Monthly Archives: de març 2014

Jo em rebel·lo, nosaltres existim, millor exposició d’art contemporani de l’any 2013 a Musguide

Museus, ,

L’exposició Jo em rebel•lo, nosaltres existim rep el premi a la millor exposició de l’any 2013 concedit per l’associació catalana de crítics d’Art (ACCA)

Al llarg de la setmana la tindrem accessible a Musguide per a tots vosaltres.

Jo-em-rebelo150l

L’associació catalana de crítics d’Art (ACCA) ha concedit el premi a la millor exposició d’art contemporani del 2013 a Jo em rebel.lo, nosaltres existim. L’exposició, pensada i coordinada per l’escriptor Martí Sales i pel director de la Fundació Palau Pere Almeda es va inaugurar a la Fundació Palau el passat 12 d’octubre i es podrà veure fins al 30 de març.
Els premi ACCA són els premis degà de la cultura catalana en l’àmbit de les arts i de les exposicions i enguany celebren la seva trentena edició. La mostra Jo em rebel•lo, nosaltres existim, ha estat premiada conjuntament amb l’exposició Alberto García-Alix. Autoretrat, comissariada per Nicolás Combarro i presentada a la Virreina.
El projecte Jo em rebel.lo, nosaltres existim sorgeix de la voluntat de la Fundació Palau de no romandre al marge del moment actual de conflicte, lluita i transformació social que estem vivint. Fruit d’aquest compromís i implicació amb el present, el projecte reuneix propostes d’artistes, pensadors i activistes, així com de col•lectius i organitzacions que a través de la seva obra o acció promouen noves maneres de transformació social i política.
L’exposició s’inicia amb una instal•lació audiovisual on dotze persones interpel•len al visitant a través del seu compromís i la feina que realitzen els moviments socials en la definició de les alternatives al moment present. Formen part d’aquesta instal•lació Pau Llonch de a PAH, la periodista Marta Sibina de Cafè amb llet, el biòleg Iago Otero, Marc Vives de Som Energia, Dídac Costa de la Cooperativa Integral Catalana, l’activista Esther Vivas, el periodista Guillem Martínez, l’escriptor i economista Antonio Baños, l’arquitecte Santiago Cirugeda, l’arquitecta Itziar González, Xavi Teis de la banca ètica Coop57 i Roger Palà de Mèdia.cat.
En el següent espai i a través de les obres realitzades per diferents artistes es mostres noves lectures i respostes davant els conflictes i les ferides obertes de la nostra societat. Els artistes que presenten obra són: Mireia Sallarès, Núria Güell, Jordi Trullàs, Ruido Photo, Espai Eulàlia Grau, Xavier Artigas i Itziar Ginzàlez Virós amb l’Institut Cartogràfic de la Revolta.

En una sala annexa, Jo em rebel•lo, nosaltres existim proposa una mirada històrica en el procés col•lectivista a Catalunya que es produí a Catalunya del 1936 al 1939, relligant el fil roig del passat amb el moment present.
En l’espai d’accés a l’exposició el col•lectiu Limen qüestiona les relacions entre contenidors d’art i la cultura, desdibuixant els contorns en els quals s’ubica i qüestionant el centre d’art com a institució total. També a l’accés a l’exposició Espai en blanc fa participar al visitant amb la seva publicació ‘Pressentiments’, una sèrie de fulls d’agitació, d’una sola cara, que contenen idees i pensaments col•lectius.
Al llarg de la mostra la Fundació Palau ha programat una sèrie d’activitats paral•leles, conferències, jornades de reflexió, accions reivindicatives, una representació teatral i la producció i presentació d’un documental. Per últim, en comptes de fer un catàleg d’art a l’ús, s’ha publicat un diari gratuït de gran tirada i distribució amb articles dels participants i altres pensadors. Una suma d’accions i activitats que ajuden a fer visible el treball i la crítica que milers de ciutadans fan dia rere dia en el seu compromís per una societat més digna i justa.
Podeu consultar el diari a: http://issuu.com/fundaciopalau/docs/diariversioissu/1

Més informació:
www.fundaciopalau.cat
Pere Almeda
almedasp@fundaciopalau.cat
Maria Choya
choyamm@fundaciopalau.cat
tel. 93 791 35 93

Premis ACCA 2013:
http://acca.cat/

La conservació de la Catedral de Sevilla i la seva Giralda

Rutes, , ,

exterior catedral de sevilla

Quan Fernando III el Sant va conquistar Sevilla, aquesta era una autèntica metròpoli musulmana; els castellans no havien vist gens similar a les seves terres ni en cap altre regne cristià peninsular. Sevilla era populosa, ben urbanitzada, amb carrers per a cada ofici (com succeïa al barri barceloní de Santa María del Mar). L’exèrcit de Sant Fernando va quedar bocabadat per l’abundància que van veure als seus carrers i places: hi havia de tot. El rei Fernando la va fer capital del seu regne.

