Category Archives: Museus

Francesc de Paula José Goya i Lucientes

Vicente López Portaña de Francisco de Goya
Vicente López Portaña de Francisco de Goya

Un pintor aragonès a Madrid per a la cort il•lustrada dels Borbons

Un 30 març 1746 Fuendetodos, un insignificant poblet del sud de la província de Saragossa, comença la seva marxa històrica. En aquesta data va néixer allà, de forma casual, un dels grans mestres de la pintura espanyola del s. XVIII: Goya. La seva mare, que pertanyia a la petita noblesa aragonesa, i el seu pare, que exercia de daurador de retaules, es van traslladar a aquesta població mentre restauraven el seu habitatge de Saragossa on residien i tornarien un any més tard. Aquest gran pintor va viure a cavall de 2 segles com en Shakespeare o en Cervantes i altres grans personatges il•lustres. A ser sincer, el nostre artista va tenir també influència enorme en l’època avantguardista del segle XX. Els seus inicis no van ser massa optimistes; per dues vegades va entrar en el concurs de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (1763 i 1766), però en cap d’ells va obtenir èxit,i per tant és evident que els seus primers contactes amb Madrid es poden considerar d’autèntics fracassos: si volia anar a Itàlia ho hauria de pagar de la seva butxaca, i així va ser.

De la seva infància poc se sap, i això ens està dient que seria la d’un nen com tants que va cursar els seus primers estudis en un col•legi religiós. El 1760 el trobem exercitant les seves primeres experiències en l’art de la pintura al taller d’un modest pintor de la cambra de Felip V anomenat José Luzán i Martínez, qui el va orientar cap a la còpia de gravats; sembla ser que els seus pares passaven penúries econòmiques i ell va voler contribuir amb el seu treball per ajudar la seva família. Potser va tenir petits encàrrecs en esglésies locals, on ornamentaria altars, sagraris, … treballs que coneixia per experiència familiar per una banda i per una altra d’una dimensió gens extraordinària que fes preveure la maduresa explosiva d’un autèntic i enginyós pintor. A Goya li van atreure potser les perspectives tan seductores dels artistes de la cort de Carles III, i sobretot la lluita discrepant dels que persistien en el barroquisme i rococó decadents, entre ells Tiépolo, i els iniciadors del neoclassicisme comandat pel famós pintor de retrats el bohemi Anton Raphael Mengs, que a més de ser un bon pintor era també un personatge important i influent a Madrid.

Dels treballs realitzats a l’Acadèmia de dibuix de Saragossa dirigida per Luzán, no es coneix o no es conserva pràcticament res; encara que se li atribueixen alguns quadres de temàtica religiosa com la “Sagrada Família amb Sant Joaquim i Santa Anna davant l’Etern en la glòria” en un barroc tardà a l’estil de Nàpols i de data també incerta. No és estrany que els seus contemporanis deixessin en l’oblit les seves creacions de joventut, i això era degut a que Goya progressava molt lentament, tant que ningú esperava d’ell que arribés a ser un geni en la pintura.

Si el 1970 el trobem a Roma, Venècia, Bolonya i a Parma per entrar al concurs d’aquella Acadèmia amb resultat de menció honorífica, el 1971 el trobem ja a Saragossa pintant els murals al fresc de la Glòria dins la capella de la Mare de Déu del Pilar , amb una llibertat d’impulsos que ens fan pensar en la pintura francesa de l’època. A partir d’aquí, el seu estil es desenvolupa amb més facilitat tal com es mostra a la cartoixa d’Aula Dei: grans pinzellades, impuls vertical i figures que emanen fora de les normes del neoclassicisme.

Va saber aprofitar per encaminar la seva economia la influència que el seu cunyat, el pintor Francisco Bayeu, tenia a la Cort de Madrid, qui a proposta de Mengs estava decorant el Palau Reial. Ja en 1775 havia rebut l’encàrrec d’executar uns cartrons per a la Real Fábrica de Tapices destinats a El Escorial. Aquest treball el va fer a l’estil de Bayeu i va durar fins a 1792, on la narrativa de Goya en treballs anteriors va haver de deixar pas a l’academicisme. Mentre, entre les dates esmentades, realitzava també cartrons per a Mengs amb temes de tipus popular on s’hi va trobar dins d’una atmosfera més propera a la seva interpretació, però amb signes evidents de Tiepolo i Velázquez, de qui va copiar a l’aiguafort la seva “Fugida a Egipte “. En 1780 va ser elegit “membre de mèrit” per la Real Academia de Bellas Artes amb el “Crist crucificat”, una pintura freda a l’estil de Francisco Bayeu i que es conserva al Museu del Prado. A partir d’aquest moment, es deixa portar per les seves extraordinàries dots del colorit i es va apartant del neoclassicisme per endinsar-se en el naturalisme de creació folklòric com es mostra en els quadres de la “Anunciación” per als Osuna, o els llenços sobre “La vida de Sant Francesc de Borja” per a Santa Anna a Valladolid, o els més místics per a la catedral de València, que alguns comparen amb el mateix Zurbarán. Al Museo del Prado poden contemplar-se amb aquest estil “La pradera de San Isidro”, “El columpio” i “La cucaña”.

El 1785 va obtenir el càrrec de vicedirector de l’Academia de San Fernando i després de pintor del rei; d’aquí es pot deduir que va ser el període més gratificant de la seva carrera en quant a reconeixements i honors rebuts. Una gran part de la cort va voler ser retratada pel Pintor, ja que veuen en ell que sap captar l’essència humana dels seus personatges, sobretot els femenins. Destaquen els retrats de la “Duquesa de Osuna” i la “Marquesa de Pontejos” per la refinada sensibilitat i la gamma de grisos platejats entre reflexos lluminosos.

El 1789 va ser nomenat per Carlos IV “pintor de cambra” i retratista reial; és l’època que coincideix amb la seva sordesa a causa d’una malaltia contreta a Cadis. La sordesa li va produir una mutació important que va contraposar la realitat a la seva imaginació; es va sentir inquiet políticament davant la caiguda en desgràcia del seu amic Jovellanos. La seva pintura està d’acord amb la rebel•lia que sent en el seu interior, saltant-se els cànons tradicionals per donar curs a la “invenció i al caprici”: vegeu a La Academia “El entierro de la sardina”, “La corrida de toros en un pueblo”, “El manicomio” o “La escena de la inquisición “, ja que en tots ells es posa de manifest el fanatisme, la violència i la superstició; els colors neutres es barregen amb altres pastosos entre els quals destaquen els vermells, blaus i grocs. El punt culminant es troba entre els 72 gravats dels “Caprichos” com un compendi de vigília, son i raó. L’intimisme es relaciona amb la caricatura, la imatge a una simple aparença; és l’època de les transparències com les manifestades en diversos retrats de la “Duquesa de Alba”.

