Tag Archives: Barcelona

Antoni Tàpies, màxim representant català de l’informalisme.

Molts de nosaltres hem vist obres d’aquest autor i ens hem preguntat; Què representa?, Quin és el seu significat real?…I és que a vegades és difícil saber què és el que ens està intentant transmetre, ja que segons l’estil de l’obra o segons ell mateix, el significat pot arribar a ser més o menys complex. Això passa sovint amb Antoni Tàpies (Barcelona 13 de desembre del 1923–6 de febrer de 2012).

Tàpies està considerat com un dels principals exponents a nivell mundial de l’informalisme que, amb la seva formació autodidacta, va crear un estil propi dins del vanguardisme del segle XX, en el qual es combinaven en un estil abstracte la tradició i la innovació, ple de simbolisme, donant gran rellevància al substrat material de l’obra. Tàpies es va situar dins de la denominada “pintura matèrica” , també coneguda com “art brut”, que es caracteritza per una gran varietat de materials heterogenis en les seves pintures, en les seves escultures,… amb les quals va crear una tècnica mixta, moltes vegades amb materials de reciclatge com si de Jujol es tractés: paper, tela, draps i fins a trossos de mobiliari com en el monument a Picasso…barrejats amb materials tradicionals de l’art per buscar un nou llenguatge d’expressió artística, i tal vegada per això es diu que Tàpies es basava en el predomini del collage.

També podríem afegir que era partidari de l’ús de colors purs i figures geomètriques en les seves obres per estar d’acord amb la seva filosofia principal: fer de l’insignificant el més important.

Podem considerar que les seves obres més característiques són les que aplica la seva mixtura de diversos materials en murs o parets, a les quals afegeix diferents signes amb els seus significats diferents, similars en cert aspecte a l’art popular conegut avui dia com el “grafiti”.

Les obres de Tàpies contenen signes d’una diversitat insaciable, com creus, llunes, asteriscos, lletres, nombres, figures geomètriques, etc. Per a aquest autor aquests elements tenen un significat al·legòric relacionat amb el món interior de l’artista; i així pot evocar temes tan transcendentals com la vida i la mort o com la solitud, la incomunicació o la sexualitat. Dóna a cada figura un significat concret: les lletres A i T tant poden ser les inicials del seu nom i cognom (Antoni Tàpies) com la lletra principal d’Antoni i Teresa (la seva dona); la X com a misteri (incògnita) o símbol de les coordenades de l’espai o la lluita de dues forces oposades i com és habitual per a tothom el signe de ratllar alguna cosa; la M l’explica de la següent manera:

“Tots tenim una M dibuixada en les línies del palmell de la mà, la qual cosa remitent a la mort, i en el peu hi ha unes arrugues en forma de S; tot combinat era Mort Segura”.

D’altra banda, sabem que Tàpies es basava en cromatisme molt auster, a causa que generalment es movia en gammes de colors purs, freds, terrosos, com l’ocre, marró, gris, beix o negre.

La temàtica de la seva obra reflecteix una gran preocupació pels problemes de l’ésser humà: la malaltia, la mort, la solitud, el dolor o el sexe; lloc que es va basar en la seva pròpia experiència de la vida. Ens va donar una nova visió de la realitat, sent aquesta més senzilla i quotidiana, però mostrant sempre la seva veritable espiritualitat, difícil de definir. La concepció vital de Tàpies es basava en la filosofia existencialista, que remarca la condició material i mortal de l’home, l’angoixa de l’existència, la solitud, la malaltia, la pobresa, etc. L’existencialisme assenyala la destinació tràgica de l’home, però també reivindica la seva llibertat, la importància de l’individu, la seva capacitat d’acció enfront de la vida; així, Tàpies pretenia amb el seu art fer-nos reflexionar sobre la nostra pròpia existència.

Més tard, influenciat pel pop-art, va començar a utilitzar objectes més sòlids en les seves obres, com a parts de mobles ja anteriorment esmentats. No obstant això, la utilització d’elements quotidians en l’obra d’aquest autor no té el mateix objectiu que en el pop-art, en Tàpies sempre està present el substrat espiritual, la significació dels elements senzills com a evocadors d’un major ordre universal i no la banalització de la societat de consum i els mitjans de comunicació de masses propis del pop-art.