Feia massa temps que els musulmans ocupaven aquelles terres, per la qual cosa els cristians que residien allí eren molt pocs; s’acontentaven amb tenir una església on poder oferir el seu culte a Déu. Don Fernando opinava de forma molt diferent; no podia permetre que una ciutat com Sevilla, la major del seu regne, estigués òrfena d’una catedral i d’una càtedra arzobispal. L’obstinació que va posar per conquistar el reducte islàmic peninsular i el Marroc per atallar d’una vegada per sempre noves invasions no li va permetre un respir per preocupar-se a construir un temple cristià com el que s’estava fent a Burgos; va pensar que en aquells moments era més important continuar amb les seves campanyes de conquesta. Mentre la mesquita podia servir de catedral com també s’havia fet a Còrdova i les generacions esdevenidores ja es preocuparien de “que es llaurés una altra església, tal bona que no hi hagués igual” (disposició del Cabildo de l’any 1401).

Les obres per a la construcció de la nova catedral es van iniciar probablement en 1433 lloc que el Cabildo va manar a un tal mestre Isambret que se li paguessin unes despeses i el seu sou. En raó de què es va fer? Fins avui el “temple gòtic major de la cristiandat”, segons es resa per aquells pagaments, manca del nom propi del seu arquitecte. I això tal vegada es degui al fet que no va ser una obra iniciada per cap monarca, ni per ningú de la noblesa ni per prelat algun, sinó pel Cabildo per exaltar, tal vegada, la seva pròpia ambició. A tot això, no obstant això, hem d’afegir que es coneix que van treballar en ella Simón de Colònia i Juan Gil de Hontañón.

La catedral, d’estil gòtic, ocupa l’espai de la demolida mesquita; és de planta quadrada dividida en cinc naus sense creuer ni absis; la decoració de la Capella Real és plateresca i té innombrables obres d’art en el seu interior. Criden l’atenció: el Monument funerari dedicat a Cristóbal Colón -jeuen en ell les seves restes mortals?- i el Cor. A més es conserva el Minaret de l’antiga mesquita, anomenat la Giralda: té 60 metres d’altitud, és de planta quadrada mesurant el seu costat 13,60 m; es pot accedir a la part alta mitjançant 35 rampes interiors, i fa actualment de campanar. Aquest Minaret va ser construït a la fi del s. XII pels almohades, però el seu exterior va ser adornat amb ceràmica de València. Sobre el 1560 Hernán Ruiz el Jove va rematar la Torre amb tres cossos més d’estil renaixentista i la imatge de la Fe, una autèntica obra d’art que equival a una escultura.

Leo en el diari La Vanguardia que “la catedral de Sevilla pateix un procés de transformació en sorra a causa de la mala qualitat de la pedra”. La Giralda tampoc s’escapa d’aquest procés: “Quan el cel trona la Giralda llença terra”; però també ens aclareix l’article d’Adolfo S. Ruiz que el material després no procedeix del cos original de la torre construït pels almohades amb pedra poderosa, sinó del preciós templet renaixentista afegit en la segona meitat del s. XVI. Els conservadors de l’edifici no estan massa preocupats per la conservació de la Giralda, però sí per la de la catedral que té un mal endèmic en la mala qualitat de la seva pedra. L’articulista de l’11 de març d’aquest any ens afirma que els arquitectes van preferir el material procedent de Cadis perquè era més barat i el seu transport amb vaixell pel Guadalquivir més assequible que el d’Osuna i Estepa -pedra de major duresa- perquè havia d’arribar en carreta, era més car i a l’hivern es feia impossible el seu transport. La pedra de la desembocadura del riu Guadalquivir és de mala qualitat perquè fa milers d’anys jeia en el fons del mar.

