Category Archives: Rutes

ISTANBUL, PARADIGMA D’UNA CIUTAT BELLA, EXÒTICA, PERÒ DE SENSACIÓ CAÒTICA

Musguide, Rutes, , , , , , , , , , , , , ,

Quan l’any 324 de l’era cristiana l’emperador romà Constantino I va voler construir la “Nova Roma” sobre l’antiga ciutat de Bizanci perquè fos la Capital de l’Imperi d’Orient, emulant Roma, la va dotar d’una urbanització tal que pogués arribar a ser centre administratiu, cultural i religiós; els estigmes propis i naturals d’una capital imperial sorgida en terres hel·lèniques. La “Nova Roma” va deixar molt aviat de dur aquest nom, ja que va canviar-lo pel de Constantinoble en honor del gran Emperador. També va deixar molt aviat la difícil romanització que Constantí va voler imposar-li; amb la divisió definitiva de l’Imperi l’any 395 es va hel·lenitzar tornant als seus orígens de ciutat grega. Per la seva situació estratègica en el món romà oriental fou fortificada, en primer lloc per Constantí i després per Teodosi, amb les muralles que encara avui podem contemplar. Si Constantinoble havia quintuplicat en extensió ja des dels seus orígens a Bizanci, amb l’emperador Justinià va arribar al seu màxim esplendor en habitants, en palaus i monuments civils i religiosos, entre ells el temple patriarcal de Santa Sofia (Aga Sofia actual); immenses obres d’enginyeria, biblioteques, aqüeductes, monuments artístics i lúdics han arribat fins a nosaltres malgrat els grans avatars que la Ciutat va haver de suportar al llarg de tants segles. El món islàmic va voler deixar la seva empremta, va embellir encara més la Ciutat i la islamitzà: era l’any 1453 quan el sultà Mehmet II es va apoderar de Constantinoble al comandament de l’exèrcit turc. Aquest fet va fer canviar el rumb de la Història, de la Societat, de la Humanitat. A partir de llavors els temps futurs descobririen avenços, enigmes i descobriments. El 29 de maig d’aqueix any va desaparèixer l’últim reducte de l’Imperi Romà d’Orient, Bizanci, cremat en nom de l’Imperi Turc: a partir de llavors Constantinoble es dirà Istanbul (el nom ve del grec “eis ten polin” “cap a la ciutat” , istenpoli, istambol, Istanbul).

Istanbul continuarà sent la capital d’un altre imperi, l’otomà, fins a l’any 1923 en què es va fundar la ciutat d’Ankara en temps de Ataturk. En successius califats otomans, Istanbul és orlada de majestuoses edificacions civils, militars i sobretot religioses. Pràcticament hem de dir que la majoria dels monuments anteriors a la conquesta otomana es van conservar transformats per les noves creences, es van mudar de credo, es van imitar rendint culte a les cultures que van formar la Ciutat, excepte en alguns casos: la Mesquita del sultà Ahmet , més coneguda com la “Mezquita Azul” a causa del color de les seves impressionants rajoles, va ser construïda sobre els fonaments del palau dels emperadors bizantins; aquest mateix Sultà va voler la construcció d’una mesquita que superés a la inigualable Santa Sofia. Totes dues són un exponent admirable de l’art en versió geomètrica; uns models al natural pels arquitectes renaixentistes d’Itàlia.

L’antiga i populosa capital de Turquia està repartida en tres zones ben delimitades: dues europees, separades per una petita cala punxeguda anomenada “Banya d’Or”, i una altra asiàtica. Entre les seves costes es tanca el mar de Màrmara (marbre); dos paisatgístics estrets guarden aquest mar: el Bòsfor el separa del mar Negre, mentre que el Dardanelos de l’Egeu.

La zona europea del nord ocupa la part més històrica, turística i antiga de la Ciutat, correspon a l’antiga Bizanci grega sobre la qual es va construir Constantinoble: va des del Bòsfor fins a les muralles de Teodosi o “bizantines” com allí es diuen. Comença al Palau de Topkapi, una mena de alcàsser meravellós que tanca una ciutat medieval, un complex de salons i dependències múltiples on el luxe i l’opulència són testimonis d’una societat senyorial; tot està distribuït, segons el gust islàmic, per patis; fins i tot les cuines parlen de l’esplendor senyorial. Aquest Palau, parc inclòs, es troba als voltants de l’estació ferroviària de Sirkeci. Propers al Palau Topkapi es troben els monuments de Santa Sofia, la Mesquita Blava, el Museu d’Art Turc i Islàmic, la Mesquita i la Torre de Beyazit. La Cisterna Yerebatan o Cisterna Basílica és un enorme aljub de 336 columnes amb capitells corintis del s. VI, destaquen les bases de marbre de dues d’elles-que van formar part d’una altra edificació- perquè els seus relleus estan representats per meduses clàssiques i estan col·locades en posicions diferents per ocupar el buit. Més allunyades trobem les Mesquites de Solimà i Rustem Passa, propera aquesta al pont de Gàlata. També trobem l’aqüeducte de Valens, el Gran Basar i el Basar de les Espècies o Egipci, entre molts edificis notables que es reparteixen en els més de 6 km. de longitud que ocupa la zona. Cal visitar el monestir bizantí, ara Museu Kariye, de Sant Salvador de Chora, pels seus mosaics i frescos que s’hi conserven. Al costat de la Mesquita Blava trobem l’Hipòdrom romà construït al 203 per Septimi Sever. L’emperador Teodosi va portar del Temple de Karnak el monòlit de granit vermell amb 30 metres d’altura per en aquest lloc erigir-lo, el monolit pertany a l’època del faraó Tutmosis III; destaquen en ell els relleus de l’Emperador i els seus fills Arcadi i Honori, entre els quals repartirà definitivament l’Imperi Romà. A la part sud del Hipòdrom també es pot contemplar la columna de bronze del s. X, el metall daurat va ser fos pels croats i avui només es conserva la seva estructura de pedra en forma de tosc obelisc. Crida l’atenció la columna Serpentina, feta en bronze per celebrar la victòria dels grecs sobre els perses en el 479 abans de Crist; estava dedicada a Apol·lo en el santuari de Delfos, la imatge representava 3 serps enroscades que simbolitzaven Apol·lo Pitó, només es conserva el cap d’una d’elles al Museu Arqueològic d’Istanbul. Palaus, mesquites, esglésies i moltes altres edificacions es poden observar per aquesta zona, al llarg de l’estret del Bòsfor.

La zona europea del sud d’aquesta enorme Metròpolis està separada de l’anterior, com ja s’ha dit, per la “Banya d’Or”. Aquesta terra antigament la ocupaven les poblacions de Gàlata i de Pera, transformades ara en dos enormes barris rics, puixants i comercials d’Istanbul. En aquesta zona es troba la part més moderna, amb els serveis propis de qualsevol ciutat d’Europa, amb carrers ben traçats que convergen en el centre urbanístic de la plaça de Taksim; d’elles Istiklal Caddesi és la principal, on podem trobar edificis comercials de marques nacionals i multinacionals i també transports públics moderns. Barris importants conformen aquesta zona; entre ells cal destacar el de Besiktas pel seu famós Palau Dolmabache situat a la vora del Bòsfor; és un Palau fastuós per la seva immensa ornamentació en tones d’or i plata; de façana barroca, recoberta amb marbres i dividit en tres zones, el centre l’ocupa el saló del tron, les ales són per a l’harem i dependències oficials. És increïble l’enorme fortuna que s’hi troba a l’interior d’aquest monumental edifici.