Tot el que s’ha dit pot resumir-se en el “Retrat de la família de Carles IV”, ja a inicis del segle XIX. En ell Goya assumeix el paper de Quevedo o Valle Inclán en la pintura, és un despietat amb els personatges que pinta, matisant els seus rostres decadents i viciosos amb un cromatisme impiu i caricatura cruel. Serà el seu últim retrat de la reialesa, la política espanyola també cau en els abismes de les urpes franceses. Goya se sent angoixat en ser testimoni dels afusellaments realitzats per les tropes franceses en el “dos de mayo” madrileny. A partir d’aquesta data es fa necessari crear un segon Bloc dedicat a Francesc de Paula José Goya i Lucientes.

Obres importants de l’època descrita:

“La maja y los embozados” Es pot veure al Museo del Prado. És un oli sobre llenç. Pertany a la sèrie de 10 cartrons per als tapissos destinats al Palacio del Pardo, fets entre 1776 i 1778. Són d’un naturalisme molt encertat, on els personatges estan d’acord amb el paisatge.

“El quitasol” (Museo del Prado). Oli sobre llenç. És el cartró més elogiat de la sèrie pel seu cromatisme i espontaneïtat de les figures.

“La cometa” (Museo del Prado). Oli sobre llenç. Representa un fragment de la vida popular. La composició va des d’un primer pla fosc per anar guanyant claredat a mesura que s’allunya cap al cel.

“El ciego de la guitarra” (Museo del Prado). Oli sobre llenç en 1778. És una composició molt elaborada; en el rostre del guitarrista pot observar-se trets pictòrics de facció expressionista. Va ser encarregat per adornar al Palacio del Pardo la alcova de la cambra dels prínceps d’Astúries. Sobre el mateix tema hi ha un precedent al Metropolitan Museum of Art de Nova York.

“El cacharrero” (Museo del Prado). Oli sobre llenç. Destinat també per l’alcova de la cambra dels prínceps d’Astúries. Podem observar la precisió de la llum sobre les figures; així mateix la llibertat de pinzellades àmplies, com també les imperfeccions corregides en les rodes del carruatge per la rapidesa en què va ser realitzat.

“La vendimia” (Museo del Prado). Oli sobre llenç en 1786. Amb aquest cartró s’estrenà com a “pintor del rei” per adornar el menjador del Palacio del Pardo. La lluminositat ambiental es barreja en el grup figuratiu ideat com una piràmide. Pot notar-se com es difon una tècnica diferent.

“La maja desnuda” (Museo del Prado). Oli sobre llenç realitzat l’últim any del segle XVIII. Es desconeix la model, encara que hi ha qui suposen que es tracta de la duquessa d’Alba; també es creu que va ser encarregat per Godoy. És el segon nu femení de la pintura espanyola, ja que el primer se li atribueix a Velázquez en el seu “Venus del espejo”. Hi ha una diferència abismal entre les dues models; si en Velázquez es mostra una figura idealitzada, Goya confecciona la seva com una dona plena de vitalitat i amb un cos sensual i provocatiu. La seva pintura va ser considerada obscena en la seva època i fins i tot matèria de denúncia per a la Inquisició.

“El pelele” (Museo del Prado). Oli sobre llenç. Una ironia sarcàstica que se’ns presenta en un joc amb el qual Goya vol posar de manifest la malícia femenina: el pelele és un ninot de palla llançat a l’aire per quatre noies les expressions de les quals ho diuen tot.

“Retrato de mujer” (Museo del Prado). Oli sobre llenç. Un de tants quadres femenins que Goya va pintar, portat aquí perquè alguns crítics consideren que la model podria ser l’esposa de Goya, Josefa Bayeu; encara que altres afirmen que no pot ser-ho, per raons d’edat. Destaquen la lluminositat, la intensitat de la seva mirada i l’expressió de la resta de la seva cara amb un cert pudor.

Viladomat, un pintor de l’11 de setembre de 1714

El Pg. de Lluís Companys, conegut abans amb el nom de Víctor Pradera i també Pg. de Sant Joan, acaba a L’Arc de Triomf que ha quedat com a símbol històric i porta d’accés al recinte on es va fer l’Exposició Universal de 1888 de Barcelona. Aquest passeig és un dels indrets més bonics de la Ciutat Comtal; està ubicat davant mateix del Parc de la Ciutadella i ornamentat amb fanals modernistes del barceloní Pere Falqués i Urpí; aquest arquitecte potser sigui més conegut pels fanals del passeig de Gràcia, però se’l coneix també, entre altres obres, pel monument a Rius i Taulet on s’inicia aquesta avinguda. A banda i banda del monument dedicat a tan insigne personatge i promotor de la Barcelona universal, podem admirar les estàtues del gran cavaller i aventurer Roger de Flor i la de l’artista barroc Antoni Viladomat i Manald. Qui no coneix la pintura d’en Viladomat i vol gaudir d’ella, pot fer-ho perquè aquest any se li està dedicant una exposició múltiple  al Museu d’Art de Girona, al Museu Diocesà i Comarcal de Lleida, al Museu de Mataró i al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Antoni Viladomat gaudeix  des del darrer quart del segle XIX d’una amplia bibliografia i ocupa lloc a la Galeria de Catalans Il·lustres dins la Reial Acadèmia de Bones Lletres. A la seva època va ser famós, essent elogiat per l’acadèmic  del segle XVIII Anton Raphael Mengs. Viladomat va entrar d’aprenent del pintor Joan Baptista Perramon als nou anys d’edat, quan encara Catalunya era un estat. Més tard va col·laborar amb el pintor italià Ferdinando Galli “Bibiena” decorant l’església de Sant Miquel, avui desapareguda; ja que Bibiena era l’artista més destacat de la cort de l’arxiduc Carles III a Barcelona, aquesta col·laboració va ser molt positiva tant per a la seva formació com també per a la seva economia, doncs la seva producció va anar creixent. També el seu prestigi va anar en augment degut als litigis amb èxit que va mantenir amb el Col·legi de Pintors de Barcelona perquè el cosiderava d’un esperit gremial i menestral. Aquesta circumstància féu que el seu taller es consolidés i fos lloc de formació per a molts pintors i artistes.

La seva producció com a pintor fou molt abundant, però una bona part important de la seva obra s’ha perdut. Malgrat tot, es conserva una quantitat important com per catalogar la seva personalitat artística. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) es recull un conjunt de dibuixos de qualitat excel·lent; els quadres de les “Estacions”, de natures mortes i altres de temàtica religiosa, especialment els quadres sobre Sant Francesc, pintats per al convent dels franciscans de Barcelona. A la capella dels Dolors de Santa Maria de Mataró, es pot trobar un conjunt de quadres representatius del barroquisme català: els “Dolors de la Mare de Déu” formant un tema únic amb àngels i apòstols, evangelistes i sants que es complementen amb pintures murals al tremp que recobreixen la volta i les parets laterals de la capella. Viladomat en els quadres de vida religiosa ens mostra una inspiració sòbria, quasi mística, amb una severitat impròpia del barroquisme peninsular; vol defugir dels sentimentalismes exagerats amb una tècnica expressiva, natural i elegant.

