Quan Fernando III el Sant va conquistar Sevilla, aquesta era una autèntica metròpoli musulmana; els castellans no havien vist gens similar a les seves terres ni en cap altre regne cristià peninsular. Sevilla era populosa, ben urbanitzada, amb carrers per a cada ofici (com succeïa al barri barceloní de Santa María del Mar). L’exèrcit de Sant Fernando va quedar bocabadat per l’abundància que van veure als seus carrers i places: hi havia de tot. El rei Fernando la va fer capital del seu regne.

Feia massa temps que els musulmans ocupaven aquelles terres, per la qual cosa els cristians que residien allí eren molt pocs; s’acontentaven amb tenir una església on poder oferir el seu culte a Déu. Don Fernando opinava de forma molt diferent; no podia permetre que una ciutat com Sevilla, la major del seu regne, estigués òrfena d’una catedral i d’una càtedra arzobispal. L’obstinació que va posar per conquistar el reducte islàmic peninsular i el Marroc per atallar d’una vegada per sempre noves invasions no li va permetre un respir per preocupar-se a construir un temple cristià com el que s’estava fent a Burgos; va pensar que en aquells moments era més important continuar amb les seves campanyes de conquesta. Mentre la mesquita podia servir de catedral com també s’havia fet a Còrdova i les generacions esdevenidores ja es preocuparien de “que es llaurés una altra església, tal bona que no hi hagués igual” (disposició del Cabildo de l’any 1401).

Les obres per a la construcció de la nova catedral es van iniciar probablement en 1433 lloc que el Cabildo va manar a un tal mestre Isambret que se li paguessin unes despeses i el seu sou. En raó de què es va fer? Fins avui el “temple gòtic major de la cristiandat”, segons es resa per aquells pagaments, manca del nom propi del seu arquitecte. I això tal vegada es degui al fet que no va ser una obra iniciada per cap monarca, ni per ningú de la noblesa ni per prelat algun, sinó pel Cabildo per exaltar, tal vegada, la seva pròpia ambició. A tot això, no obstant això, hem d’afegir que es coneix que van treballar en ella Simón de Colònia i Juan Gil de Hontañón.

La catedral, d’estil gòtic, ocupa l’espai de la demolida mesquita; és de planta quadrada dividida en cinc naus sense creuer ni absis; la decoració de la Capella Real és plateresca i té innombrables obres d’art en el seu interior. Criden l’atenció: el Monument funerari dedicat a Cristóbal Colón -jeuen en ell les seves restes mortals?- i el Cor. A més es conserva el Minaret de l’antiga mesquita, anomenat la Giralda: té 60 metres d’altitud, és de planta quadrada mesurant el seu costat 13,60 m; es pot accedir a la part alta mitjançant 35 rampes interiors, i fa actualment de campanar. Aquest Minaret va ser construït a la fi del s. XII pels almohades, però el seu exterior va ser adornat amb ceràmica de València. Sobre el 1560 Hernán Ruiz el Jove va rematar la Torre amb tres cossos més d’estil renaixentista i la imatge de la Fe, una autèntica obra d’art que equival a una escultura.

Leo en el diari La Vanguardia que “la catedral de Sevilla pateix un procés de transformació en sorra a causa de la mala qualitat de la pedra”. La Giralda tampoc s’escapa d’aquest procés: “Quan el cel trona la Giralda llença terra”; però també ens aclareix l’article d’Adolfo S. Ruiz que el material després no procedeix del cos original de la torre construït pels almohades amb pedra poderosa, sinó del preciós templet renaixentista afegit en la segona meitat del s. XVI. Els conservadors de l’edifici no estan massa preocupats per la conservació de la Giralda, però sí per la de la catedral que té un mal endèmic en la mala qualitat de la seva pedra. L’articulista de l’11 de març d’aquest any ens afirma que els arquitectes van preferir el material procedent de Cadis perquè era més barat i el seu transport amb vaixell pel Guadalquivir més assequible que el d’Osuna i Estepa -pedra de major duresa- perquè havia d’arribar en carreta, era més car i a l’hivern es feia impossible el seu transport. La pedra de la desembocadura del riu Guadalquivir és de mala qualitat perquè fa milers d’anys jeia en el fons del mar.

La pedra d’aquest gegantesc i bell Temple es desfà lentament pel que han desaparegut pinacles, gàrgoles i crestes, i les seves arestes es van arrodonint. Els temporals de pluja i vent perjudiquen moltíssim aquest Monument, però també ho fan les condicions mediambientals, com una segona causa agressiva sobretot pel trànsit. De tot això es dedueix que es necessiten grans inversions perquè “la catedral gòtica més gran del món conservi el seu color original”.