Altres edificacions interessants són: la Torre Gàlata, que data de temps de l’emperador Justinià; el monestir Mevlevi, edificat al s. XVIII i avui convertit en Museu de Música; la neogòtica església cristiana en actiu de Sant Antoni de Pàdua; les mesquites de Kiliç Ali Passa i la d’Ortaköy, per citar algunes. Hotels, Centre Cultural de Ataturk, la Torre Saphire, … Dos ponts connecten la Zona Nord amb la Sud: el d’Atatürk i el de Gàlata, aquest últim acull, de principi a fi, un seguit de restaurants per ambdues ribes, això sí, per a turistes, no cal dir; travessar representa un rosari de recitals de cartes i delícies de cada un d’ells, per si es pica, … amb insistència ininterrompuda, però suportable quan t’acostumes. Al costat del pont Gàlata, cuiners, en unes barques cridaneres per la seva decoració i pintat, van aixecant castells de peix rostit, mentre els cambrers preparen al mateix temps entrepans d’aquest saborós menjar condimentat amb salses i amanida, a preu mòdic.

La zona asiàtica és l’equivalent a l’extraradi d’Istanbul, o centre de connexió amb la península d’Anatolia. Està a l’altra banda del Bòsfor; ponts i ferrocarril l’enllacen amb la resta metropolitana. La major part de la població és d’origen turc i viuen als barris de Üscüdar i Kadiköy. No està considerada com una zona d’atracció turística, ja que no té monuments destacables. Però, diuen que és la zona d’ambient més genuí i autèntic d’Istanbul. Entre els seus monuments es pot citar: la Mesquita del Port o de Mihrimah Sultan que és del segle XVI i va ser construïda per a la filla de Solimà el Magnífic; la Mesquita Nova del s. XVIII, més coneguda com la de Yeni Valide; la Universitat de Màrmara, l’estació de ferrocarril Haydarpasa, el Palau Beylerbeyi que es va construir per a residència dels caps d’estat estrangers, l’església de Pammakaristos del s. XII, etc

La primera sensació que Istanbul pot produir als occidentals, potser sigui la d’una ciutat enormement populosa, invertebrada, sorollosa, que no es pot fer un pas sense que no tinguis algú darrere dient excel·lències o intentant vendre’t alguna cosa encara que sigui nímia. Si a això se li afegeix la peculiaritat que quan menys t’ho pensis et prendran la jaqueta, especialment quan diuen al comprador tímid “posa el preu”, arriben a aclaparar i atabalar en excés. La nostra cultura ja no sap discutir el valor d’una compra, ni tan sols d’ajustar el preu d’un taxi, ja que estem acostumats que els preus marcats són fixos. A Istanbul això no és així, de tot i per tot s’ha de regatejar, i encara fent-ho, sempre et queda allò de si l’has encertat o no. En restaurants, bars, comerços, etc., sempre hi ha algú darrere nostre que volent ser servicial no et deixa ni respirar, tant que et fa pensar: aquesta Ciutat és un caos, ni tan sols et donen l’oportunitat d’estar tranquils asseguts en una terrassa. Quan s’està allí diversos dies aquesta sensació desapareix.

Viladomat, un pintor de l’11 de setembre de 1714

Museus, Musguide, Rutes, , , , , , , , , , , , , , , , , ,

El Pg. de Lluís Companys, conegut abans amb el nom de Víctor Pradera i també Pg. de Sant Joan, acaba a L’Arc de Triomf que ha quedat com a símbol històric i porta d’accés al recinte on es va fer l’Exposició Universal de 1888 de Barcelona. Aquest passeig és un dels indrets més bonics de la Ciutat Comtal; està ubicat davant mateix del Parc de la Ciutadella i ornamentat amb fanals modernistes del barceloní Pere Falqués i Urpí; aquest arquitecte potser sigui més conegut pels fanals del passeig de Gràcia, però se’l coneix també, entre altres obres, pel monument a Rius i Taulet on s’inicia aquesta avinguda. A banda i banda del monument dedicat a tan insigne personatge i promotor de la Barcelona universal, podem admirar les estàtues del gran cavaller i aventurer Roger de Flor i la de l’artista barroc Antoni Viladomat i Manald. Qui no coneix la pintura d’en Viladomat i vol gaudir d’ella, pot fer-ho perquè aquest any se li està dedicant una exposició múltiple  al Museu d’Art de Girona, al Museu Diocesà i Comarcal de Lleida, al Museu de Mataró i al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Antoni Viladomat gaudeix  des del darrer quart del segle XIX d’una amplia bibliografia i ocupa lloc a la Galeria de Catalans Il·lustres dins la Reial Acadèmia de Bones Lletres. A la seva època va ser famós, essent elogiat per l’acadèmic  del segle XVIII Anton Raphael Mengs. Viladomat va entrar d’aprenent del pintor Joan Baptista Perramon als nou anys d’edat, quan encara Catalunya era un estat. Més tard va col·laborar amb el pintor italià Ferdinando Galli “Bibiena” decorant l’església de Sant Miquel, avui desapareguda; ja que Bibiena era l’artista més destacat de la cort de l’arxiduc Carles III a Barcelona, aquesta col·laboració va ser molt positiva tant per a la seva formació com també per a la seva economia, doncs la seva producció va anar creixent. També el seu prestigi va anar en augment degut als litigis amb èxit que va mantenir amb el Col·legi de Pintors de Barcelona perquè el cosiderava d’un esperit gremial i menestral. Aquesta circumstància féu que el seu taller es consolidés i fos lloc de formació per a molts pintors i artistes.

La seva producció com a pintor fou molt abundant, però una bona part important de la seva obra s’ha perdut. Malgrat tot, es conserva una quantitat important com per catalogar la seva personalitat artística. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) es recull un conjunt de dibuixos de qualitat excel·lent; els quadres de les “Estacions”, de natures mortes i altres de temàtica religiosa, especialment els quadres sobre Sant Francesc, pintats per al convent dels franciscans de Barcelona. A la capella dels Dolors de Santa Maria de Mataró, es pot trobar un conjunt de quadres representatius del barroquisme català: els “Dolors de la Mare de Déu” formant un tema únic amb àngels i apòstols, evangelistes i sants que es complementen amb pintures murals al tremp que recobreixen la volta i les parets laterals de la capella. Viladomat en els quadres de vida religiosa ens mostra una inspiració sòbria, quasi mística, amb una severitat impròpia del barroquisme peninsular; vol defugir dels sentimentalismes exagerats amb una tècnica expressiva, natural i elegant.