El pintor català va assolir aquesta tècnica tan acurada gràcies al seu treball, utilitzant esbossos, dibuixos i un estudi acurat de la composició en escena. El seu dibuix demostra un fort coneixement del natural, formant part de l’ambient i paisatge català, i de la llum mediterrània. Les seves excel·lents qualitats artístiques s’han vist potser una mica disminuïdes a causa de les seves possibilitats econòmiques. Hi ha peces que ens parlen del geni que portava a dins, mentre que altres ens parlen de la necessitat del pa de cada dia.

Viladomat fou un gran i excel·lent pintor barceloní; el millor pintor català del seu temps: Barcelona el reconeix així i li dedica un gran carrer de l’Eixample. Va ser un home marcat pels fets del 1714, doncs va néixer en una terra plena d’institucions, llengua i lleis pròpies, però va morir en una simple província. “Viladomat va tenir les virtuts i els defectes que podia tenir qualsevol artista” dins de l’època que li va tocar viure. Les institucions actuals catalanes recullen l’obra de l’artista més rellevant del seu temps, dins del marc del “Tricentenari dels Fets”.

Jackson Pollock

La majoria dels artistes segueixen l’estil propi de l’època en la qual es troben. Però això no sempre succeeix així; és més, molts prefereixen seguir el de l’època anterior i inclús els que tenen una personalitat molt forta, creen el seu propi estil. Aquest és el cas de Paul Jackson Pollock, més conegut com Jackson Pollock (Wyoming, EUA 28/1/1912 – Nova York, EUA 11/8/1956).

Va ser un important i influent pintor americà i una destacada figura en el moviment de l’Expressionisme abstracte.
Va començar la seva carrera artística pintant obres de petit format tancat en un taller, com molts altres artistes de l’època, fins que es va adonar que en aquestes petites obres no podia expressar tot el que volia, i així va començar a realitzar obres de gran format, fent servir tot el seu cos com a instrument de pintura encara que també la paleta i el pinzell. D’aquesta manera, tota l’energia i força del seu cos quedava expressada en els seus llenços.

El seu estil ràpid va ser reconegut pel fet d’anar esquitxant la pintura. Així es va introduir en l’ús de pintura líquida, utilitzant com a tècnica la d’abocar-la com una tècnica sobre els seus llenços de principis de 1940. Va començar a utilitzar a més com a instruments pinzells endurits, vares i xeringues; potser per primera vegada, va fer servir pintures de resina sintètica, anomenada vernís alkyd, que era nova en aquella època.

En les seves obres no hi existia un centre de fuga, com a punt principal de referència en el qual fixar-se; sinó que eren ratlles i taques, unes damunt de les altres, mescles de colors i esquitxades sense cap objectiu en concret. Pollock anava pintant fins a aconseguir un bon resultat.
La tècnica de Pollock d’abocar i esquitxar pintura és reconeguda com un dels orígens de l’action painting (pintura d’acció) ja que involucrava tot el cos, d’aquesta manera l’artista es podia expressar al màxim.

Pollock va signar un contracte amb Peggy Guggenheim al juliol de 1943. Va rebre una comissió per crear Mural (1943), de 8 peus d’altura i 20 peus de longitud, per implantar-ho en l’entrada de la nova casa de Guggenheim. A suggeriment del seu amic i conseller Marcel Duchamp, Pollock va pintar aquesta obra en un llenç en lloc de la paret perquè fos portàtil.
Aquest gran artista va creure convenient el fet de deixar unes obres sense títol i unes altres de deixar-les simplement enumerades, com per exemple –una de les més importants- la “Número 1”. D’aquesta forma, l’autor aconseguia evadir la cerca d’elements figuratius per part de l’espectador. Pollock preferia que cadascú deixés volar la imaginació fins a trobar la seva própia explicació, en comptes de tenir tots una mateixa sensació de l’obra i buscar un mateix sentit. L’autor creia que els nombres eren neutrals, i per això permetien a les persones veure la pintura pel que és – pintura pura.

Pollock va destacar al món de l’art; gràcies al seu propi estil, a la seva gran imaginació i al valor del colorit. L’estiu es presenta propici per buscar algunes de les seves obres i deixar volar la nostra imaginació.

Antoni Tàpies, màxim representant català de l’informalisme.

Molts de nosaltres hem vist obres d’aquest autor i ens hem preguntat; Què representa?, Quin és el seu significat real?…I és que a vegades és difícil saber què és el que ens està intentant transmetre, ja que segons l’estil de l’obra o segons ell mateix, el significat pot arribar a ser més o menys complex. Això passa sovint amb Antoni Tàpies (Barcelona 13 de desembre del 1923–6 de febrer de 2012).

Tàpies està considerat com un dels principals exponents a nivell mundial de l’informalisme que, amb la seva formació autodidacta, va crear un estil propi dins del vanguardisme del segle XX, en el qual es combinaven en un estil abstracte la tradició i la innovació, ple de simbolisme, donant gran rellevància al substrat material de l’obra. Tàpies es va situar dins de la denominada “pintura matèrica” , també coneguda com “art brut”, que es caracteritza per una gran varietat de materials heterogenis en les seves pintures, en les seves escultures,… amb les quals va crear una tècnica mixta, moltes vegades amb materials de reciclatge com si de Jujol es tractés: paper, tela, draps i fins a trossos de mobiliari com en el monument a Picasso…barrejats amb materials tradicionals de l’art per buscar un nou llenguatge d’expressió artística, i tal vegada per això es diu que Tàpies es basava en el predomini del collage.

També podríem afegir que era partidari de l’ús de colors purs i figures geomètriques en les seves obres per estar d’acord amb la seva filosofia principal: fer de l’insignificant el més important.

Podem considerar que les seves obres més característiques són les que aplica la seva mixtura de diversos materials en murs o parets, a les quals afegeix diferents signes amb els seus significats diferents, similars en cert aspecte a l’art popular conegut avui dia com el “grafiti”.

Les obres de Tàpies contenen signes d’una diversitat insaciable, com creus, llunes, asteriscos, lletres, nombres, figures geomètriques, etc. Per a aquest autor aquests elements tenen un significat al·legòric relacionat amb el món interior de l’artista; i així pot evocar temes tan transcendentals com la vida i la mort o com la solitud, la incomunicació o la sexualitat. Dóna a cada figura un significat concret: les lletres A i T tant poden ser les inicials del seu nom i cognom (Antoni Tàpies) com la lletra principal d’Antoni i Teresa (la seva dona); la X com a misteri (incògnita) o símbol de les coordenades de l’espai o la lluita de dues forces oposades i com és habitual per a tothom el signe de ratllar alguna cosa; la M l’explica de la següent manera:

“Tots tenim una M dibuixada en les línies del palmell de la mà, la qual cosa remitent a la mort, i en el peu hi ha unes arrugues en forma de S; tot combinat era Mort Segura”.

D’altra banda, sabem que Tàpies es basava en cromatisme molt auster, a causa que generalment es movia en gammes de colors purs, freds, terrosos, com l’ocre, marró, gris, beix o negre.