La pedra d’aquest gegantesc i bell Temple es desfà lentament pel que han desaparegut pinacles, gàrgoles i crestes, i les seves arestes es van arrodonint. Els temporals de pluja i vent perjudiquen moltíssim aquest Monument, però també ho fan les condicions mediambientals, com una segona causa agressiva sobretot pel trànsit. De tot això es dedueix que es necessiten grans inversions perquè “la catedral gòtica més gran del món conservi el seu color original”.

Valladolid, una ciutat que regalima art per onsevulla

Museus, Rutes, , , ,

Valladolid

Totes les ciutats tenen els seus encants: unes, perquè tenen més història, s’enorgulleixen del seu passat i estan disposades a donar-ho a conèixer a tots els que arriben; unes altres, més joves i amb menys carrers retorçats i estrets que ensenyar, se n’alegren, però, de la seva puixança actual expressada en nivells varis -d’economia, d’urbanisme, d’estatus social i cultural, i d’un llarg etcètera-.

Valladolid

Valladolid és una ciutat amb història; encara que es desconeixen els seus orígens té vida més que suficient com per poder mostrar amb tota esplendor des del seu pas per l’Edat Mitjana fins als nostres dies. És, sense cap dubte, un encant de ciutat; els atzars del temps la van omplir de furs i privilegis per convertir-la a la capital política de Castella i en un important centre cultural i econòmic. També va haver de sofrir els seus titubejos de decadència iniciats en l’incendi de 1561 i quan el val·lisoletà Felipe II va traslladar la capitalitat a Madrid; però la ciutat va poder amb totes les malifetes i avatars històrics traient profit del seu passat i avui se’ns mostra com una ciutat ben comunicada, amb un desenvolupament industrial puixant, com a centre universitari des de 1346 i amb tots els privilegis civils i religiosos com a avals d’una població moderna. La Naturalesa no va voler ser menys i la va premiar amb cabals d’aigua a la seva al voltant, ja que els núvols arriben seques.

Aquesta Capital castellana és un centre d’art. Té importants monuments medievals com les esglésies de Santa María l’Antiga de construcció romànica i elements gòtics, i la de Sant Martín de construcció similar, però reformada en el s. XVII. El temple de San Miguel és de tipus gòtic tardà, però com el seu edifici era ruïnós el rei Carlos III mitjançant una real cèdula va unificar la seva parròquia amb la de Sant Julián a l’església de Sant Ignacio de Loyola ( s. XVI), després d’haver expulsat als jesuïtes; per aquest motiu el temple va passar a cridar-se Real Església Parroquial de San Miguel i Sant Julián. El convent de Sant Pablo atribuït a Simón de Colònia i el Col·legi de Sant Gregorio obra de Gil de Siloé tenen unes façanes impressionants pertanyents al gòtic-mudèjar, l’estil dels Reis Catòlics, amb un treball excepcional propi de l’orfebreria plateresca del s. XV. Tots dos fascinen de nit per la seva ben assolida il·luminació, però de dia realcen la seva monumentalitat.

Pertanyen a l’estil renaixentista l’església de la Magdalena de Gil Hontañón, el monestir de les Vagues amb façana mudèjar i escultures de Gregorio Fernández en el seu interior. La Catedral, que està inacabada, és una obra característica de Juan d’Herrera la construcció de la qual va ser encarregada per Felipe II; destaca el gran retaule de l’Altar Major construït per Juan de Juni. Són d’estil herrerià l’església de la Santa Creu en l’interior de la qual podem contemplar el Davallament de Gregorio Fernández, i l’església de les Angoixes que té La Verge dels Ganivets, feta per Juan de Juni.

Encara que sempre s’ha dit que a Valladolid l’art està al servei de la evangelització, no obstant això també podem afirmar que l’arquitectura civil va destacar moltíssim tant en l’art Plateresc com en la interpretació estilística del Renaixement italià sobretot en l’habitatge urbà; les mansions aristocràtiques s’adornen amb estructures del Renaixement. Sembla que l’art val·lisoletà, a causa del seu gran poder d’assimilació, aconsegueix que molts estils artístics trobin allí la seva culminació: el gòtic, l’herrerià, el renaixentista de Berruguete poden servir d’exemple. En arquitectura civil s’ha de destacar el renaixentista Col·legi Major de Santa Creu construït per Lorenzo Vázquez sobre un traçat gòtic; la Casa de Cervantes del s. XVII transformada en Museu Arqueològic; la façana barroca de la Universitat; l’enorme palau dels Comtes de Benavente emprat com a residència de reis -un incendi en el s. XVIII ho va deixar malmès – encara conserva l’arrabà medieval en la porta principal, amb un pati renaixentista els capitells del qual amb fulles d’acant especials són clàssics. La trucada Casa del Sol de portada sòbria i buit entre columnes. El Palau Real, conclòs pel Duc de Lerma sobre una mansió del secretari de l’emperador Carlos, té uns ornaments d’una delicadesa renaixentista impressionant i al mateix temps amb una visió plateresca que fusiona els dos estils.