El pintor català va assolir aquesta tècnica tan acurada gràcies al seu treball, utilitzant esbossos, dibuixos i un estudi acurat de la composició en escena. El seu dibuix demostra un fort coneixement del natural, formant part de l’ambient i paisatge català, i de la llum mediterrània. Les seves excel·lents qualitats artístiques s’han vist potser una mica disminuïdes a causa de les seves possibilitats econòmiques. Hi ha peces que ens parlen del geni que portava a dins, mentre que altres ens parlen de la necessitat del pa de cada dia.

Viladomat fou un gran i excel·lent pintor barceloní; el millor pintor català del seu temps: Barcelona el reconeix així i li dedica un gran carrer de l’Eixample. Va ser un home marcat pels fets del 1714, doncs va néixer en una terra plena d’institucions, llengua i lleis pròpies, però va morir en una simple província. “Viladomat va tenir les virtuts i els defectes que podia tenir qualsevol artista” dins de l’època que li va tocar viure. Les institucions actuals catalanes recullen l’obra de l’artista més rellevant del seu temps, dins del marc del “Tricentenari dels Fets”.

Un balcó sobre la Mediterrània

Rutes, , , , ,

Anfiteatro de Tarragona

Tarragona enamora

El seu present és fascinant; el seu passat, embriagador; entre l’un i l’altre, l’intermedi o la lluita per subsistir. No totes les ciutats de l’antiguitat van saber aguantar la corba vital gravada des dels seus orígens. Tarragona va florir en els seus temps remots amb un llegat històric impressionant, va caure sota el pes dels temps i davant de noves civilitzacions, que la van modelar al seu gust i caprici; totes les ideologies polítiques, religioses i filosòfiques van tenir lloc a les seves terres; homes famosos i importants de cada època es van aixoplugar en elles; temples politeistes i capitolins van deixar les seves pedres per aixecar altres més humils, però santificats amb les palmes del martiri: sant Fructuós i els seus diaques van regar amb la seva sang les arenes de l’amfiteatre romà entre d’altres cristians; sant Hermenegildo va ser decapitat per ordre del seu pare al no acceptar l’eucaristia de bisbes arrians; el seu germà, el rei Recaredo, va saber recollir el seu martiri testimonial decretant els famosos Concilis de Toledo, aconseguint així la unificació total en el regne visigot, i en contra de l’obcecació del seu pare Leovigildo. No ha d’estranyar, doncs, la religiositat tarragonina en totes les etapes de la seva vida, arribant a ser seu metropolitana d’una gran part d’Hispània. Es dóna gairebé com a segur que l’apòstol Paulo de Tarso va trepitjar les seves terres per predicar el cristianisme, ja que en una ciutat romana tan important com Tàrraco havia d’estar en el primer pla de l’actualitat imperial; va ser ni més ni menys que capital de l’Imperi en el mandat d’August.

Ens explica la Història que Octavi August, digne hereu i successor de Juli Cèsar, va desembarcar a Tàrraco l’any 27 anterior al naixement de Crist per dirigir des d’allí les operacions militars per a la conquesta total d’Hispània. Tàrraco va ser per a Roma una ciutat molt important i estimada. Important, perquè va representar el lloc estratègic ideal per a les pretensions romanes a Hispània: aquí es van dirimir les diferències amb Cartago per apoderar-se del comerç mediterrani; aquí Juli Cèsar es va imposar a la República i al Senat destruint la seva legalitat defensada per Pompeu; aquí August imposaria “La Pax Romana” a asturs i càntabres conquistant i pacificant tota rebel • lió. La Ciutat va ser estimada fins al punt d’haver convertit en la Capital de l’Imperi, dignificant amb tot tipus d’ornamentació i edificis públics. Tots els monuments, sense excepció, ens en parlen: les Muralles megalítiques dels Escipions, els Fòrum provincial i local, el Circ, l’Amfiteatre, el Teatre, el primer Temple dedicat a August, les viles, l’Aqüeducte, la Torre dels Escipions, l’Arc de Triomf, … Tàrraco va ser gran i bonica: el mirall on Roma es mirava. Quan aquesta va sucumbir, Tàrraco també.

Visigots i jueus van prendre el relleu; noves manifestacions culturals i ideològiques van haver d’adaptar a una civilització de molt temps admirada, però ja en decadència. La Ciutat va canviar i també va haver de adaptar-se als nous temps, i … qui no, la van abandonar … i va disminuir la població; va mantenir el prestigi de ser capital religiosa, política i militar sota els inicis de la invasió visigoda; però la Tàrraco dels Escipions i emperadors iniciava el camí a una transformació total, de la metamorfosi naixeria la Tarragona dels bisbes, dels comtes i dels abats. L’èxode no va ser excessiu si es compara amb el hagut en el segle vuitè. Mahoma va enviar els seus creients, com anteriorment Crist els seus apòstols, a estendre el seu missatge per tota la terra coneguda; uns i altres van complir el mandat, no hi va haver tros intermedi on albergar ambdós, encara que a la seva manera es van suportar perquè estaven destinats a conviure junts amb alguna que una altra algara. El Temple d’August segurament va ser canviant, segons l’època, de llogater; però tots van resar en ell en llatí, en àrab o en cristià. No crec que el Déu Universal s’hagi enfadat massa ni que fos el culpable de tantes pestes negres, grogues o de qualsevol altre color. La diàspora per la invasió de l’Islam va accentuar durant gairebé quatre-cents anys el procés de despoblament que fou baixant en picat. Repoblar una altra vegada Tarragona va resultar molt difícil tot i l’esforç que van posar per a aquest assumpte els comtes de Barcelona i els bisbes catalans.

La reconquesta es va iniciar amb el comte Borrell II i es va autoproclamar príncep de la Ciutat l’any 960. El bisbe de Vic, Berenguer Sunifred, va intentar la seva repoblació, però va fracassar. En 1118 es va alliberar del domini musulmà i sant Oleguer, bisbe de Barcelona, va ser nomenat alhora arquebisbe de Tarragona, on mai va residir. Sota el regnat del comte Berenguer IV, casat amb la reina na Peronella d’Aragó, Tarragona va tornar a néixer com a seu episcopal de l’església catalana, encara que tan sols arribava gairebé els 4000 habitants. Repoblar volia dir també reconstruir; els materials que van embellir la Tàrraco romana van ser base essencial de la nova edificació. Els arquebisbes, Hug de Cervelló i Rocaberti, van deixar una fortuna immensa per construir la Catedral; es va iniciar i va quedar gairebé acabada al segle XIII, que va coincidir també amb un poder marítim important, base de la recuperació econòmica. Tarragona mira cap al Mediterrani i el Mar li retorna la vida, ja que tot torna a funcionar.

La Catedral està en el lloc que va ocupar el Temple d’August i es van emprar les seves pedres per ser construïda primer com a temple romànic, propi d’un cenobi de l’orde del císter, i sobre ell un inici del nou estil gòtic. La conjunció és magnífica i val la pena veure-la per gaudir d’aquest contrast, doncs s’eleva majestuosa a la part alta de la ciutat, com a punt etern de referència. Són moltes les edificacions medievals escampades pels seus carrers fent honor als monuments romans, visigots i jueus.

Avui Tarragona és una ciutat moderna, acollidora i atractiva. Des Rambla Nova s’accedeix al Balcó del Mediterrani per veure les seves platges, el seu Serrallo, el seu port i la seva mar, que va ser i seguirà sent la seva pròpia vida.