La temàtica de la seva obra reflecteix una gran preocupació pels problemes de l’ésser humà: la malaltia, la mort, la solitud, el dolor o el sexe; lloc que es va basar en la seva pròpia experiència de la vida. Ens va donar una nova visió de la realitat, sent aquesta més senzilla i quotidiana, però mostrant sempre la seva veritable espiritualitat, difícil de definir. La concepció vital de Tàpies es basava en la filosofia existencialista, que remarca la condició material i mortal de l’home, l’angoixa de l’existència, la solitud, la malaltia, la pobresa, etc. L’existencialisme assenyala la destinació tràgica de l’home, però també reivindica la seva llibertat, la importància de l’individu, la seva capacitat d’acció enfront de la vida; així, Tàpies pretenia amb el seu art fer-nos reflexionar sobre la nostra pròpia existència.

Més tard, influenciat pel pop-art, va començar a utilitzar objectes més sòlids en les seves obres, com a parts de mobles ja anteriorment esmentats. No obstant això, la utilització d’elements quotidians en l’obra d’aquest autor no té el mateix objectiu que en el pop-art, en Tàpies sempre està present el substrat espiritual, la significació dels elements senzills com a evocadors d’un major ordre universal i no la banalització de la societat de consum i els mitjans de comunicació de masses propis del pop-art.

Així doncs, les obres de Tàpies a simple vista són difícils de comprendre, però una vegada coneixem el seu significat tenen molta lògica. El problema és que costa entendre el seu estil i les seves característiques, la seva idea del que volia transmetre i la seva veritable filosofia de la vida. Per poder saber tot això i més, MusGuide ens proporciona tota la informació necessària amb la qual després podem anar a la Fundació Antoni Tàpies o al MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya) coneixent i entenent les seves obres.

Antoni Tàpies és un gran artista.

Sorolla, la llum del sol i el mar

sorolla

Quan es va a contemplar una exposició d’una obra pictòrica d’algun autor considerat famós o que a un li omple l’esperit, pot succeir, alguna vegada, que els afegitons no sempre coincideixen amb el visor de la nostra vista quan es tracta colors. I un es pregunta si l’apreciació cromàtica en les diferents graduacions que cada color té és similar, no idèntica, en totes les persones; de vegades es pot qüestionar aquesta apreciació del crític en relació a la de l’autor. El perquè d’aquest inici ve donat com a conseqüència de la fantàstica i extraordinària exposició que la CaixaForum li dedica a Joaquín Sorolla al seu Centre Social i Cultural de Barcelona; exposició que podrà ser visitada fins al 14 de setembre.

Sorolla és un amant de la mar, del seu color canviant com la llum solar en cada moment del dia. El pintor valencià té ànima de mariner mediterrani, el de la seva terra; però lluny d’acomodar­se en el costumisme històric, com així va ser en la seva època de formació interpretant les modalitats acadèmiques; aviat abandonà la tècnica de dibuixant d’interiors per llançar­se a la pintura naturalista que li oferia l’exterior, a l’aire lliure, on dóna forma a una tècnica fluida i de pinzellada llarga, a l’estil de Jules Bastien­Lepage i de l’alemany Adolf von Menzel; aquests pintors gaudien de paleta clara, factura solta i pinzellada llarga, plasmant així amb gran mestria els efectes lumínics, que tant impressionaran a Joaquim Sorolla.

En els seus anys de formació admira profundament per Velázquez perquè el considerava proper a la seva sensibilitat avantguardista tan aviat el descobreix al Museu del Prado. També els pintors modernistes catalans, coetanis seus, Ramon Casas i Santiago Rusiñol, interessats com Sorolla en representar els efectes de la llum a l’aire lliure, es deien ser els autèntics hereus dels ensenyaments del gran pintor barroc.

El seu sogre, Antonio García que era fotògraf de professió, coneix al jove pintor valencià a través del seu fill Juan Antonio quan tots dos estudiaven a l’Escola de Belles Arts; coneixedor del seu talent com a pintor, no dubta en protegir­lo donant­li treball en el seu estudi i ensenyant­li simultàniament els sistemes de manejar la llum, l’enquadrament de la imatge i tots els recursos expressius que podem admirar en els quadres de platja.

Destaquen d’aquesta època de pintura històrica: “Una altra Margarita”, “I encara diuen que el peix és car” i “Trista herència” entre d’altres.

Va arribar la seva projecció internacional quan va obtenir el “Grand Prix” del Pavelló d’Espanya i Portugal a l’Exposició Universal de París de 1900. A partir d’aquesta data, museus de Luxemburg, Berlín, Londres, Nova York, … s’interessen per la seva obra; tot i rebre certes crítiques controvertides, arriba al cim de la seva fama i èxit després d’exposar a Chicago i a Saint Louis.

En quadres com “Pescadors valencians”, “Menjant a la barca”, “Cosint la vela” o “Trista herència” comença a manifestar el seu amor per la pintura a l’aire lliure, tot i pintar­hi quadres de costums; però determinades facetes estan dominades pel sol recreant­se en el luminisme que li farà cèlebre anys més tard. De vegades una simple ombrel∙la marca l’enquadrament o serveix per filtrar la llum poderosa del sol, del qual cal protegir­se, com succeeix en el quadre “Migdia a la platja de València”, pintat com un mosaic de petites pinzellades i contrallums. Altres vegades és la figura la que ocupa la major part del llenç per donar una visió més fotogràfica, com apareix en “Jugant a l’aigua” o en “Nenes al mar” o en “Sortint del bany”, …

La seva plenitud com a pintor es troba especialment en els quadres pintats a les platges valencianes de Xàbia i El Cabanyal, on nois formen l’enfocament principal i fotogràfic sota un sol abrasador.

La llum solar és l’única vestimenta que dóna vitalitat als seus cossos, mentre el blau canviant del mar, segons la profunditat de les seves aigües o el moment del dia, acull la seva nuesa com a part integrant de la natura. A vegades Sorolla ens porta cap a una mostra contemplativa del fons marí sota unes aigües nítides i transparents i els cossos de nens “Nedadors”, els moviments i color es dilueixen i queden subtilment difuminatsats en tons més o menys violacis i en contrast amb les carns envermellides entre taques blanques de les seves espatlles exposades al sol. “Em seria impossible pintar a l’aire lliure a poc a poc tot i que volgués”, ja que veia que el sol estava en continu moviment canviant­li el color de les coses, i, per això, sentia necessitat de “pintar de pressa”. Els nens per Sorolla estan sempre relacionats amb el mar, ja per expressar un complex lluminós de blaus i blancs, ja per mostrar imatges ben enfocades o desenfocades com contrallums.

Són fabulosos els quadres pintats a les platges de Biarritz i de Sant Sebastià, en què el vent i el mar semblen rivalitzar en la gamma dels blancs, com en el llenç “Instantània, Biarritz”: el vent a ratxes agita un mar escumós i un vel que envolta la imatge central. En aquests llenços és quan s’associa la pintura a l’aire lliure amb els grans formats reservats per a pintura de taller; la llum és l’encarregada de delimitar la profunditat espacial perquè els elements del quadre apareguin en primer pla, tal com va aprendre al taller fotogràfic del seu sogre. Sorolla s’aparta a la vegada de l’impressionisme francès ja que la llum per a ell no és un element que conforma els objectes, sinó com a espectacle d’una naturalesa desbordant i plena de vida.

