Barcelona és atractiva en la seva varietat constant i per això es va sentir encotillada en en excés fins que l’obstinació d’uns homes sagaços li van permetre, no sense temor, trencar les seves muralles ancestrals. La llibertat li va donar ales de vol i aquí va començar el seu inconformisme perquè volia adaptar-se amb plenitud a tot el nou que corria per Europa; i no, com fins llavors, vivint-ho des de lluny. Envejava tot el que es coïa a París o a Londres o a qualsevol altra ciutat avançada d’Europa; va lluitar, va lluitar i va lluitar; però va valer la pena, doncs també va poder capitalitzar exposicions, fires, congressos,… perquè el mirall en què es miraven les altres ciutats avançades es pogués convertir també en mirall propi.
Pel seu afany constant va ser capital de jocs esportius com els del Mediterrani; va obtenir els Olímpics per mereixement propi, però també perquè l’olimpisme se sentia deutor amb ella a causa que altres Jocs no van ser possibles per motius bèl·lics.
Si l’”Art Nouveau” va ser per a algunes ciutats europees, explicant entre elles a París, una moda efímera i passatgera en certa manera, Barcelona va transformar aquest moviment artístic com si fos un patró propi per tota Catalunya, donant-li a aquestes tendències procedents de la Capital francesa unes variants fonamentals i diferenciades de manera tal que li separen de l'”Art Nouveau” i se li coneix com a Modernisme; a aquest moviment algú ho va definir com “el mal gust més bell que existeix”, que equival a dir que la seva adaptació a la societat no va ser fàcil i per aquest motiu li van ploure pals per onsevulla. Les crítiques no van anar només per a les arts plàstiques, sinó també per a l’arquitectura i la literatura.
No obstant això avui admira aquest estil i ja està disseminat per tot el món. Sempre que un vianant es passegi pel Quadrat d’Or podrà veure palaus, edificis d’habitatges, esglésies, fanals,… i el que més crida l’atenció, es pot “trepitjar modernisme” de manera real; per a això n’hi ha prou amb fer un volt pel Passeig de Gràcia i les rajoles són un disseny d’Antonio Gaudí que es va inspirar en motius marins: estels de mar, petxines i algues estan presents en rajoles hexagonals.
Aquests dies els diaris notifiquen que la Ciutat quedarà ocupada per més de 75.000 congressistes del Mobile; sembla que l’ocupació hotelera està al 100%. Molts diuen que també vénen atrets pels arquitectes del Modernisme, especialment per Gaudí. A alguns no els importa pagar preus espectaculars per les tres jornades de durada del Congrés; és més, afirmen que per altres congressos a París i Montecarlo les habitacions els costen 5 o 6 vegades més cares. La cuina catalana tampoc es queda enrere i comenten que les tapes són molt apetitoses i entren dins del menú.
D’altra banda s’anuncia que les obres de restauració de la Ciutat-Hospital de Sant Pau han arribat a la seva fi. El modernisme interpretat pel gran arquitecte Lluís Domènech i Montaner ja pot ser visitat amb tot el seu esplendor; és una bona notícia per als amants d’aquest Art. El prolífic autor del Palau de la Música ens torna a mostrar tota la bellesa vegetal en aquesta sublim obra al mateix temps que la seva interpretació d’aquest art. Així doncs, durant tres setmanes podrà ser visitat de portes obertes al públic. Val la pena gaudir de les seves arcades, de les seves roses, de la seva ceràmica,… d’una joia preciosa que trasllada la ceràmica a l’arquitectura. Els congressistes del Mobile podran gaudir del llegat de Domènech i Montaner.