(Per a més informació poden accedir a “Musguide” i per adquirir la “Ruta de Tarragona” amb text i fotografies dels monuments més interessants de totes les etapes històriques).

La Sagrada Família, les seves vicissituds i avatars, i els seus arquitectes

Musguide, Rutes, , , , , , , , ,
Sagrada Familia de Barcelona
Sagrada Família de Barcelona

Qui coneixeran Antoni Gaudí afirmen d’ell que, tot iniciant la seva carrera com a arquitecte, considerava que no s’arribava al cim de l’arquitectura mentre no s’aconseguís edificar una gran església. En això coincidia bastant amb la novel·la. “Els pilars de la terra” de Ken Follet i, possiblement també, amb tots aquells grans mestres que a l’Edat Mitjana van rebre l’encàrrec del seu somni daurat: construir una catedral. Pere Montagut va ser un d’ells, ja que se li va cridar a construir la gran basílica del barri barceloní de la Ribera “Santa Maria del Mar” o com Ildefonso Falcones la titulà en la seva preciosa novel·la “L’Església del Mar”. Per si algú sentís interès per conèixer més a fons la seva història, els seus carrers i places, i els palaus d’aquesta zona barcelonina, Musguide té la ruta cultural “Santa Maria del Mar i la Ribera” que ens dóna tot tipus de detalls, sobre aquest edifici gòtic, considerat amb escreix el millor temple català en aquest estil, com així mateix dels edificis senyorials i palaus dels voltants. Tots els que van emprendre una obra de tal dimensió, sabien en consciència que ells eren els iniciadors, però que la seva obra tindria continuïtat gràcies a altres arquitectes que vindrien després; encara que fossin tan joves com l’arquitecte de Reus a qui el 1883, cinc anys després d’obtenir el seu títol d’arquitecte, li van proposar continuar el projecte d’un temple neogòtic que un any abans havia iniciat D. Francisco de Paula del Villar en honor de la Sagrada Família. Gaudí va acceptar sense fer un altre projecte nou, no calia, el portava en la seva ment privilegiada, en el seu esperit d’artista, en la seva ànima cristiana.

El temple expiatori de la Sagrada família va necessitar arquitectes amb la genialitat i l’esperit sensible, senzill, humil, similar al del gran arquitecte Antoni Gaudí. És més, ell era conscient que la seva vida era limitada, i per això va posar tot el seu esforç a intentar deixar als seus continuadors un portal acabat del tot perquè els servís d’exemple; no el va poder acabar íntegrament a causa del seu malaurat accident mortal. Els arquitectes que van seguir la seva obra van respectar el seu projecte i la interioritat religiosa del Mestre. A la Façana del Naixement, Gaudí havia deixat el seu testament i el seu ajudant i deixeble: l’arquitecte Domènech Sugranyes, va complir amb tota fidelitat el seu llegat i tant ell com els seus successors portaren a terme la seva visió arquitectònica.

Tots ells van haver de salvar problemes i dificultats no previstos, com si es volgués complir al peu de la lletra el que sovint repetia Gaudí “a la Sagrada Família tot és providencial”: problemes econòmics, dues guerres, incendis, incògnites tècniques, .. . que s’anaren solucionant amb l’aparició d’un fragment d’una maqueta original, uns documents inèdits, aportacions generoses en moments de greus dificultats econòmiques, i un llarg etc. Gaudí ja va tenir molts problemes en vida amb les ordenacions urbanístiques, doncs ja el 1916 va haver de presentar una al · legació documentada davant l’Ajuntament de Barcelona per les remodelacions que poc a poc s’anaven efectuant a l’entorn del futur temple. Aquests problemes van continuar i continuen existint, encara que de moment es callin, com per exemple el túnel de l’AVE que passa a quatre metres de distància dels fonaments al carrer Mallorca; l’Ajuntament ho va disposar malgrat l’opinió de la UNESCO i del Ministeri d’Obres Públiques; quan va intervenir la Justícia el túnel ja s’havia consumat.

Sugranyes continuaria fent-se càrrec del Temple com arquitecte director fins a 1936. Amb la Guerra Civil Espanyola es van aturar les obres fins 1944 que es va fer càrrec d’elles Francesc de Paula Quintana; aquest, a més d’haver dirigit l’exposició d’homenatge a Gaudí a la Sala Parés, li va tocar reorganitzar la Junta del Temple i va haver de recompondre tots els desperfectes ocasionats el 1936, que van afectar sobretot a les maquetes. El 1957 la Junta Constructora va celebrar el 75 aniversari de la primera pedra de la Basílica amb un viatge de peregrinació a Roma; va ser rebuda per Pius XII i va donar el seu suport a continuar les obres. Es va decidir construir la Façana de la Passió i fer una col·lecta anual per intentar tenir construïts els quatre campanars el 1976. Primer, Isidre Puig va prendre l’encàrrec de tirar endavant les obres fins 1974 i després Lluís Bonet i Garí les va continuar. Per a la construcció de la Façana es van basar en un dibuix de Gaudí i en les explicacions que els havia donat ja que van ser deixebles seus. Hi va haver campanyes en contra de la continuïtat de l’obra; contra tot i contra tots, tant fossin nacionals com estrangers, van seguir construint el Temple, tot i la penombra i incertesa econòmica, amb voluntat fèrria, tirant endavant el gran projecte d’un geni, d’un arquitecte que va voler construir la primera catedral d’un nou estil, que potser és també l’última. Cal destacar que un mexicà de pares catalans va oferir a la Junta del Temple una quantitat anual equivalent a la que es recollís en cada col·lecta; sent nen va acompanyar al seu pare a visitar les obres de la Sagrada Família.

El 1983 l’arquitecte Francesc de Paula Cardoner va dirigir la construcció, després d’haver estat elegit per Lluís Bonet i Armengol que ocupava el càrrec de director general de Patrimoni Cultural i Artístic de la Generalitat de Catalunya. Es triaria el 1986 el gran escultor Josep M ª Subirachs per decorar tota la nova Façana integrant la seva escultura a l’arquitectura de Gaudí, però amb les característiques del seu propi estil i creació: va fer en pedra una autèntica tragèdia grega narrativa sobre els últims moments de la vida de Crist; fins i tot aprofitar les portes de bronze per donar major realç a la seva narració. La Junta Constructora l’any 2009 li va encarregar les set portes de la Façana de la Glòria. Per aquest llavors ja era l’arquitecte Jordi Bonet i Armengol, fill de Lluís Bonet, qui dirigia les obres, posant tota la seva força en enllestir-les  perquè estiguessin a punt per tal que el papa Benet XVI celebrés l’eucaristia de la consagració de Basílica Menor el 7 de novembre de 2010.

Per a més informació sobre el Temple Expiatori de la Sagrada Família poden acudir a Musguide ruta “Temple Expiatori de la Sagrada Família”.

Nota: les basíliques poden ser majors o menors. Les majors només estan a Roma, ja que únicament en elles el celebrant ho és el papa. Abans els papes no es movien de la Ciutat Eterna.