En l’exposició de la CaixaForum “SOROLLA. EL COLOR DEL MAR”, es poden trobar tots aquests efectes tractats aquí sobre la llum i el color. L’exposició presenta a Sorolla en les tres etapes de la seva producció. Des del nostre punt de vista és una bona ocasió per acostar­se a l’obra del gran pintor valencià: l’anàlisi crítica, la temàtica dels quadres i els apunts dedicats a cada un d’ells mereixen una bona visita.

La nit dels museus oberts

Existeixen iniciatives que val la pena conservar i especialment aquelles que estan relacionades amb la cultura.

La nit dels museus oberts. La noche de los museos abiertos. The night of the museums. Nuit européenne des musées.
La nit dels museus oberts.
La noche de los museos abiertos.
The night of the museums.
Nuit européenne des musées.

La Nit dels Museus Oberts, és digna d’elogi; i, precisament per això, estaria molt bé que es convertís ja en un costum i servís d’exemple a altres poblacions on encara no han provat aquesta iniciativa. Veure les cues que es formen pacientment per entrar en un o altre museu, fa que un se senti agraït a les persones que van tenir una idea tan feliç. És un respir per somiar que no tota la societat es mou per inèrcia del materialisme ni tampoc per les novetats tecnològiques exclusivament, que d’això molt hi ha.

En una nit així neixen moltes oportunitats en una ciutat amb tanta història a coll com Barcelona. Es pot un moure entre els anys d’or de la Corona d’Aragó i xopar-se del llegat medieval que hem rebut com a herència. Els qui visiten, per exemple, el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, no només tenen l’oportunitat de conèixer els seus orígens o les importantíssimes peces que allí es guarden, sinó també de gaudir de l’entorn del lloc on es troba; però sobretot d’una sèrie d’edificacions on està instal·lat i que ens obre les seves portes perquè puguem contemplar el seu interior. Així doncs, l’accés es realitza per una mansió que s’havia construït al segle XV i XVI en un lloc aliè al que ara ocupa, però que, en ser traslladat pedra a pedra, va donar origen al descobriment de la Barcino romana i visigoda; (els qui sentin curiositat per conèixer com vivien els hispanoromans, com eren els seus establiments comercials, etc. a Barcino, poden entrar a Musguide (www.musguide.net) i triar la ruta “La Catedral de Barcelona i els seus Voltants”). A les seves instal·lacions pertanyen també l’elegant capella de Santa Àgata de l’any 1302, el famós Saló del Tinell construït en només 3 anys pel rei Pere el Cerimoniós entre 1359 i 1362, com així també el Palau Reial.

Va haver-hi una època en què Barcelona va ser capital d’un dels majors imperis comercials del Mediterrani. Es van crear grans fortunes entre la població burgesa; la Ciutat, emmurallada, mancava de terreny edificable; grans comerciants i navegants de la població civil i de la noblesa van buscar en els poblats propers llocs on edificar els seus palaus, competint entre ells per aconseguir el palau més sumptuós. Van triar el carrer de Montcada pertanyent a la població de la Ribera o de Santa María del Mar. La Nit dels Museus ofereix l’oportunitat de poder visitar varis d’aquests palaus per dins, al mateix temps que es visita el Museu Picasso que ocupa 5 dels edificis allí aixecats amb els diners de les grans fortunes burgeses. (Recomanem entrar a Musguide (www.musguide.net) i triar la ruta “Santa María del Mar i la Ribera”).

En els monestirs sempre es respira la pau i la tranquil·litat del que va anar la vida cenobial. Els segles cauen damunt dels qui els visiten. La Nit dels Museus permet conèixer un monacat d’estil gòtic català situat al barri de Sarrià, en la part alta de la ciutat Comtal. Durant gairebé set segles i fins a fa molt poc van viure en aquest Monestir les monges de clausura les germanes Clarisses. Una vida de silenci dedicada a l’oració. Aquest silenci impregna les seves pedres, el seu claustre, les seves cel·les, la seva capella, i fins al carrer que condueix fins a ell. Val la pena visitar les seves dependències com la sala capitular, la cuina, el refetor, el celler, les cel·les,…per tenir una idea de com era la vida de tan admirades monges.

Museuming
Museuming all the day!

Són tants i tants els museus a visitar segons els gustos de cadascú que no tindríem espai per dedicar-nos a tots ells. L’objectiu d’avui és el de donar a conèixer una iniciativa municipal que a tots els que estimem la cultura ens ha de semblar lloable i aprofitar la bellesa que ens ofereix la seva arquitectura i interiors de molts museus.

I si voleu fer Museuming sempre tots els dies de l’any, no dubteu a entrar a Musguide i a disfrutar!

El 17 de maig de 19h a 1h els continguts seran gratuïts, recolzant la iniciativa de la Nit dels museus.

I si us agrada feu un Muslike a facebook i comenteu.

La cultura Maia de Chichén-Itzà

chichen_itza_01

Quan Cristóbal Colón va descobrir les “Índies” existien en el continent americà tres grans cultures indígenes: la cultura asteca a Amèrica del Nord (Mèxic), la cultura maia a Amèrica Central (sud de Mèxic, Guatemala, Belize, Hondures i El Salvador), la cultura inca a la zona andina i marítima del Pacífic d’Amèrica del Sud (Bolívia, Perú i Xile). Crida l’atenció que de les tres cultures solament la maia no va formar imperi ni tan sols un estat homogeni; en aquest aspecte coincideix moltíssim amb la cultura clàssica de Grècia: ciutats-estat independents units per enllaços de tipus polític, religiós o lingüístic-cultural. Els primers pobladors d’origen maia (1.500 aC) es van establir a les fèrtils terres altes i ben regades de Guatemala, procedien de la parteix nord del golf de Mèxic: és l’època preclàssica, sent la seva cultura l’equivalent a la del neolític europeu que va evolucionar cap a una autèntica civilització amb petits poblats urbans; construïen piràmides escalonades per a temples, treballaven la ceràmica, tenien escriptura jeroglífica, calendari i sistemes de numeració (des de de el s.III aC al s.III dC).

L’època clàssica oscil·la entre els ss. IV i X i el seu centre principal va ser Petén. Va ser un període esplendorós en el qual es van construir grans ciutats (Tikal, Palenque, Pedres Negres, Yaxchilán, Quiriguá, Copán i Riu Blau); magnífics palaus i temples piramidals, camps de jocs de pilota, deixants de pedra amb relleus i figures decoratives i commemoratives (com els deixants de Quiriguá, per exemple), perfeccionament de la ceràmica i calendari, etc. Cap al s. IX tot aquest esplendor decau sense que se sàpiga un motiu cert (terratrèmol?, Pestes?, revolució popular?, guerres de religió com en l’antic Egipte?,…).

