Un pintor aragonès a Madrid per a la cort il•lustrada dels Borbons

Un 30 març 1746 Fuendetodos, un insignificant poblet del sud de la província de Saragossa, comença la seva marxa històrica. En aquesta data va néixer allà, de forma casual, un dels grans mestres de la pintura espanyola del s. XVIII: Goya. La seva mare, que pertanyia a la petita noblesa aragonesa, i el seu pare, que exercia de daurador de retaules, es van traslladar a aquesta població mentre restauraven el seu habitatge de Saragossa on residien i tornarien un any més tard. Aquest gran pintor va viure a cavall de 2 segles com en Shakespeare o en Cervantes i altres grans personatges il•lustres. A ser sincer, el nostre artista va tenir també influència enorme en l’època avantguardista del segle XX. Els seus inicis no van ser massa optimistes; per dues vegades va entrar en el concurs de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (1763 i 1766), però en cap d’ells va obtenir èxit,i per tant és evident que els seus primers contactes amb Madrid es poden considerar d’autèntics fracassos: si volia anar a Itàlia ho hauria de pagar de la seva butxaca, i així va ser.

De la seva infància poc se sap, i això ens està dient que seria la d’un nen com tants que va cursar els seus primers estudis en un col•legi religiós. El 1760 el trobem exercitant les seves primeres experiències en l’art de la pintura al taller d’un modest pintor de la cambra de Felip V anomenat José Luzán i Martínez, qui el va orientar cap a la còpia de gravats; sembla ser que els seus pares passaven penúries econòmiques i ell va voler contribuir amb el seu treball per ajudar la seva família. Potser va tenir petits encàrrecs en esglésies locals, on ornamentaria altars, sagraris, … treballs que coneixia per experiència familiar per una banda i per una altra d’una dimensió gens extraordinària que fes preveure la maduresa explosiva d’un autèntic i enginyós pintor. A Goya li van atreure potser les perspectives tan seductores dels artistes de la cort de Carles III, i sobretot la lluita discrepant dels que persistien en el barroquisme i rococó decadents, entre ells Tiépolo, i els iniciadors del neoclassicisme comandat pel famós pintor de retrats el bohemi Anton Raphael Mengs, que a més de ser un bon pintor era també un personatge important i influent a Madrid.

Dels treballs realitzats a l’Acadèmia de dibuix de Saragossa dirigida per Luzán, no es coneix o no es conserva pràcticament res; encara que se li atribueixen alguns quadres de temàtica religiosa com la “Sagrada Família amb Sant Joaquim i Santa Anna davant l’Etern en la glòria” en un barroc tardà a l’estil de Nàpols i de data també incerta. No és estrany que els seus contemporanis deixessin en l’oblit les seves creacions de joventut, i això era degut a que Goya progressava molt lentament, tant que ningú esperava d’ell que arribés a ser un geni en la pintura.

Si el 1970 el trobem a Roma, Venècia, Bolonya i a Parma per entrar al concurs d’aquella Acadèmia amb resultat de menció honorífica, el 1971 el trobem ja a Saragossa pintant els murals al fresc de la Glòria dins la capella de la Mare de Déu del Pilar , amb una llibertat d’impulsos que ens fan pensar en la pintura francesa de l’època. A partir d’aquí, el seu estil es desenvolupa amb més facilitat tal com es mostra a la cartoixa d’Aula Dei: grans pinzellades, impuls vertical i figures que emanen fora de les normes del neoclassicisme.

Va saber aprofitar per encaminar la seva economia la influència que el seu cunyat, el pintor Francisco Bayeu, tenia a la Cort de Madrid, qui a proposta de Mengs estava decorant el Palau Reial. Ja en 1775 havia rebut l’encàrrec d’executar uns cartrons per a la Real Fábrica de Tapices destinats a El Escorial. Aquest treball el va fer a l’estil de Bayeu i va durar fins a 1792, on la narrativa de Goya en treballs anteriors va haver de deixar pas a l’academicisme. Mentre, entre les dates esmentades, realitzava també cartrons per a Mengs amb temes de tipus popular on s’hi va trobar dins d’una atmosfera més propera a la seva interpretació, però amb signes evidents de Tiepolo i Velázquez, de qui va copiar a l’aiguafort la seva “Fugida a Egipte “. En 1780 va ser elegit “membre de mèrit” per la Real Academia de Bellas Artes amb el “Crist crucificat”, una pintura freda a l’estil de Francisco Bayeu i que es conserva al Museu del Prado. A partir d’aquest moment, es deixa portar per les seves extraordinàries dots del colorit i es va apartant del neoclassicisme per endinsar-se en el naturalisme de creació folklòric com es mostra en els quadres de la “Anunciación” per als Osuna, o els llenços sobre “La vida de Sant Francesc de Borja” per a Santa Anna a Valladolid, o els més místics per a la catedral de València, que alguns comparen amb el mateix Zurbarán. Al Museo del Prado poden contemplar-se amb aquest estil “La pradera de San Isidro”, “El columpio” i “La cucaña”.