Catalunya i la Biennal Internacional d’arquitectura de Venècia

Rutes, , , , , , ,
La Biennal Internacional de Venecia
La Biennal Internacional de Venecia

Des d’el dia 5 de juny i durant sis mesos Catalunya tindrà per segona vegada un pavelló oficial a Venècia, on se celebra la catorzena Biennal Internacional d’Arquitectura. Aquest any s’ha presentat una mostra de “Les arquitectures empeltades”; podríem dir d’elles que és com una expressió equivalent a l’art de recuperar obres velles amb creativitat nova. La Casa Bofarull representa el component més  exemplar; va ser rehabilitada pel jove arquitecte modernista català, gran amic i col·laborador d’Antoni Gaudí, Josep Mª Jujol entre els anys 1914 i 1931.

Jujol era un artista senzill, afable, íntim i molt religiós. Li agradava tot el que fos artesanal. Sentia una sensibilitat especial per tot allò que signifiqués una representació de la natura o un paisatge rural i obert com el del Camp de Tarragona, on va néixer un 16 de setembre de 1879. Fou el creador de la tècnica catalana del “trencadís”, fent servir materials de rebuig. Va fer ús d’aquesta tècnica al Parc Güell, a la Casa Batlló, a la Casa Milà,…perquè Gaudí li permetia plena llibertat en l’ús de les formes i els colors. No hem d’oblidar que Jujol era un excel·lent dibuixant i aquarel·lista; i, potser, el primer pintor abstracte; diuen que Gaudí quedava meravellat i sorprès quan veia al seu amic, amb el qual va compartir vivenda, llençant la pintura des d’una certa distància.

Com a pintor va obtenir fama pel domini dels colors i del disseny; la singularitat de la seva pintura va escandalitzar el clergat de la Catedral de Mallorca quan va ser cridat per pintar el cadiram gòtic de la Seu en col·laboració d’en Gaudí, tant que aquest va exclamar que “a casa tenia dos gats, un es deia Sugranyes que treballava on CALIA treballar, i l’altre, Jujol, que ho feia on precisament NO hauria de treballar, i què puc fer jo?”. Són admirables els dibuixos de flors i ocells.

Creava i dissenyava tot tipus d’objectes, des dels balcons de ferro i de tot el que es pot veure de la Casa Milà, fins els mobles, llums ascensors i altres complements que li demanaven arquitectes famosos contemporanis, com Antoni Mª Gallissà i Josep Font i Gumà. Va participar en la façana, decoració i mobiliari de la Casa Batlló. Però Jujol també fou arquitecte d’una sèrie d’obres extensíssima i entre elles cal destacar la “Torre de la Creu” i la “Torre Jujol” a Sant Joan Despí, la “Font de la plaça d’Espanya” a Barcelona, “Can Camprubí” a Cornellà de Llobregat,…

En l’Escola d’Arquitectes de Barcelona va tenir com a professors a Francesc de Paula del Villar, qui va ser el primer projectista neogòtic de la Sagrada Família, a l’arquitecte modernista Domènech i Montaner, creador del Palau de la Música Catalana i de l’Hospital de Sant Pau, i a Antoni Mª Gallissà i Soqué, que va ser responsable directe dels obradors artesanals instal·lats al “Castell dels Tres Dragons” del Parc de la Ciutadella. Jujol també va ser professor de la mateixa Escola i va tenir com alumnes a Oriol Bohigas i Guardiola i a Josep Antoni Coderch i de Sentmenat entre altres.

La Biennal de Venècia és una exposició de diverses arts plàstiques que fou instituïda en 1895. Té la finalitat d’enriquir els coneixements dels joves artistes en contrastar les direccions estètiques d’altres països. L’any 2012 Catalunya i Balears van presentar el projecte “Vogadors”, que es pot veure exposat al Centre d’Art Fabra i Coats; aquest projecte de fa dos anys va tenir un gran èxit de públic i de crítica, per la qual cosa torna a tenir pavelló. Aquesta vegada, l’arquitecte Josep Torrents és el comissari que representa a Catalunya amb el projecte “Del fragment i del tot”. Per a aquest esdeveniment parteix de l’obra de Jujol la “Casa Bofarull”, situada als Pallaresos Tarragonès. La Casa Bofarull és una grandiosa casa rural  del segle XVII que, reformada per Jujol, es va convertir en una mansió modernista, del carrer Major, còmoda vistosa i elegant. Josep Torrents vol presentar com a fonamental la capacitat de l’arquitectura catalana de fusionar el nou amb el vell; cap altra obra més apropiada que l’empeltada per Jujol als Pallaresos i que serà el fil conductor de les altres 15 obres posteriors que es presenten; perquè, segons Torrents, “l’actitud de Jujol es pot aplicar en alguns arquitectes actuals, no com a deixebles, sinó senzillament per la manera de treballar i entendre l’arquitectura” i “ens referim a la idea de l’empelt com a diàleg fecund entre els elements preexistents i els nous”.

L’arquitecte comissari de l’arquitectura catalana ens continua dient que “és difícil separar el tot del fragment, i per tant és indissociable també del lloc. Es fusiona el nou i el vell i dóna lloc a una cosa nova”; i és per això que diem que Jujol va recrear la seva creativitat quan va fer una edificació nova (el nou), però amb el component del passat (el vell) que es pot reconèixer en el tot.

N’hi ha tres més que han estat acabades al segle XX: els apartaments a les golfes de la Casa Milà per l’arquitecte Barba Corsini; la restauració de l’església eivissenca de l’Hospitalet per J.A. Martínez Lapeña i Elías Torres; l’IES La Llauna per Enric Miralles i Carme Pinós.

Les dotze restants són del segle XXI.

La nit dels museus oberts

Museus, Musguide, Rutes, , , , , , , , ,

Existeixen iniciatives que val la pena conservar i especialment aquelles que estan relacionades amb la cultura.

La nit dels museus oberts. La noche de los museos abiertos. The night of the museums. Nuit européenne des musées.
La nit dels museus oberts.
La noche de los museos abiertos.
The night of the museums.
Nuit européenne des musées.

La Nit dels Museus Oberts, és digna d’elogi; i, precisament per això, estaria molt bé que es convertís ja en un costum i servís d’exemple a altres poblacions on encara no han provat aquesta iniciativa. Veure les cues que es formen pacientment per entrar en un o altre museu, fa que un se senti agraït a les persones que van tenir una idea tan feliç. És un respir per somiar que no tota la societat es mou per inèrcia del materialisme ni tampoc per les novetats tecnològiques exclusivament, que d’això molt hi ha.

En una nit així neixen moltes oportunitats en una ciutat amb tanta història a coll com Barcelona. Es pot un moure entre els anys d’or de la Corona d’Aragó i xopar-se del llegat medieval que hem rebut com a herència. Els qui visiten, per exemple, el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, no només tenen l’oportunitat de conèixer els seus orígens o les importantíssimes peces que allí es guarden, sinó també de gaudir de l’entorn del lloc on es troba; però sobretot d’una sèrie d’edificacions on està instal·lat i que ens obre les seves portes perquè puguem contemplar el seu interior. Així doncs, l’accés es realitza per una mansió que s’havia construït al segle XV i XVI en un lloc aliè al que ara ocupa, però que, en ser traslladat pedra a pedra, va donar origen al descobriment de la Barcino romana i visigoda; (els qui sentin curiositat per conèixer com vivien els hispanoromans, com eren els seus establiments comercials, etc. a Barcino, poden entrar a Musguide (www.musguide.net) i triar la ruta “La Catedral de Barcelona i els seus Voltants”). A les seves instal·lacions pertanyen també l’elegant capella de Santa Àgata de l’any 1302, el famós Saló del Tinell construït en només 3 anys pel rei Pere el Cerimoniós entre 1359 i 1362, com així també el Palau Reial.