L’època postclásica s’inicia en el s. X en el Yucatán on havien estat fundades ja algunes ciutats durant l’època clàssica; nous emigrants tolteques (“nòmades”) procedents del nord (Tula) es va establir a l’antiga ciutat maia de Chichén (“pou d’aigua”); aquests formaven una altra ètnia maia trucada “Itzá”, d’aquí el nom de Chichén-Itzá. Era un poble de costums molt similars a la dels grecs d’Esparta: guerrers entrenats en campaments militars i disciplinats per a la crueltat; tenien “cenotes” (llacs) de sacrificis, on eren llançats joves i nens de fins a deu anys per indagar la providència de les divinitats (eren politeistes): és famós el cenote Chen-Kú consistent en un estany profund en un clar inesperat del bosc de 30 metres de diàmetre, amb parets gairebé verticals, aigües cobertes d’algues microscòpiques que li donen un color verd; roques amb forats per l’erosió nien iguanes i altres rèptils que s’encimbellen fins a les pròpies vores. Al cenote dels sacrificis acudien, com en un romiatge, gents de totes la ciutats maies i existeixen proves que es van continuar practicant aquests ritus encara després de la conquesta espanyola, quan els Itzá havien abandonat definitivament Chichén. (Tot això em recorda l’ofrena de donzelles que els cretenses oferien al Minotaure i que de forma tan magistral es pot llegir en la novel·la històrica de Mika Waltari “Sinuhé l’Egipci”).

Els maies Itzá tenien una cultura inferior, però va fer reviure amb saba nova la cultura decadent de la societat anterior. Els Itzá van establir aliances amb les ciutats veïnes de Uxmal i Mayapán. Els maies de Mayapán van dominar les 12 principals ciutats del Yucatán i van formar un imperi de 150 anys (Macedònia amb Filip i el seu fill Alejandro Magne va fer el mateix amb les “polis” gregues, però va durar poc temps, fins a la mort d’Alejandro que va succeir als 36 anys d’edat); les lluites internes, l’afany de poder i potser els enfrontaments religiosos van desunir una altra vegada les ciutats: les tropes espanyoles les van conquistar fàcilment en 1525 ocupant també Guatemala, doncs no van poder contrarestar les armes militars dels invasors.

Cada ciutat-estat estava dirigida per un personatge anomenat “halach-huinic” ( sacerdot- rei); tenia sota les seves ordres als “batabood” (sacerdots de menor categoria) que governaven petits nuclis urbans. Totes les restants classes socials, formades per la població lliure camperola i artesanal (constructors d’obres públiques i privades, per exemple) i els esclaus que feien de peons al servei dels anteriors, estaven dominats pels sacerdots que, com en l’edat mitjana europea, eren els únics que tenien accés a la cultura científica, tècnica i religiosa. Davant qualsevol adversitat social, els esclaus podien ser reus de sacrifici per aplacar als déus clàssics que corresponien a elements de les forces naturals: el déu Itzamná, el Cel, era el pare del Sol (Kinich-Ahau) i de la Lluna (Ixchel), etc. A cada divinitat li corresponia un temple propi dirigit pel gran sacerdot, qui oficiava el ritu i els sacrificis corresponents al déu. Als déus clàssics se li van ser afegint altres toltecas com per exemple Kukulkán.

La cultura maia va adquirir un nivell molt desenvolupat en matèria intel·lectual i especulativa: un sistema d’escriptura ideogràfica amb elements sil·làbics i un calendari, basat en l’observació dels astres, amb una precisió fora del normal. No obstant això desconeixien la roda, els metalls -excepte l’or-, els abonaments de cultiu i animals per a càrrega. La llengua maia septentrional era la culta o literària, mentre que la meridional era la comuna o dialectal; es conserven manuscrits des del s. X , però hi ha una placa que es remunta al s. IV. S’estima que actualment parlen la llengua maia unes 30.000 persones en els estats de Yucatán i Campeche.

El seu art en arquitectura és meravellós. Quan s’admira Uxmal i Chichén ens vénen a la memòria Olimpia i Delfos, doncs Olimpia es va extingir amb Zeuspiter i només és un santuari per als grecs de l’antiguitat, mentre que Delfos continua encara que Apol·lo s’hagi marxat del lloc. Uxmal pot reconstruir-se per complet encara que els seus artífexs siguin analfabets o no, doncs coneixen les pedres, una per una, escampades pel sòl. A Uxmal no passa com en tantes ciutats de l’antic Imperi Romà, els blocs de pedra dels quals van servir per a altres edificis; a Uxmal, per fortuna, no van arribar els frares constructors d’esglésies i convents perquè mancava d’aigua, i així no va poder proveir, com si fos una pedrera, els seus preuats blocs de pedra per a altres edificacions sagrades.

El panorama de Chichén és diferent perquè conserva encara tres cenotes d’aigua en el seu interior i té el desavantatge de ser una metròpolis plana; Usmal és accidentada dins del que es pot ser en Yucután. Si la infiltració de la cultura mexicana o tolteca s’observa en Chichén-Itzá, Uxmal es conserva genuïnament maia.

En totes les poblacions maies existeixen edificis coneguts com “Les Monges de + el nom de la ciutat”; dit així, “Les Monges d’Uxmal” o “Les monges de Chichén”, etc. El concepte “monges” no ha d’entendre’s com a nominació cristiana, sinó que té un equivalent al final de vestal romana (dona verge consagrada a les funcions del temple: a Roma la vestal tenia la cura de conservar el foc sagrat al que recorrien tots els lars romans).

A la vasta àrea de Chichén-Itzá podem distingir entre les seves runes dos grups de monuments: els de el primer període d’ocupació maia i els essencialment toltecs; els primers pertanyen als que estan al costat del cenote d’aprovisionament d’aigua, mentre que els segons són els que estan en el cenote sagrat (dels sacrificis). En el grup més antic trobem El Caragol o monument dedicat al déu de l’Aire per ser la divinitat predilecta dels Itzá: Quetzalcoatl-Kukulcán; a aquest grup pertany també el “Temple dels Relleus” que destaca sobretot l’altre construït en estil i tècnica. A tot aquest conjunt monumental se li crida Grup de les Monges. El Palau de les Monges, situat en el fons d’una plaça, té a un costat El Caragol i el Temple dels Relleus, i en l’altre “La Casa Colorida o “Chichan-Chob”; consta de tres pisos i tot l’edifici no forma un conjunt homogeni, doncs sembla construït en etapes diferents: va començar com un edifici primitiu d’un pis i façana de 35 metres; més tard es va ampliar amb un segon pis i una monumental escala, fent el ja construït de base; la façana està decorada amb taulers en disposició geomètrica; el tercer pis és de construcció simplíssima. Al costat del Palau de les monges hi ha com un petit edifici annexe que se li ha anomenat L’Església: és de planta gairebé quadrada amb obertura única que és la porta. Els indis diuen, com a única superstició, que cada Divendres Sant se sent música a l’Església; en la decoració de la cornisa destaquen uns grans mascarons gairebé grotescs amb ulls grans, nas llarg i aguileny, boca amb dentadura enorme, orelles amb pendents; no obstant això cadascun representa maneres de ser diferents: tolerants, violents, maliciosos, bondadosos,…Els Itzá apaivaguen els “xacs” o esperits dels boscos amb encens i fruits, amb oracions i salmòdies, amb xiulades i melodies perquè bufin i els siguin propicis en els seus cultius. Aquestes edificacions són imponents, però manquen de la capacitat d’allotjaments i de la unitat estructural dels quals formen els monuments maies de Sayil. No obstant això el temple de Quetzalcoatl “El Caragol”, de planta circular és de bellesa impressionant.

