Qui va de turista a Lisboa està obligat a anar al barri de Belem per visitar una joia artística de l’arquitectura portuguesa del segle XVI. Succeïa l’any 1501, Vasco da Gama havia tornat a Portugal després d’haver trobat amb la seva expedició el camí de l’Índia vorejant Àfrica. El rei Manuel I de Portugal el va rebre amb tots els honors. Feia uns quatre anys que havia marxat. Per fi s’havia aconseguit trobar el camí de les espècies tan importants i de tant valor econòmic. El comerç amb Orient pel Mediterrani es va fer impossible a causa de l’imperi otomà; es va buscar l’alternativa per l’oceà Atlàntic i Vasco da Gama ho havia aconseguit. Des d’aquest moment, les nacions europees atlàntiques iniciarien el comerç amb l’Índia i amb Les Índies (Amèrica). Don Manuel el Afortunado va premiar al famós Navegant amb els títols d’almirall i virrei; va encarregar a l’arquitecte Juan de Castillo que aixequés un monestir per commemorar el retorn de l’expedició comandada pel Descubridor. El lloc més apropiat es va considerar que era el de l’ermita fundada per l’Infant don Enrique en honor de Santa María de Belem, que donaria nom al barri i era popularment més coneguda com Ermida do Rastelo.
Totes les grans obres arquitectòniques ordinàriament tenen en comú el fer-se en diverses etapes modificant-se o ampliant-se a través dels segles. Així doncs, les obres van començar en 1514 en la seva primera etapa i el seu finançament va sortir d’un petit tant per cent dels impostos procedents de la venda d’algunes espècies orientals.
Juan de Castillo va fer un projecte d’art manuelino, així anomenat en honor al monarca portuguès; aquest art és una mescla del renaixement italià amb el gòtic tardà o flamíger, tan de moda en la Península. Si a Espanya tenim l’art dels Reis Catòlics o plateresc, a Portugal el de Manuel I o manuelino, i tots dos es van estendre per diferents llocs de cadascun dels seus regnes. L’edifici es va lliurar a l’ordre religiosa dels Jerónimos. Cal contemplar tota la seva edificació exterior amb els seus portals i la manera de com està concebut, però en el seu interior podem admirar capelles autènticament renaixentistes del segle XVI, les arques funeràries de Manuel I i de la seva esposa María d’Aragó, la filla dels Reis Catòlics; també les de Joao III amb la seva esposa Catalina, la filla de donya Juana I de Castella i germana de l’emperador Carlos V, entre altres sepulcres. Crida l’atenció la lluminositat i amplitud de l’única nau; s’assembla a un saló la volta del qual manca de suports malgrat els seus 20 m per 30 de construcció. El seu claustre és preciós, molt adornat amb temes diversos i motius manuelinos, però en el seu conjunt és uniformement harmoniós.
Últimament es van edificant a l’interior del Temple i en el claustre noves tombes per instal·lar en un mateix lloc les restes mortals de personatges portuguesos que van obtenir fama; entre ells cal destacar els sepulcres de Camoens o el de Vasco da Gama. És notícia que en 1985 es va voler traslladar les restes mortals del poeta Fernando Pessoa amb la finalitat de rendir-li un homenatge per commemorar els 50 anys de la seva mort. L’encarregat d’aixecar-li el monument consistent en una columna va ser l’arquitecte Lagoa Henriques; en el monument s’havia previst un espai petit de metall per albergar les seves cendres. La vigília de la cerimònia, en anar a destapar la caixa funerària en què estava enterrat es van trobar amb alguna cosa inesperada: Pessoa estava després de 50 anys exactament igual que quan el van enterrar, estava incorrupte. Durant la nit van obrir en el sòl, al costat de la columna, una fossa on dipositar la nova caixa funerària del gran poeta coberta amb la bandera nacional. La notícia va saltar mitjançant la premsa i fins es va fer ressò d’ella al diari “La Vanguardia” (diumenge, 12 de juny de 2011) mitjançant el seu col·laborador a Lisboa Gabriel Magallâes. Els portuguesos no van entendre aquesta modalitat de traspassar-ho a un nou taüt, molts ni tan sols van arribar a conèixer el fenomen produït en Fernando Pessoa i que la ciència li dóna el nom de “adipocere” , o la broma que en certes circumstàncies pot gastar el greix d’un cadàver transformant-se en cera. En uns altres temps menys donats a trobar explicació a tot mitjançant la ciència, al cadàver d’una persona que estava incorrupte se li considerava un candidat per ser triat a ocupar el santoral.
Doncs bé, l’articulista ens narra que en el poeta es donen una sèrie de successos relacionats amb el gran sant lisboeta, conegut amb el nom de Sant Antonio de Pàdua, nascut a la fi del s. XII; és més, s’afirma per tradició familiar que eren parents tant per part de pare com de mare. En una altra ocasió es poden donar més detalls, en cas que algú estigués interessat o interessada.