Va haver-hi una època en què Barcelona va ser capital d’un dels majors imperis comercials del Mediterrani. Es van crear grans fortunes entre la població burgesa; la Ciutat, emmurallada, mancava de terreny edificable; grans comerciants i navegants de la població civil i de la noblesa van buscar en els poblats propers llocs on edificar els seus palaus, competint entre ells per aconseguir el palau més sumptuós. Van triar el carrer de Montcada pertanyent a la població de la Ribera o de Santa María del Mar. La Nit dels Museus ofereix l’oportunitat de poder visitar varis d’aquests palaus per dins, al mateix temps que es visita el Museu Picasso que ocupa 5 dels edificis allí aixecats amb els diners de les grans fortunes burgeses. (Recomanem entrar a Musguide (www.musguide.net) i triar la ruta “Santa María del Mar i la Ribera”).

En els monestirs sempre es respira la pau i la tranquil·litat del que va anar la vida cenobial. Els segles cauen damunt dels qui els visiten. La Nit dels Museus permet conèixer un monacat d’estil gòtic català situat al barri de Sarrià, en la part alta de la ciutat Comtal. Durant gairebé set segles i fins a fa molt poc van viure en aquest Monestir les monges de clausura les germanes Clarisses. Una vida de silenci dedicada a l’oració. Aquest silenci impregna les seves pedres, el seu claustre, les seves cel·les, la seva capella, i fins al carrer que condueix fins a ell. Val la pena visitar les seves dependències com la sala capitular, la cuina, el refetor, el celler, les cel·les,…per tenir una idea de com era la vida de tan admirades monges.

Museuming
Museuming all the day!

Són tants i tants els museus a visitar segons els gustos de cadascú que no tindríem espai per dedicar-nos a tots ells. L’objectiu d’avui és el de donar a conèixer una iniciativa municipal que a tots els que estimem la cultura ens ha de semblar lloable i aprofitar la bellesa que ens ofereix la seva arquitectura i interiors de molts museus.

I si voleu fer Museuming sempre tots els dies de l’any, no dubteu a entrar a Musguide i a disfrutar!

El 17 de maig de 19h a 1h els continguts seran gratuïts, recolzant la iniciativa de la Nit dels museus.

I si us agrada feu un Muslike a facebook i comenteu.

El Monestir dels Jerónimos de Lisboa

Rutes, , ,

Qui va de turista a Lisboa està obligat a anar al barri de Belem per visitar una joia artística de l’arquitectura portuguesa del segle XVI. Succeïa l’any 1501, Vasco da Gama havia tornat a Portugal després d’haver trobat amb la seva expedició el camí de l’Índia vorejant Àfrica. El rei Manuel I de Portugal el va rebre amb tots els honors. Feia uns quatre anys que havia marxat. Per fi s’havia aconseguit trobar el camí de les espècies tan importants i de tant valor econòmic. El comerç amb Orient pel Mediterrani es va fer impossible a causa de l’imperi otomà; es va buscar l’alternativa per l’oceà Atlàntic i Vasco da Gama ho havia aconseguit. Des d’aquest moment, les nacions europees atlàntiques iniciarien el comerç amb l’Índia i amb Les Índies (Amèrica). Don Manuel el Afortunado va premiar al famós Navegant amb els títols d’almirall i virrei; va encarregar a l’arquitecte Juan de Castillo que aixequés un monestir per commemorar el retorn de l’expedició comandada pel Descubridor. El lloc més apropiat es va considerar que era el de l’ermita fundada per l’Infant don Enrique en honor de Santa María de Belem, que donaria nom al barri i era popularment més coneguda com Ermida do Rastelo.
Totes les grans obres arquitectòniques ordinàriament tenen en comú el fer-se en diverses etapes modificant-se o ampliant-se a través dels segles. Així doncs, les obres van començar en 1514 en la seva primera etapa i el seu finançament va sortir d’un petit tant per cent dels impostos procedents de la venda d’algunes espècies orientals.
Juan de Castillo va fer un projecte d’art manuelino, així anomenat en honor al monarca portuguès; aquest art és una mescla del renaixement italià amb el gòtic tardà o flamíger, tan de moda en la Península. Si a Espanya tenim l’art dels Reis Catòlics o plateresc, a Portugal el de Manuel I o manuelino, i tots dos es van estendre per diferents llocs de cadascun dels seus regnes. L’edifici es va lliurar a l’ordre religiosa dels Jerónimos. Cal contemplar tota la seva edificació exterior amb els seus portals i la manera de com està concebut, però en el seu interior podem admirar capelles autènticament renaixentistes del segle XVI, les arques funeràries de Manuel I i de la seva esposa María d’Aragó, la filla dels Reis Catòlics; també les de Joao III amb la seva esposa Catalina, la filla de donya Juana I de Castella i germana de l’emperador Carlos V, entre altres sepulcres. Crida l’atenció la lluminositat i amplitud de l’única nau; s’assembla a un saló la volta del qual manca de suports malgrat els seus 20 m per 30 de construcció. El seu claustre és preciós, molt adornat amb temes diversos i motius manuelinos, però en el seu conjunt és uniformement harmoniós.
Últimament es van edificant a l’interior del Temple i en el claustre noves tombes per instal·lar en un mateix lloc les restes mortals de personatges portuguesos que van obtenir fama; entre ells cal destacar els sepulcres de Camoens o el de Vasco da Gama. És notícia que en 1985 es va voler traslladar les restes mortals del poeta Fernando Pessoa amb la finalitat de rendir-li un homenatge per commemorar els 50 anys de la seva mort. L’encarregat d’aixecar-li el monument consistent en una columna va ser l’arquitecte Lagoa Henriques; en el monument s’havia previst un espai petit de metall per albergar les seves cendres. La vigília de la cerimònia, en anar a destapar la caixa funerària en què estava enterrat es van trobar amb alguna cosa inesperada: Pessoa estava després de 50 anys exactament igual que quan el van enterrar, estava incorrupte. Durant la nit van obrir en el sòl, al costat de la columna, una fossa on dipositar la nova caixa funerària del gran poeta coberta amb la bandera nacional. La notícia va saltar mitjançant la premsa i fins es va fer ressò d’ella al diari “La Vanguardia” (diumenge, 12 de juny de 2011) mitjançant el seu col·laborador a Lisboa Gabriel Magallâes. Els portuguesos no van entendre aquesta modalitat de traspassar-ho a un nou taüt, molts ni tan sols van arribar a conèixer el fenomen produït en Fernando Pessoa i que la ciència li dóna el nom de “adipocere” , o la broma que en certes circumstàncies pot gastar el greix d’un cadàver transformant-se en cera. En uns altres temps menys donats a trobar explicació a tot mitjançant la ciència, al cadàver d’una persona que estava incorrupte se li considerava un candidat per ser triat a ocupar el santoral.
Doncs bé, l’articulista ens narra que en el poeta es donen una sèrie de successos relacionats amb el gran sant lisboeta, conegut amb el nom de Sant Antonio de Pàdua, nascut a la fi del s. XII; és més, s’afirma per tradició familiar que eren parents tant per part de pare com de mare. En una altra ocasió es poden donar més detalls, en cas que algú estigués interessat o interessada.

