Quan l’any 324 de l’era cristiana l’emperador romà Constantino I va voler construir la “Nova Roma” sobre l’antiga ciutat de Bizanci perquè fos la Capital de l’Imperi d’Orient, emulant Roma, la va dotar d’una urbanització tal que pogués arribar a ser centre administratiu, cultural i religiós; els estigmes propis i naturals d’una capital imperial sorgida en terres hel·lèniques. La “Nova Roma” va deixar molt aviat de dur aquest nom, ja que va canviar-lo pel de Constantinoble en honor del gran Emperador. També va deixar molt aviat la difícil romanització que Constantí va voler imposar-li; amb la divisió definitiva de l’Imperi l’any 395 es va hel·lenitzar tornant als seus orígens de ciutat grega. Per la seva situació estratègica en el món romà oriental fou fortificada, en primer lloc per Constantí i després per Teodosi, amb les muralles que encara avui podem contemplar. Si Constantinoble havia quintuplicat en extensió ja des dels seus orígens a Bizanci, amb l’emperador Justinià va arribar al seu màxim esplendor en habitants, en palaus i monuments civils i religiosos, entre ells el temple patriarcal de Santa Sofia (Aga Sofia actual); immenses obres d’enginyeria, biblioteques, aqüeductes, monuments artístics i lúdics han arribat fins a nosaltres malgrat els grans avatars que la Ciutat va haver de suportar al llarg de tants segles. El món islàmic va voler deixar la seva empremta, va embellir encara més la Ciutat i la islamitzà: era l’any 1453 quan el sultà Mehmet II es va apoderar de Constantinoble al comandament de l’exèrcit turc. Aquest fet va fer canviar el rumb de la Història, de la Societat, de la Humanitat. A partir de llavors els temps futurs descobririen avenços, enigmes i descobriments. El 29 de maig d’aqueix any va desaparèixer l’últim reducte de l’Imperi Romà d’Orient, Bizanci, cremat en nom de l’Imperi Turc: a partir de llavors Constantinoble es dirà Istanbul (el nom ve del grec “eis ten polin” “cap a la ciutat” , istenpoli, istambol, Istanbul).
Istanbul continuarà sent la capital d’un altre imperi, l’otomà, fins a l’any 1923 en què es va fundar la ciutat d’Ankara en temps de Ataturk. En successius califats otomans, Istanbul és orlada de majestuoses edificacions civils, militars i sobretot religioses. Pràcticament hem de dir que la majoria dels monuments anteriors a la conquesta otomana es van conservar transformats per les noves creences, es van mudar de credo, es van imitar rendint culte a les cultures que van formar la Ciutat, excepte en alguns casos: la Mesquita del sultà Ahmet , més coneguda com la “Mezquita Azul” a causa del color de les seves impressionants rajoles, va ser construïda sobre els fonaments del palau dels emperadors bizantins; aquest mateix Sultà va voler la construcció d’una mesquita que superés a la inigualable Santa Sofia. Totes dues són un exponent admirable de l’art en versió geomètrica; uns models al natural pels arquitectes renaixentistes d’Itàlia.
L’antiga i populosa capital de Turquia està repartida en tres zones ben delimitades: dues europees, separades per una petita cala punxeguda anomenada “Banya d’Or”, i una altra asiàtica. Entre les seves costes es tanca el mar de Màrmara (marbre); dos paisatgístics estrets guarden aquest mar: el Bòsfor el separa del mar Negre, mentre que el Dardanelos de l’Egeu.
La zona europea del nord ocupa la part més històrica, turística i antiga de la Ciutat, correspon a l’antiga Bizanci grega sobre la qual es va construir Constantinoble: va des del Bòsfor fins a les muralles de Teodosi o “bizantines” com allí es diuen. Comença al Palau de Topkapi, una mena de alcàsser meravellós que tanca una ciutat medieval, un complex de salons i dependències múltiples on el luxe i l’opulència són testimonis d’una societat senyorial; tot està distribuït, segons el gust islàmic, per patis; fins i tot les cuines parlen de l’esplendor senyorial. Aquest Palau, parc inclòs, es troba als voltants de l’estació ferroviària de Sirkeci. Propers al Palau Topkapi es troben els monuments de Santa Sofia, la Mesquita Blava, el Museu d’Art Turc i Islàmic, la Mesquita i la Torre de Beyazit. La Cisterna Yerebatan o Cisterna Basílica és un enorme aljub de 336 columnes amb capitells corintis del s. VI, destaquen les bases de marbre de dues d’elles-que van formar part d’una altra edificació- perquè els seus relleus estan representats per meduses clàssiques i estan col·locades en posicions diferents per ocupar el buit. Més allunyades trobem les Mesquites de Solimà i Rustem Passa, propera aquesta al pont de Gàlata. També trobem l’aqüeducte de Valens, el Gran Basar i el Basar de les Espècies o Egipci, entre molts edificis notables que es reparteixen en els més de 6 km. de longitud que ocupa la zona. Cal visitar el monestir bizantí, ara Museu Kariye, de Sant Salvador de Chora, pels seus mosaics i frescos que s’hi conserven. Al costat de la Mesquita Blava trobem l’Hipòdrom romà construït al 203 per Septimi Sever. L’emperador Teodosi va portar del Temple de Karnak el monòlit de granit vermell amb 30 metres d’altura per en aquest lloc erigir-lo, el monolit pertany a l’època del faraó Tutmosis III; destaquen en ell els relleus de l’Emperador i els seus fills Arcadi i Honori, entre els quals repartirà definitivament l’Imperi Romà. A la part sud del Hipòdrom també es pot contemplar la columna de bronze del s. X, el metall daurat va ser fos pels croats i avui només es conserva la seva estructura de pedra en forma de tosc obelisc. Crida l’atenció la columna Serpentina, feta en bronze per celebrar la victòria dels grecs sobre els perses en el 479 abans de Crist; estava dedicada a Apol·lo en el santuari de Delfos, la imatge representava 3 serps enroscades que simbolitzaven Apol·lo Pitó, només es conserva el cap d’una d’elles al Museu Arqueològic d’Istanbul. Palaus, mesquites, esglésies i moltes altres edificacions es poden observar per aquesta zona, al llarg de l’estret del Bòsfor.