Cap a la segona meitat del s. XVI neix un nou classicisme més auster tant en l’arquitectura religiosa com en la civil; un exemple característic de la construcció civil ho trobem en el palau del marquès de Villena amb l’austeritat pròpia de Bramante: portada senzilla amb arc de mig punt, pati amb dos arqueries jòniques i medallons en els carcanyols. En el palau de Butrón trobem una tendència florentina tirant cap al manierisme: ornamentació escultòrica de guixos preciosos a l’estil italià.

En l’arquitectura religiosa podem prendre com a exemple l’església del Salvador en la qual la façana està concebuda com si d’un retaule es tractés: buits entre columnes, fornícules i escultures molt bé treballades.

No només a Valladolid cabdal trobem tanta magnificència artística. Si volem gaudir de l’art de l’edat d’or espanyol hem de visitar tota la província, on trobarem l’autenticitat de l’arquitectura castellana.

El Museu de Valladolid: des de 1933 està instal·lat en el Col·legi de Sant Gregorio (s. XV), el seu estil és plateresc -decoració exuberant sobre construcció gòtica-. La seva façana decorada amb figures i escuts d’armes sembla un retaule; el seu pati assembla el de dos cossos sobreposats, el de la planta baixa fet a força de columnes porticades, mentre que la galeria alta la formen finestres molt decorades. Si l’edifici en si és una joia, no ho és menys el gènere al fet que es dedica: escultura castissa de fusta tallada i policromada dels segles XVI i XVII amb temari religiós en exclusiva dels tres grans mestres de l’escola castellana: Berruguete, Juan de Juni i Gregorio Fernández. És necessari veure-ho per descobrir els encants de cada escultor i el grans que van ser ells mateixos com a artistes.

L’art plateresc va posar fre al renaixement italià a Espanya

Rutes, , ,

L'art Plateresc

Afirma Josep Pijoan en el pròleg del tom XVII de la Summa Artis “(…) vol embellir-la (la pàtria) amb un nou estil que proclami la seva glòria. Li cridaran estil plateresc, perquè tot podia ser fet amb or i plata.”
El plateresc és l’estil arquitectònic que floreix a Espanya durant el regnat dels Reis Catòlics i que allarga la seva vida en temps de l’emperador Carlos V. El gòtic havia arribat ja a la seva maduresa estilística; tots els problemes que podien presentar la seva arquitectura havien estat solucionats amb matrícula d’honor, d’això són testimoniatge els grans monuments catedralicis, palaus i altres monuments religiosos i civils escampats per la nostra Europa occidental, central i nòrdica.

Aquest estil no vol desaparèixer i per tant lluitarà amb el Renaixement italià amb tota la força de les seves quatre virtuts cardinals com si d’un retaule barroc es tractés: amb la justícia, perquè durant segles va embellir tots els pobles del Continent; amb la fortalesa de la seva plenitud i poder sense límits en l’expressió del seu concepte; amb la prudència sàvia, pausada i tranquil·la de la seva vellesa que va aprendre al llarg de tanta vida; amb la temprança per imposar la seva raó de ser als artistes procedents d’Itàlia i Alemanya perquè abandonant el seu estil es tornin platerescs.

Al gòtic li faltava l’orfebreria, el treball propi dels platers que de forma tan estupenda era aquest conegut entre nosaltres mitjançant l’art mudèjar. La nostra Pàtria s’havia engalanat de gòtic per tots els racons, però aquest estil sempre ens recordava que procedia de l’estranger; i així els nostres artistes, protegits per Isabel i Fernando, ho van fer nacional tirant una mirada als grans monuments del sud: l’Alhambra, la catedral de Sevilla, la Mesquita de Còrdova, la… Van donar pas al gòtic ornamental i decoratiu omplint totes les seves façanes amb tot tipus de vegetació, medallons, animals, columnes abalaustrades, de tota l’estètica que pot permetre’s un artista en la culminació de qualsevol estil, en aquest cas el gòtic.