Així doncs, les obres de Tàpies a simple vista són difícils de comprendre, però una vegada coneixem el seu significat tenen molta lògica. El problema és que costa entendre el seu estil i les seves característiques, la seva idea del que volia transmetre i la seva veritable filosofia de la vida. Per poder saber tot això i més, MusGuide ens proporciona tota la informació necessària amb la qual després podem anar a la Fundació Antoni Tàpies o al MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya) coneixent i entenent les seves obres.

Antoni Tàpies és un gran artista.

Va trair Barcelona a Ildefons Cerdà?

Ildefons Cerdà

Una part de la burgesia barcelonina va reaccionar amb ulls especulatius davant l’enginy d’Ildefons Cerdà, quan va presentar el seu projecte guanyador d’una trama quadriculada que permetés fer de Barcelona el suprem ideal d’una ciutat jardí; aquests burgesos eren els propietaris dels terrenys on havia de dur-se a terme el gran projecte de L’Eixample i per això van voler treure el màxim profit possible.

El pastís va haver de repartir-se perquè una altra part de la societat burgesa va acceptar amb valentia i fins a entusiasmada la idea de crear una Barcelona com el gran geni de Cerdà va proposar; però també desitjava ardentment sortir de l’estrenyiment que les obsoletes muralles havien creat a la zona antiga i també de la humitat del port; a més a Catalunya era un moment d’economia potent que procedia de la Revolució Industrial i del seu comerç. No obstant això, es conserven dos exemples representatius que s’adapten al pla del gran urbanista: El pasaje de Méndez Vigo i el pasaje de Permanyer; en ells podem trobar edificis baixos amb jardins exteriors.

El Modernisme no va voler deixar escapar l’ocasió i va esquitxar amb les seves obres els terrenys que havien a la Ciutat per urbanitzar; però aquest fenomen artístic tampoc entrava en el gran projecte de Cerdà perquè proposava pomes d’edificis baixos amb només dues façanes en angle recte, deixant l’interior visible i amb abundant vegetació. El Modernisme és amant de les corbes, dels espais plens, amplis i alts per obrir-se a la llum; els seus arquitectes pensaven en projectes grans i en espais amplis per d’alguna manera deixar constància que tenien ànima d’artista.

Les autoritats municipals van intentar navegar a dues aigües: d’una banda veien amb bons ulls les excel·lents edificacions del nou art i els aires de modernitat que s’estaven donant a la Ciutat; també amb certs retocs no deixava de complir-se la quadrícula urbanística que Cerdà havia projectat; certament Barcelona no era un jardí, no obstant això els seus amplis carrers permetien omplir-les d’arbres frondosos a l’estiu perquè donessin ombra reconfortant, però de fulla caduca perquè a l’hivern deixessin passar els rajos solars: els plàtans van ser els arbres triats. En alguns carrers fins as van posar bancs per a descans i per donar la sensació de que si ben no era un jardí, sí podia tenir la similitud amb un parc. No hem d’oblidar que l’Ajuntament va comprar terrenys per a grans projectes urbanístics com va succeir en la construcció de l’actual plaça de Catalunya.

Aleshores es reunien a Barcelona genis de l’art i de fama internacional les obres de la qual són avui un embadaliment turístic mundial. Era impossible contenir l’impuls creador de tan grans personalitats, perquè estaven disposats tant a deixar les seves petjades en edificis habitables com a aventurar-se en espais no edificables per convertir la urbanització en un autèntic art. Grans mecenes tampoc van faltar perquè es duguessin a terme aquests projectes; així doncs, podem gaudir del Parc Güell, de l’Hospital de Sant Pau o de l’encant del Parc de Montjuïc, seu permanent d’exposicions universals.

Es va trair el pla Cerdà, o aquest veuria amb bons ulls els resultats del grup del que formava part?