Totes les ciutats tenen els seus encants: unes, perquè tenen més història, s’enorgulleixen del seu passat i estan disposades a donar-ho a conèixer a tots els que arriben; unes altres, més joves i amb menys carrers retorçats i estrets que ensenyar, se n’alegren, però, de la seva puixança actual expressada en nivells varis -d’economia, d’urbanisme, d’estatus social i cultural, i d’un llarg etcètera-.

Valladolid és una ciutat amb història; encara que es desconeixen els seus orígens té vida més que suficient com per poder mostrar amb tota esplendor des del seu pas per l’Edat Mitjana fins als nostres dies. És, sense cap dubte, un encant de ciutat; els atzars del temps la van omplir de furs i privilegis per convertir-la a la capital política de Castella i en un important centre cultural i econòmic. També va haver de sofrir els seus titubejos de decadència iniciats en l’incendi de 1561 i quan el val·lisoletà Felipe II va traslladar la capitalitat a Madrid; però la ciutat va poder amb totes les malifetes i avatars històrics traient profit del seu passat i avui se’ns mostra com una ciutat ben comunicada, amb un desenvolupament industrial puixant, com a centre universitari des de 1346 i amb tots els privilegis civils i religiosos com a avals d’una població moderna. La Naturalesa no va voler ser menys i la va premiar amb cabals d’aigua a la seva al voltant, ja que els núvols arriben seques.

Aquesta Capital castellana és un centre d’art. Té importants monuments medievals com les esglésies de Santa María l’Antiga de construcció romànica i elements gòtics, i la de Sant Martín de construcció similar, però reformada en el s. XVII. El temple de San Miguel és de tipus gòtic tardà, però com el seu edifici era ruïnós el rei Carlos III mitjançant una real cèdula va unificar la seva parròquia amb la de Sant Julián a l’església de Sant Ignacio de Loyola ( s. XVI), després d’haver expulsat als jesuïtes; per aquest motiu el temple va passar a cridar-se Real Església Parroquial de San Miguel i Sant Julián. El convent de Sant Pablo atribuït a Simón de Colònia i el Col·legi de Sant Gregorio obra de Gil de Siloé tenen unes façanes impressionants pertanyents al gòtic-mudèjar, l’estil dels Reis Catòlics, amb un treball excepcional propi de l’orfebreria plateresca del s. XV. Tots dos fascinen de nit per la seva ben assolida il·luminació, però de dia realcen la seva monumentalitat.

Pertanyen a l’estil renaixentista l’església de la Magdalena de Gil Hontañón, el monestir de les Vagues amb façana mudèjar i escultures de Gregorio Fernández en el seu interior. La Catedral, que està inacabada, és una obra característica de Juan d’Herrera la construcció de la qual va ser encarregada per Felipe II; destaca el gran retaule de l’Altar Major construït per Juan de Juni. Són d’estil herrerià l’església de la Santa Creu en l’interior de la qual podem contemplar el Davallament de Gregorio Fernández, i l’església de les Angoixes que té La Verge dels Ganivets, feta per Juan de Juni.

Encara que sempre s’ha dit que a Valladolid l’art està al servei de la evangelització, no obstant això també podem afirmar que l’arquitectura civil va destacar moltíssim tant en l’art Plateresc com en la interpretació estilística del Renaixement italià sobretot en l’habitatge urbà; les mansions aristocràtiques s’adornen amb estructures del Renaixement. Sembla que l’art val·lisoletà, a causa del seu gran poder d’assimilació, aconsegueix que molts estils artístics trobin allí la seva culminació: el gòtic, l’herrerià, el renaixentista de Berruguete poden servir d’exemple. En arquitectura civil s’ha de destacar el renaixentista Col·legi Major de Santa Creu construït per Lorenzo Vázquez sobre un traçat gòtic; la Casa de Cervantes del s. XVII transformada en Museu Arqueològic; la façana barroca de la Universitat; l’enorme palau dels Comtes de Benavente emprat com a residència de reis -un incendi en el s. XVIII ho va deixar malmès – encara conserva l’arrabà medieval en la porta principal, amb un pati renaixentista els capitells del qual amb fulles d’acant especials són clàssics. La trucada Casa del Sol de portada sòbria i buit entre columnes. El Palau Real, conclòs pel Duc de Lerma sobre una mansió del secretari de l’emperador Carlos, té uns ornaments d’una delicadesa renaixentista impressionant i al mateix temps amb una visió plateresca que fusiona els dos estils.

Cap a la segona meitat del s. XVI neix un nou classicisme més auster tant en l’arquitectura religiosa com en la civil; un exemple característic de la construcció civil ho trobem en el palau del marquès de Villena amb l’austeritat pròpia de Bramante: portada senzilla amb arc de mig punt, pati amb dos arqueries jòniques i medallons en els carcanyols. En el palau de Butrón trobem una tendència florentina tirant cap al manierisme: ornamentació escultòrica de guixos preciosos a l’estil italià.

En l’arquitectura religiosa podem prendre com a exemple l’església del Salvador en la qual la façana està concebuda com si d’un retaule es tractés: buits entre columnes, fornícules i escultures molt bé treballades.

No només a Valladolid cabdal trobem tanta magnificència artística. Si volem gaudir de l’art de l’edat d’or espanyol hem de visitar tota la província, on trobarem l’autenticitat de l’arquitectura castellana.

El Museu de Valladolid: des de 1933 està instal·lat en el Col·legi de Sant Gregorio (s. XV), el seu estil és plateresc -decoració exuberant sobre construcció gòtica-. La seva façana decorada amb figures i escuts d’armes sembla un retaule; el seu pati assembla el de dos cossos sobreposats, el de la planta baixa fet a força de columnes porticades, mentre que la galeria alta la formen finestres molt decorades. Si l’edifici en si és una joia, no ho és menys el gènere al fet que es dedica: escultura castissa de fusta tallada i policromada dels segles XVI i XVII amb temari religiós en exclusiva dels tres grans mestres de l’escola castellana: Berruguete, Juan de Juni i Gregorio Fernández. És necessari veure-ho per descobrir els encants de cada escultor i el grans que van ser ells mateixos com a artistes.