El Temple expiatori de la Sagrada Família

Musguide, Rutes, , , ,
Façana de la Passió. Sagrada Família
Façana de la Passió. Sagrada Família

Quan en 1910 s’anava a presentar la maqueta de la Façana del Naixement a l’Exposició de París, arquitectes que col·laboraven amb Antoni Gaud í en la construcció de l’Obra li van preguntar què haurien de respondre si els demanaven per l’estil en què es feia el Temple. Gaudí els va contestar que respongueren que estaven intentant fer “un millorament del gòtic”. I evidentment el gran Mestre va millorar tant el gòtic que creà un nou estil, una al·legoria traspassada a l’arquitectura en forma d’un llenguatge simbòlic escrit en cada pedra. Un esperit tan ple de religió, de mistecisme i de bíblia necessitava deixar un testimoni de les seves creences esculpit en les parets exteriors del Temple. Aquest esperit va ser molt ben interpretat pels arquitectes que van continuar la construcció d’aquesta gran Obra d’art, tal com Gaudí volia. La nova arquitectura continua amb fidelitat el pensament gaudinià, encara que faci servir, com és normal, tècniques pròpies del nostre temps. A tot això cal adjuntar la creativitat del gran Josep Mª Subirachs; l’escultor transformà la Façana de la Passió amb una representació d’una gran tragèdia d’estil clàssic: cada grup escultòric parla per ell mateix, no cal més explicacions, n’hi ha prou veient-lo.

Tothom que ve a visitar la ciutat de Barcelona vol veure amb els seus propis ulls les meravelles que va sentir explicar del Temple Expiatori de la Sagrada Família. Els que vivim la Ciutat trobem que és normal. La Sagrada Família a ningú deixa indiferent, les persones que s’hi arriben obren els ulls i expresen un oh! d’admiració en veure el Temple. Els visitants omplen els voltants, les façanes, les places,… i per tant, no sempre és fàcil poder recrear-se en contemplar una obra tan plena de simbolismes, com per exemple la lletra M inicial de Maria entre el portal de la Caritat i el de la Fe, o els signes del zodíac, o la natura exhuberant de la Façana del Naixement, etc.

La ruta que presentem a Musguide del temple de La Sagrada Família intenta ser un ajut per mitjà de la imatge i de text explicatiu per tal d’exposar les particularitats més essencials de cada façana i intentar donar una pauta per conèixer els misteris que pretenia Gaudí mitjantçant els diversos simbolismes.

Moltes vegades caldrà abstreure’s de tot el conjunt per tal de fixar la vista en detalls, un a un, a fi de treure profit de tota la proposta representativa que l’Arquitecte volgué deixar imprés en la pedra arenosa de Montjuïc.

La conservació de la Catedral de Sevilla i la seva Giralda

Rutes, , ,

exterior catedral de sevilla

Quan Fernando III el Sant va conquistar Sevilla, aquesta era una autèntica metròpoli musulmana; els castellans no havien vist gens similar a les seves terres ni en cap altre regne cristià peninsular. Sevilla era populosa, ben urbanitzada, amb carrers per a cada ofici (com succeïa al barri barceloní de Santa María del Mar). L’exèrcit de Sant Fernando va quedar bocabadat per l’abundància que van veure als seus carrers i places: hi havia de tot. El rei Fernando la va fer capital del seu regne.

Feia massa temps que els musulmans ocupaven aquelles terres, per la qual cosa els cristians que residien allí eren molt pocs; s’acontentaven amb tenir una església on poder oferir el seu culte a Déu. Don Fernando opinava de forma molt diferent; no podia permetre que una ciutat com Sevilla, la major del seu regne, estigués òrfena d’una catedral i d’una càtedra arzobispal. L’obstinació que va posar per conquistar el reducte islàmic peninsular i el Marroc per atallar d’una vegada per sempre noves invasions no li va permetre un respir per preocupar-se a construir un temple cristià com el que s’estava fent a Burgos; va pensar que en aquells moments era més important continuar amb les seves campanyes de conquesta. Mentre la mesquita podia servir de catedral com també s’havia fet a Còrdova i les generacions esdevenidores ja es preocuparien de “que es llaurés una altra església, tal bona que no hi hagués igual” (disposició del Cabildo de l’any 1401).

Les obres per a la construcció de la nova catedral es van iniciar probablement en 1433 lloc que el Cabildo va manar a un tal mestre Isambret que se li paguessin unes despeses i el seu sou. En raó de què es va fer? Fins avui el “temple gòtic major de la cristiandat”, segons es resa per aquells pagaments, manca del nom propi del seu arquitecte. I això tal vegada es degui al fet que no va ser una obra iniciada per cap monarca, ni per ningú de la noblesa ni per prelat algun, sinó pel Cabildo per exaltar, tal vegada, la seva pròpia ambició. A tot això, no obstant això, hem d’afegir que es coneix que van treballar en ella Simón de Colònia i Juan Gil de Hontañón.

La catedral, d’estil gòtic, ocupa l’espai de la demolida mesquita; és de planta quadrada dividida en cinc naus sense creuer ni absis; la decoració de la Capella Real és plateresca i té innombrables obres d’art en el seu interior. Criden l’atenció: el Monument funerari dedicat a Cristóbal Colón -jeuen en ell les seves restes mortals?- i el Cor. A més es conserva el Minaret de l’antiga mesquita, anomenat la Giralda: té 60 metres d’altitud, és de planta quadrada mesurant el seu costat 13,60 m; es pot accedir a la part alta mitjançant 35 rampes interiors, i fa actualment de campanar. Aquest Minaret va ser construït a la fi del s. XII pels almohades, però el seu exterior va ser adornat amb ceràmica de València. Sobre el 1560 Hernán Ruiz el Jove va rematar la Torre amb tres cossos més d’estil renaixentista i la imatge de la Fe, una autèntica obra d’art que equival a una escultura.

Leo en el diari La Vanguardia que “la catedral de Sevilla pateix un procés de transformació en sorra a causa de la mala qualitat de la pedra”. La Giralda tampoc s’escapa d’aquest procés: “Quan el cel trona la Giralda llença terra”; però també ens aclareix l’article d’Adolfo S. Ruiz que el material després no procedeix del cos original de la torre construït pels almohades amb pedra poderosa, sinó del preciós templet renaixentista afegit en la segona meitat del s. XVI. Els conservadors de l’edifici no estan massa preocupats per la conservació de la Giralda, però sí per la de la catedral que té un mal endèmic en la mala qualitat de la seva pedra. L’articulista de l’11 de març d’aquest any ens afirma que els arquitectes van preferir el material procedent de Cadis perquè era més barat i el seu transport amb vaixell pel Guadalquivir més assequible que el d’Osuna i Estepa -pedra de major duresa- perquè havia d’arribar en carreta, era més car i a l’hivern es feia impossible el seu transport. La pedra de la desembocadura del riu Guadalquivir és de mala qualitat perquè fa milers d’anys jeia en el fons del mar.