A tres quilòmetres del Conjunt de les Monges, pertanyent al seu grup, trobem “El Temple de les Tres Llindes”; és tal la seva bellesa que es podria comparar amb un temple “in antis” grec o amb un altre d’estil romànic; el seu nom ve donat perquè en les seves tres portes hi ha llindes decorades. Es va trobar destruït, encara que totes les seves pedres estaven allí ; es conservava en peus un fragment d’un angle, prou per seguir la pauta de reconstrucció. Consisteix en un edifici de tres naus cobertes amb voltes. L’edifici de AkabDzib (Akab foscor; Dzib escriptura) és curiós perquè en una de les seves llindes ens trobem a un personatge, envoltat de jeroglífics i que està assegut al costat d’un braser; sembla que ens estigui dient alguna cosa important, però no sabem què perquè no s’ha aconseguit desxifrar el llenguatge.

Una altra edificació de tipus completament tolteca ho trobem en “El Temple dels Taulers amb Relleus”: té sales per a reunions militars que es cobreixen amb voltes i en el seu interior hi ha una escala per pujar a la terrassa on es troba un temple petit; les pilastres del templet tenen forma de serps plomadas invertides; a més trobem dos taulers esculpits en relleu amb escenes semblants a una cerimònia d’iniciació. Aquests relleus semblen indicar-nos històries mitològiques dels maies Itziá: una barraca coberta amb palla amb dos personatges dins, acollits un per un jaguar i per una serp l’altre, que estan rebent un tercer que els saluda a l’estil maia tocant-se l’espatlla esquerra. Els personatges porten una cama enfundada per simbolitzar que pertanyen a l’Ordre de Tezcatlipoca (Óssa Major) que en el tròpic està mutilada perquè un estel desapareix en l’horitzó, com a pansa en els frescs asteques que a Tizatlán també se li representa mutilat o coix, etc.

El Castell de Chichén, cridat així per ser una mole enorme, és d’estil dels toltecas que van crear a la Vall Central de Mèxic un estat civil; però com el seu esperit era aventurer i colonitzador van ser a parar a països llunyans. Avui se’ls compara amb els víkings escandinaus que van imposar a Normandia i a Sicília una cultura superior a la de la seva terra d’origen. Per les troballes que es van trobar en Tula es pot afirmar que l’ètnia Itzá era tolteca. Aquest castell es troba en el pla de Yucatán; és una piràmide de base quadrada i escalonada en nou cossos, arribant a una altura de 24 metres. En la plataforma superior hi ha un temple serpentí, és a dir, pilastres en forma de serp amb el cap a la base i la cua al capdamunt perquè es recolzi la biga o la volta. Al Castell a més es troba la Càmera del Jaguar: representa el descobriment més sensacional de l’arqueologia americana; dins del Castell es va trobar un altre edifici anterior que estava enterrat i intacte, a través d’un túnel s’accedeix a la càmera on estan els ídols dels Itzá tal com ells els van deixar i entre ells una escultura monolítica de jaguar, pintada de vermell amb ulls i taques de la pell fetes amb peces de jade. Al costat del jaguar es troba el “Xac Mool” (tigre o jaguar vermell), és un personatge tendit amb el cap tombat per mirar cap a un costat i descansa les seves mans sobre l’abdomen i amb les prenguis indumentàries segons la moda de Tula.

Podríem enumerar moltíssims dels monuments que es troben en Chichén-Itzá, com el Temple dels Guerrers, el Temple de les Àligues o el de Tzompantli; però preferim acabar aquest breu relat desitjant despertar simplement una mica de curiositat per una cultura humana d’origen americà, però no tan diferent a unes altres que es van desenvolupar en els vells continents.

Jo em rebel·lo, nosaltres existim, millor exposició d’art contemporani de l’any 2013 a Musguide

L’exposició Jo em rebel•lo, nosaltres existim rep el premi a la millor exposició de l’any 2013 concedit per l’associació catalana de crítics d’Art (ACCA)

Al llarg de la setmana la tindrem accessible a Musguide per a tots vosaltres.

Jo-em-rebelo150l

L’associació catalana de crítics d’Art (ACCA) ha concedit el premi a la millor exposició d’art contemporani del 2013 a Jo em rebel.lo, nosaltres existim. L’exposició, pensada i coordinada per l’escriptor Martí Sales i pel director de la Fundació Palau Pere Almeda es va inaugurar a la Fundació Palau el passat 12 d’octubre i es podrà veure fins al 30 de març.
Els premi ACCA són els premis degà de la cultura catalana en l’àmbit de les arts i de les exposicions i enguany celebren la seva trentena edició. La mostra Jo em rebel•lo, nosaltres existim, ha estat premiada conjuntament amb l’exposició Alberto García-Alix. Autoretrat, comissariada per Nicolás Combarro i presentada a la Virreina.
El projecte Jo em rebel.lo, nosaltres existim sorgeix de la voluntat de la Fundació Palau de no romandre al marge del moment actual de conflicte, lluita i transformació social que estem vivint. Fruit d’aquest compromís i implicació amb el present, el projecte reuneix propostes d’artistes, pensadors i activistes, així com de col•lectius i organitzacions que a través de la seva obra o acció promouen noves maneres de transformació social i política.
L’exposició s’inicia amb una instal•lació audiovisual on dotze persones interpel•len al visitant a través del seu compromís i la feina que realitzen els moviments socials en la definició de les alternatives al moment present. Formen part d’aquesta instal•lació Pau Llonch de a PAH, la periodista Marta Sibina de Cafè amb llet, el biòleg Iago Otero, Marc Vives de Som Energia, Dídac Costa de la Cooperativa Integral Catalana, l’activista Esther Vivas, el periodista Guillem Martínez, l’escriptor i economista Antonio Baños, l’arquitecte Santiago Cirugeda, l’arquitecta Itziar González, Xavi Teis de la banca ètica Coop57 i Roger Palà de Mèdia.cat.
En el següent espai i a través de les obres realitzades per diferents artistes es mostres noves lectures i respostes davant els conflictes i les ferides obertes de la nostra societat. Els artistes que presenten obra són: Mireia Sallarès, Núria Güell, Jordi Trullàs, Ruido Photo, Espai Eulàlia Grau, Xavier Artigas i Itziar Ginzàlez Virós amb l’Institut Cartogràfic de la Revolta.