En el plateresc s’assimilen dos estils amb tendències alguna cosa antagòniques: la germànica i la mudèjar amb sensibilitat exotèrica i universal. El record de la grandesa històrica medieval recentment passada va fer que els nostres artistes rebutgessin la força serena de les formes renaixentistes i s’adherissin a les germàniques, perquè els permetien un caràcter d’autenticitat nacional en introduir la passió, el gigantisme, l’exaltació i el desmesurament del que estaven freturosos Flandes, la Borgonya i Alemanya; l’art mudèjar serà el segon element a fusionar per formar un conjunt d’unitat: el plateresc.

Efectivament, el morisc a les ciutats andaluses, llevantines i aragoneses estava de moda i no menys podem dir de Toledo; la tradició mudejarista en totes elles es va fer voler. La fusió entre el gòtic flamíger i el mudèjar es fon en les decoracions en guix que revesteixen els murs i els relleus d’interpretació musulmana. És propi de l’estètica morisca el ritme de repetició, l’exemple de la qual ho trobem en els escuts repetits dels Reis Catòlics en Sant Joan dels Reis, també a la Casa de les Petxines a Salamanca, en les puntes que decoren el palau de l’Infantat a Guadalajara.

Una altra característica del plateresc la podem trobar en les voltes de creueria en les quals es dóna la sublimació de la tècnica de tancament abovedat a l’estil de les cordoveses amb arcs creuats i buit central. Hem de dir que en l’art musulmà d’Alhaquén II (s. X) ja existia la volta nervada; aquesta va passar a ser inserida en pedra valorant els nervis gòtics com a element viu; avui podem trobar un exemple fascinant en el cimborri de la catedral de Burgos o en el de la seu de Saragossa, en tots dos casos es dóna la fusió del germànic amb el musulmà o viceversa.

Podem admirar l’art plateresc en la Capella Real on jeuen els Reis Catòlics, el monestir de Sant Jerònim, la Catedral i l’església de l’Alhambra a Granada; l’església dels Sants Màrtirs a Màlaga; a Sevilla, el convent de Santa Clara; la capella dels Santos Justo i Pastor a Toledo; la Universitat d’Alcalá d’Henares i la de Salamanca; l’Hostal dels Reis Catòlics de Santiago de Compostel·la; les façanes de les esglésies de Sant Pablo i Sant Gregorio i el col·legi de Santa Creu a Valladolid; el pati del palau de l’Infantat a Guadalajara.
Als Països de parla catalana va quallar moltíssim el gòtic flamíger, però molt poc el plateresc. No obstant això, podem trobar-ho en les portes de la Casa de l’Ardiaca a Barcelona, en Torre Pallaresa en Santa Coloma de Gramanet (Barcelona); en els finestrals de la Casa Vilallonga a Palma de Mallorca i alguna altra petita obra també a Palma com el púlpit de la Catedral.

Una nevera de fa tres segles

Rutes

La Basílica Sant Just i Pastor

Així titulava Ramón Suñé en la secció VIURE del diari LA VANGUARDIA (dijous, 20 de febrer de 2014). Les excavacions que s’estan duent a terme en el subsòl que ocupava la Barcino Romana, aquesta vegada prop del que havia estat el fòrum, ens donen a conèixer descobriments a quin més fascinant. La Basílica dedicada als sants Just i Pastor, sota el regnat del ostrogode Teudis, va tenir una rellevància extraordinària, doncs l’any 540 es va celebrar a Barcelona -per segona vegada capital del regne visigot- un concili presidit pel metropolità de Tarragona. El tema primordial d’aquest Concili Tarragoní va ser el d’intentar que els bisbes arrians i catòlics llimessin les seves diferències per obtenir la unitat religiosa. En aquest Concili no van arribar a cap acord.