La zona europea del sud d’aquesta enorme Metròpolis està separada de l’anterior, com ja s’ha dit, per la “Banya d’Or”. Aquesta terra antigament la ocupaven les poblacions de Gàlata i de Pera, transformades ara en dos enormes barris rics, puixants i comercials d’Istanbul. En aquesta zona es troba la part més moderna, amb els serveis propis de qualsevol ciutat d’Europa, amb carrers ben traçats que convergen en el centre urbanístic de la plaça de Taksim; d’elles Istiklal Caddesi és la principal, on podem trobar edificis comercials de marques nacionals i multinacionals i també transports públics moderns. Barris importants conformen aquesta zona; entre ells cal destacar el de Besiktas pel seu famós Palau Dolmabache situat a la vora del Bòsfor; és un Palau fastuós per la seva immensa ornamentació en tones d’or i plata; de façana barroca, recoberta amb marbres i dividit en tres zones, el centre l’ocupa el saló del tron, les ales són per a l’harem i dependències oficials. És increïble l’enorme fortuna que s’hi troba a l’interior d’aquest monumental edifici.
Altres edificacions interessants són: la Torre Gàlata, que data de temps de l’emperador Justinià; el monestir Mevlevi, edificat al s. XVIII i avui convertit en Museu de Música; la neogòtica església cristiana en actiu de Sant Antoni de Pàdua; les mesquites de Kiliç Ali Passa i la d’Ortaköy, per citar algunes. Hotels, Centre Cultural de Ataturk, la Torre Saphire, … Dos ponts connecten la Zona Nord amb la Sud: el d’Atatürk i el de Gàlata, aquest últim acull, de principi a fi, un seguit de restaurants per ambdues ribes, això sí, per a turistes, no cal dir; travessar representa un rosari de recitals de cartes i delícies de cada un d’ells, per si es pica, … amb insistència ininterrompuda, però suportable quan t’acostumes. Al costat del pont Gàlata, cuiners, en unes barques cridaneres per la seva decoració i pintat, van aixecant castells de peix rostit, mentre els cambrers preparen al mateix temps entrepans d’aquest saborós menjar condimentat amb salses i amanida, a preu mòdic.
La zona asiàtica és l’equivalent a l’extraradi d’Istanbul, o centre de connexió amb la península d’Anatolia. Està a l’altra banda del Bòsfor; ponts i ferrocarril l’enllacen amb la resta metropolitana. La major part de la població és d’origen turc i viuen als barris de Üscüdar i Kadiköy. No està considerada com una zona d’atracció turística, ja que no té monuments destacables. Però, diuen que és la zona d’ambient més genuí i autèntic d’Istanbul. Entre els seus monuments es pot citar: la Mesquita del Port o de Mihrimah Sultan que és del segle XVI i va ser construïda per a la filla de Solimà el Magnífic; la Mesquita Nova del s. XVIII, més coneguda com la de Yeni Valide; la Universitat de Màrmara, l’estació de ferrocarril Haydarpasa, el Palau Beylerbeyi que es va construir per a residència dels caps d’estat estrangers, l’església de Pammakaristos del s. XII, etc
La primera sensació que Istanbul pot produir als occidentals, potser sigui la d’una ciutat enormement populosa, invertebrada, sorollosa, que no es pot fer un pas sense que no tinguis algú darrere dient excel·lències o intentant vendre’t alguna cosa encara que sigui nímia. Si a això se li afegeix la peculiaritat que quan menys t’ho pensis et prendran la jaqueta, especialment quan diuen al comprador tímid “posa el preu”, arriben a aclaparar i atabalar en excés. La nostra cultura ja no sap discutir el valor d’una compra, ni tan sols d’ajustar el preu d’un taxi, ja que estem acostumats que els preus marcats són fixos. A Istanbul això no és així, de tot i per tot s’ha de regatejar, i encara fent-ho, sempre et queda allò de si l’has encertat o no. En restaurants, bars, comerços, etc., sempre hi ha algú darrere nostre que volent ser servicial no et deixa ni respirar, tant que et fa pensar: aquesta Ciutat és un caos, ni tan sols et donen l’oportunitat d’estar tranquils asseguts en una terrassa. Quan s’està allí diversos dies aquesta sensació desapareix.