En una sala annexa, Jo em rebel•lo, nosaltres existim proposa una mirada històrica en el procés col•lectivista a Catalunya que es produí a Catalunya del 1936 al 1939, relligant el fil roig del passat amb el moment present.
En l’espai d’accés a l’exposició el col•lectiu Limen qüestiona les relacions entre contenidors d’art i la cultura, desdibuixant els contorns en els quals s’ubica i qüestionant el centre d’art com a institució total. També a l’accés a l’exposició Espai en blanc fa participar al visitant amb la seva publicació ‘Pressentiments’, una sèrie de fulls d’agitació, d’una sola cara, que contenen idees i pensaments col•lectius.
Al llarg de la mostra la Fundació Palau ha programat una sèrie d’activitats paral•leles, conferències, jornades de reflexió, accions reivindicatives, una representació teatral i la producció i presentació d’un documental. Per últim, en comptes de fer un catàleg d’art a l’ús, s’ha publicat un diari gratuït de gran tirada i distribució amb articles dels participants i altres pensadors. Una suma d’accions i activitats que ajuden a fer visible el treball i la crítica que milers de ciutadans fan dia rere dia en el seu compromís per una societat més digna i justa.
Podeu consultar el diari a: http://issuu.com/fundaciopalau/docs/diariversioissu/1

Més informació:
www.fundaciopalau.cat
Pere Almeda
almedasp@fundaciopalau.cat
Maria Choya
choyamm@fundaciopalau.cat
tel. 93 791 35 93

Premis ACCA 2013:
http://acca.cat/

Valladolid, una ciutat que regalima art per onsevulla

Valladolid

Totes les ciutats tenen els seus encants: unes, perquè tenen més història, s’enorgulleixen del seu passat i estan disposades a donar-ho a conèixer a tots els que arriben; unes altres, més joves i amb menys carrers retorçats i estrets que ensenyar, se n’alegren, però, de la seva puixança actual expressada en nivells varis -d’economia, d’urbanisme, d’estatus social i cultural, i d’un llarg etcètera-.

Valladolid

Valladolid és una ciutat amb història; encara que es desconeixen els seus orígens té vida més que suficient com per poder mostrar amb tota esplendor des del seu pas per l’Edat Mitjana fins als nostres dies. És, sense cap dubte, un encant de ciutat; els atzars del temps la van omplir de furs i privilegis per convertir-la a la capital política de Castella i en un important centre cultural i econòmic. També va haver de sofrir els seus titubejos de decadència iniciats en l’incendi de 1561 i quan el val·lisoletà Felipe II va traslladar la capitalitat a Madrid; però la ciutat va poder amb totes les malifetes i avatars històrics traient profit del seu passat i avui se’ns mostra com una ciutat ben comunicada, amb un desenvolupament industrial puixant, com a centre universitari des de 1346 i amb tots els privilegis civils i religiosos com a avals d’una població moderna. La Naturalesa no va voler ser menys i la va premiar amb cabals d’aigua a la seva al voltant, ja que els núvols arriben seques.

Aquesta Capital castellana és un centre d’art. Té importants monuments medievals com les esglésies de Santa María l’Antiga de construcció romànica i elements gòtics, i la de Sant Martín de construcció similar, però reformada en el s. XVII. El temple de San Miguel és de tipus gòtic tardà, però com el seu edifici era ruïnós el rei Carlos III mitjançant una real cèdula va unificar la seva parròquia amb la de Sant Julián a l’església de Sant Ignacio de Loyola ( s. XVI), després d’haver expulsat als jesuïtes; per aquest motiu el temple va passar a cridar-se Real Església Parroquial de San Miguel i Sant Julián. El convent de Sant Pablo atribuït a Simón de Colònia i el Col·legi de Sant Gregorio obra de Gil de Siloé tenen unes façanes impressionants pertanyents al gòtic-mudèjar, l’estil dels Reis Catòlics, amb un treball excepcional propi de l’orfebreria plateresca del s. XV. Tots dos fascinen de nit per la seva ben assolida il·luminació, però de dia realcen la seva monumentalitat.

Pertanyen a l’estil renaixentista l’església de la Magdalena de Gil Hontañón, el monestir de les Vagues amb façana mudèjar i escultures de Gregorio Fernández en el seu interior. La Catedral, que està inacabada, és una obra característica de Juan d’Herrera la construcció de la qual va ser encarregada per Felipe II; destaca el gran retaule de l’Altar Major construït per Juan de Juni. Són d’estil herrerià l’església de la Santa Creu en l’interior de la qual podem contemplar el Davallament de Gregorio Fernández, i l’església de les Angoixes que té La Verge dels Ganivets, feta per Juan de Juni.

Encara que sempre s’ha dit que a Valladolid l’art està al servei de la evangelització, no obstant això també podem afirmar que l’arquitectura civil va destacar moltíssim tant en l’art Plateresc com en la interpretació estilística del Renaixement italià sobretot en l’habitatge urbà; les mansions aristocràtiques s’adornen amb estructures del Renaixement. Sembla que l’art val·lisoletà, a causa del seu gran poder d’assimilació, aconsegueix que molts estils artístics trobin allí la seva culminació: el gòtic, l’herrerià, el renaixentista de Berruguete poden servir d’exemple. En arquitectura civil s’ha de destacar el renaixentista Col·legi Major de Santa Creu construït per Lorenzo Vázquez sobre un traçat gòtic; la Casa de Cervantes del s. XVII transformada en Museu Arqueològic; la façana barroca de la Universitat; l’enorme palau dels Comtes de Benavente emprat com a residència de reis -un incendi en el s. XVIII ho va deixar malmès – encara conserva l’arrabà medieval en la porta principal, amb un pati renaixentista els capitells del qual amb fulles d’acant especials són clàssics. La trucada Casa del Sol de portada sòbria i buit entre columnes. El Palau Real, conclòs pel Duc de Lerma sobre una mansió del secretari de l’emperador Carlos, té uns ornaments d’una delicadesa renaixentista impressionant i al mateix temps amb una visió plateresca que fusiona els dos estils.

Cap a la segona meitat del s. XVI neix un nou classicisme més auster tant en l’arquitectura religiosa com en la civil; un exemple característic de la construcció civil ho trobem en el palau del marquès de Villena amb l’austeritat pròpia de Bramante: portada senzilla amb arc de mig punt, pati amb dos arqueries jòniques i medallons en els carcanyols. En el palau de Butrón trobem una tendència florentina tirant cap al manierisme: ornamentació escultòrica de guixos preciosos a l’estil italià.

En l’arquitectura religiosa podem prendre com a exemple l’església del Salvador en la qual la façana està concebuda com si d’un retaule es tractés: buits entre columnes, fornícules i escultures molt bé treballades.

No només a Valladolid cabdal trobem tanta magnificència artística. Si volem gaudir de l’art de l’edat d’or espanyol hem de visitar tota la província, on trobarem l’autenticitat de l’arquitectura castellana.

El Museu de Valladolid: des de 1933 està instal·lat en el Col·legi de Sant Gregorio (s. XV), el seu estil és plateresc -decoració exuberant sobre construcció gòtica-. La seva façana decorada amb figures i escuts d’armes sembla un retaule; el seu pati assembla el de dos cossos sobreposats, el de la planta baixa fet a força de columnes porticades, mentre que la galeria alta la formen finestres molt decorades. Si l’edifici en si és una joia, no ho és menys el gènere al fet que es dedica: escultura castissa de fusta tallada i policromada dels segles XVI i XVII amb temari religiós en exclusiva dels tres grans mestres de l’escola castellana: Berruguete, Juan de Juni i Gregorio Fernández. És necessari veure-ho per descobrir els encants de cada escultor i el grans que van ser ells mateixos com a artistes.