L’arrianisme va néixer al segle IV com a doctrina professada per Arrio en l’Imperi Romà d’Orient; fonamentalment, creien en la unitat de Déu en el Pare, negaven la divinitat de Jesucrist i també la inexistència de l’Esperit Sant; el concili de Nicea de l’any 325 va afirmar contra la tesi arriana que el Fill va ser engendrat, però no creat, i que era de la mateixa natura que el Pare.
Assassinat el rei Teudis l’any 548, Barcelona va deixar de ser la capital del regne visigot; aquesta es va desplaçar al centre d’Hispània sota el regnat d’Atanagildo, però va quedar com a governador de la Hispània Citerior (capital Tarraco) el germà d’aquèst, Leovigildo. El nou governador va fer oficial a la seva província el cristianisme arrià; per aquest motiu va fer donació als seus bisbes d’alguns dels béns catòlics, però no va imposar la creença en la doctrina arriana a tota la població, a pesar que Leovigildo professava l’arrianisme i que quan va ser rei a la mort del seu germà va intentar escampar la seva doctrina per Hispània; fins a tal punt ho va fer que va crear una guerra civil contra el seu fill Hermenegildo, al que, vençut, va condemnar a mort en Tarraco. L’arrianisme va sobreviure en la Península fins que Recaredo, fill i successor de Leovigildo, es va convertir al catolicisme en el tercer Concili de Toledo a inicis del segle VII.

Entre els béns cedits pel bisbe catòlic, el més important va ser la Basílica de la Santa Creu que el bisbe arrià va convertir en la seva catedral; mentre que la basílica dels Sants Just i Pastor va ser la catedral catòlica. Ambdues serien destruïdes, saquejades i incendiades per la fúria d’Almanzor i els seus seguidors. Les restes romanen en el subsòl. Uns anys més tard, Ramón Berenguer I i Almodis, sobre la catedral de la Santa Creu, van aixecar una altra romànica; després Jaume II faria construir l’actual d’estil gòtic.

L’església actual dels Sants Just i Pastor és l’última de les grans esglésies gòtiques que es van construir a Barcelona. L’any 965 va ser donada a la Catedral barcelonina perquè funcionés com a parròquia. El Palau Reial i moltes monumentals cases de nobles importants pertanyien a la seva demarcació; aquests últims van contribuir a l’edificació del temple gòtic, els seus escuts els podem avui contemplar a l’interior de la basílica l’edificació de la qual data de 1345 pel mestre d’obres Pere Arús. Dos segles es va trigar en la seva construcció.

Segons l’article de Ramón Suñé, en fer-se un sondeig sota la nau central de l’església s’ha trobat un carner del segle XVIII excavada en argiles naturals, i ens porta a la conclusió que es va poder utilitzar tant per a conservació d’aliments com d’amagatall d’objectes valuosos en temps hostils. L’autor ens dóna tot tipus d’explicació de com es va poder arribar fins a allí. L’inici de l’excavació es va fer en un pou de dos metres construït per a un antic ascensor, on una llosa tapava un forat cobert d’enderrocs i donava accés àdhuc espai subterrani més profund. Els especialistes es van introduir i van confirmar que un passadís amb esglaons anava descendint fins a arribar a un replà: a la seva dreta hi havia una estada semicircular amb tres fornícules, una olla de ceràmica del s. XVIII i restes de sobrants de menjar cremats; en la part esquerra de l’estada van trobar una altra escala major que baixava a una altra estada més petita i un got campaniforme del s. XVIII utilitzat per servir xocolata. Acaba l’article que els arqueòlegs estimen que es tracta d’una cambra frigorífica de gairebé tres-cents anys, similar a la qual es va trobar en les excavacions de la catedral dels frares dominics de Santa Catalina, l’espai de la qual ocupa avui un meravellós mercat municipal.

És famosa la basílica dels sants Just i Pastor per aquestes institucions:
– El Testament Sacramental diu que si una persona expressa la seva última voluntat en qualsevol lloc de Barcelona davant testimonis i aquests si al cap de sis mesos de la seva estada juren sobre l’altar de Sant Félix (que es troba en aquesta Basílica) davant notari la voluntat del moribund, es dóna validesa al testat. (Aquest Testament, com a institució, és vàlid actualment, però està en desús).

– El Judici de Déu havia estat una institució medieval romanent del dret germànic que consistia a sotmetre a una sèrie de proves a un acusat o a dues parts litigants a fi de desxifrar qui deia la veritat o falsedat i qui tenia raó o no. L’Església va haver de reprovar aquesta institució temps després a causa de la seva temeritat teològica.

– El Jurament dels Jueus era similar al Judici de Déu, però aquesta institució només era emprada quan el plet es donava entre jueus i cristians; per tant ja fa segles que ha quedat invalidat.