El 1785 va obtenir el càrrec de vicedirector de l’Academia de San Fernando i després de pintor del rei; d’aquí es pot deduir que va ser el període més gratificant de la seva carrera en quant a reconeixements i honors rebuts. Una gran part de la cort va voler ser retratada pel Pintor, ja que veuen en ell que sap captar l’essència humana dels seus personatges, sobretot els femenins. Destaquen els retrats de la “Duquesa de Osuna” i la “Marquesa de Pontejos” per la refinada sensibilitat i la gamma de grisos platejats entre reflexos lluminosos.

El 1789 va ser nomenat per Carlos IV “pintor de cambra” i retratista reial; és l’època que coincideix amb la seva sordesa a causa d’una malaltia contreta a Cadis. La sordesa li va produir una mutació important que va contraposar la realitat a la seva imaginació; es va sentir inquiet políticament davant la caiguda en desgràcia del seu amic Jovellanos. La seva pintura està d’acord amb la rebel•lia que sent en el seu interior, saltant-se els cànons tradicionals per donar curs a la “invenció i al caprici”: vegeu a La Academia “El entierro de la sardina”, “La corrida de toros en un pueblo”, “El manicomio” o “La escena de la inquisición “, ja que en tots ells es posa de manifest el fanatisme, la violència i la superstició; els colors neutres es barregen amb altres pastosos entre els quals destaquen els vermells, blaus i grocs. El punt culminant es troba entre els 72 gravats dels “Caprichos” com un compendi de vigília, son i raó. L’intimisme es relaciona amb la caricatura, la imatge a una simple aparença; és l’època de les transparències com les manifestades en diversos retrats de la “Duquesa de Alba”.

Tot el que s’ha dit pot resumir-se en el “Retrat de la família de Carles IV”, ja a inicis del segle XIX. En ell Goya assumeix el paper de Quevedo o Valle Inclán en la pintura, és un despietat amb els personatges que pinta, matisant els seus rostres decadents i viciosos amb un cromatisme impiu i caricatura cruel. Serà el seu últim retrat de la reialesa, la política espanyola també cau en els abismes de les urpes franceses. Goya se sent angoixat en ser testimoni dels afusellaments realitzats per les tropes franceses en el “dos de mayo” madrileny. A partir d’aquesta data es fa necessari crear un segon Bloc dedicat a Francesc de Paula José Goya i Lucientes.

Obres importants de l’època descrita:

“La maja y los embozados” Es pot veure al Museo del Prado. És un oli sobre llenç. Pertany a la sèrie de 10 cartrons per als tapissos destinats al Palacio del Pardo, fets entre 1776 i 1778. Són d’un naturalisme molt encertat, on els personatges estan d’acord amb el paisatge.

“El quitasol” (Museo del Prado). Oli sobre llenç. És el cartró més elogiat de la sèrie pel seu cromatisme i espontaneïtat de les figures.

“La cometa” (Museo del Prado). Oli sobre llenç. Representa un fragment de la vida popular. La composició va des d’un primer pla fosc per anar guanyant claredat a mesura que s’allunya cap al cel.

“El ciego de la guitarra” (Museo del Prado). Oli sobre llenç en 1778. És una composició molt elaborada; en el rostre del guitarrista pot observar-se trets pictòrics de facció expressionista. Va ser encarregat per adornar al Palacio del Pardo la alcova de la cambra dels prínceps d’Astúries. Sobre el mateix tema hi ha un precedent al Metropolitan Museum of Art de Nova York.

“El cacharrero” (Museo del Prado). Oli sobre llenç. Destinat també per l’alcova de la cambra dels prínceps d’Astúries. Podem observar la precisió de la llum sobre les figures; així mateix la llibertat de pinzellades àmplies, com també les imperfeccions corregides en les rodes del carruatge per la rapidesa en què va ser realitzat.

“La vendimia” (Museo del Prado). Oli sobre llenç en 1786. Amb aquest cartró s’estrenà com a “pintor del rei” per adornar el menjador del Palacio del Pardo. La lluminositat ambiental es barreja en el grup figuratiu ideat com una piràmide. Pot notar-se com es difon una tècnica diferent.

“La maja desnuda” (Museo del Prado). Oli sobre llenç realitzat l’últim any del segle XVIII. Es desconeix la model, encara que hi ha qui suposen que es tracta de la duquessa d’Alba; també es creu que va ser encarregat per Godoy. És el segon nu femení de la pintura espanyola, ja que el primer se li atribueix a Velázquez en el seu “Venus del espejo”. Hi ha una diferència abismal entre les dues models; si en Velázquez es mostra una figura idealitzada, Goya confecciona la seva com una dona plena de vitalitat i amb un cos sensual i provocatiu. La seva pintura va ser considerada obscena en la seva època i fins i tot matèria de denúncia per a la Inquisició.

“El pelele” (Museo del Prado). Oli sobre llenç. Una ironia sarcàstica que se’ns presenta en un joc amb el qual Goya vol posar de manifest la malícia femenina: el pelele és un ninot de palla llançat a l’aire per quatre noies les expressions de les quals ho diuen tot.

“Retrato de mujer” (Museo del Prado). Oli sobre llenç. Un de tants quadres femenins que Goya va pintar, portat aquí perquè alguns crítics consideren que la model podria ser l’esposa de Goya, Josefa Bayeu; encara que altres afirmen que no pot ser-ho, per raons d’edat. Destaquen la lluminositat, la intensitat de la seva mirada i l’expressió de la resta de la seva cara amb un cert pudor.