La pedra d’aquest gegantesc i bell Temple es desfà lentament pel que han desaparegut pinacles, gàrgoles i crestes, i les seves arestes es van arrodonint. Els temporals de pluja i vent perjudiquen moltíssim aquest Monument, però també ho fan les condicions mediambientals, com una segona causa agressiva sobretot pel trànsit. De tot això es dedueix que es necessiten grans inversions perquè “la catedral gòtica més gran del món conservi el seu color original”.

Valladolid, una ciutat que regalima art per onsevulla

Museus, Rutes, , , ,

Valladolid

Totes les ciutats tenen els seus encants: unes, perquè tenen més història, s’enorgulleixen del seu passat i estan disposades a donar-ho a conèixer a tots els que arriben; unes altres, més joves i amb menys carrers retorçats i estrets que ensenyar, se n’alegren, però, de la seva puixança actual expressada en nivells varis -d’economia, d’urbanisme, d’estatus social i cultural, i d’un llarg etcètera-.

Valladolid

Valladolid és una ciutat amb història; encara que es desconeixen els seus orígens té vida més que suficient com per poder mostrar amb tota esplendor des del seu pas per l’Edat Mitjana fins als nostres dies. És, sense cap dubte, un encant de ciutat; els atzars del temps la van omplir de furs i privilegis per convertir-la a la capital política de Castella i en un important centre cultural i econòmic. També va haver de sofrir els seus titubejos de decadència iniciats en l’incendi de 1561 i quan el val·lisoletà Felipe II va traslladar la capitalitat a Madrid; però la ciutat va poder amb totes les malifetes i avatars històrics traient profit del seu passat i avui se’ns mostra com una ciutat ben comunicada, amb un desenvolupament industrial puixant, com a centre universitari des de 1346 i amb tots els privilegis civils i religiosos com a avals d’una població moderna. La Naturalesa no va voler ser menys i la va premiar amb cabals d’aigua a la seva al voltant, ja que els núvols arriben seques.

Aquesta Capital castellana és un centre d’art. Té importants monuments medievals com les esglésies de Santa María l’Antiga de construcció romànica i elements gòtics, i la de Sant Martín de construcció similar, però reformada en el s. XVII. El temple de San Miguel és de tipus gòtic tardà, però com el seu edifici era ruïnós el rei Carlos III mitjançant una real cèdula va unificar la seva parròquia amb la de Sant Julián a l’església de Sant Ignacio de Loyola ( s. XVI), després d’haver expulsat als jesuïtes; per aquest motiu el temple va passar a cridar-se Real Església Parroquial de San Miguel i Sant Julián. El convent de Sant Pablo atribuït a Simón de Colònia i el Col·legi de Sant Gregorio obra de Gil de Siloé tenen unes façanes impressionants pertanyents al gòtic-mudèjar, l’estil dels Reis Catòlics, amb un treball excepcional propi de l’orfebreria plateresca del s. XV. Tots dos fascinen de nit per la seva ben assolida il·luminació, però de dia realcen la seva monumentalitat.

Pertanyen a l’estil renaixentista l’església de la Magdalena de Gil Hontañón, el monestir de les Vagues amb façana mudèjar i escultures de Gregorio Fernández en el seu interior. La Catedral, que està inacabada, és una obra característica de Juan d’Herrera la construcció de la qual va ser encarregada per Felipe II; destaca el gran retaule de l’Altar Major construït per Juan de Juni. Són d’estil herrerià l’església de la Santa Creu en l’interior de la qual podem contemplar el Davallament de Gregorio Fernández, i l’església de les Angoixes que té La Verge dels Ganivets, feta per Juan de Juni.

Encara que sempre s’ha dit que a Valladolid l’art està al servei de la evangelització, no obstant això també podem afirmar que l’arquitectura civil va destacar moltíssim tant en l’art Plateresc com en la interpretació estilística del Renaixement italià sobretot en l’habitatge urbà; les mansions aristocràtiques s’adornen amb estructures del Renaixement. Sembla que l’art val·lisoletà, a causa del seu gran poder d’assimilació, aconsegueix que molts estils artístics trobin allí la seva culminació: el gòtic, l’herrerià, el renaixentista de Berruguete poden servir d’exemple. En arquitectura civil s’ha de destacar el renaixentista Col·legi Major de Santa Creu construït per Lorenzo Vázquez sobre un traçat gòtic; la Casa de Cervantes del s. XVII transformada en Museu Arqueològic; la façana barroca de la Universitat; l’enorme palau dels Comtes de Benavente emprat com a residència de reis -un incendi en el s. XVIII ho va deixar malmès – encara conserva l’arrabà medieval en la porta principal, amb un pati renaixentista els capitells del qual amb fulles d’acant especials són clàssics. La trucada Casa del Sol de portada sòbria i buit entre columnes. El Palau Real, conclòs pel Duc de Lerma sobre una mansió del secretari de l’emperador Carlos, té uns ornaments d’una delicadesa renaixentista impressionant i al mateix temps amb una visió plateresca que fusiona els dos estils.

Cap a la segona meitat del s. XVI neix un nou classicisme més auster tant en l’arquitectura religiosa com en la civil; un exemple característic de la construcció civil ho trobem en el palau del marquès de Villena amb l’austeritat pròpia de Bramante: portada senzilla amb arc de mig punt, pati amb dos arqueries jòniques i medallons en els carcanyols. En el palau de Butrón trobem una tendència florentina tirant cap al manierisme: ornamentació escultòrica de guixos preciosos a l’estil italià.

En l’arquitectura religiosa podem prendre com a exemple l’església del Salvador en la qual la façana està concebuda com si d’un retaule es tractés: buits entre columnes, fornícules i escultures molt bé treballades.

No només a Valladolid cabdal trobem tanta magnificència artística. Si volem gaudir de l’art de l’edat d’or espanyol hem de visitar tota la província, on trobarem l’autenticitat de l’arquitectura castellana.

El Museu de Valladolid: des de 1933 està instal·lat en el Col·legi de Sant Gregorio (s. XV), el seu estil és plateresc -decoració exuberant sobre construcció gòtica-. La seva façana decorada amb figures i escuts d’armes sembla un retaule; el seu pati assembla el de dos cossos sobreposats, el de la planta baixa fet a força de columnes porticades, mentre que la galeria alta la formen finestres molt decorades. Si l’edifici en si és una joia, no ho és menys el gènere al fet que es dedica: escultura castissa de fusta tallada i policromada dels segles XVI i XVII amb temari religiós en exclusiva dels tres grans mestres de l’escola castellana: Berruguete, Juan de Juni i Gregorio Fernández. És necessari veure-ho per descobrir els encants de cada escultor i el grans que van ser ells mateixos com a artistes.