Afirma Josep Pijoan en el pròleg del tom XVII de la Summa Artis “(…) vol embellir-la (la pàtria) amb un nou estil que proclami la seva glòria. Li cridaran estil plateresc, perquè tot podia ser fet amb or i plata.”
El plateresc és l’estil arquitectònic que floreix a Espanya durant el regnat dels Reis Catòlics i que allarga la seva vida en temps de l’emperador Carlos V. El gòtic havia arribat ja a la seva maduresa estilística; tots els problemes que podien presentar la seva arquitectura havien estat solucionats amb matrícula d’honor, d’això són testimoniatge els grans monuments catedralicis, palaus i altres monuments religiosos i civils escampats per la nostra Europa occidental, central i nòrdica.
Aquest estil no vol desaparèixer i per tant lluitarà amb el Renaixement italià amb tota la força de les seves quatre virtuts cardinals com si d’un retaule barroc es tractés: amb la justícia, perquè durant segles va embellir tots els pobles del Continent; amb la fortalesa de la seva plenitud i poder sense límits en l’expressió del seu concepte; amb la prudència sàvia, pausada i tranquil·la de la seva vellesa que va aprendre al llarg de tanta vida; amb la temprança per imposar la seva raó de ser als artistes procedents d’Itàlia i Alemanya perquè abandonant el seu estil es tornin platerescs.
Al gòtic li faltava l’orfebreria, el treball propi dels platers que de forma tan estupenda era aquest conegut entre nosaltres mitjançant l’art mudèjar. La nostra Pàtria s’havia engalanat de gòtic per tots els racons, però aquest estil sempre ens recordava que procedia de l’estranger; i així els nostres artistes, protegits per Isabel i Fernando, ho van fer nacional tirant una mirada als grans monuments del sud: l’Alhambra, la catedral de Sevilla, la Mesquita de Còrdova, la… Van donar pas al gòtic ornamental i decoratiu omplint totes les seves façanes amb tot tipus de vegetació, medallons, animals, columnes abalaustrades, de tota l’estètica que pot permetre’s un artista en la culminació de qualsevol estil, en aquest cas el gòtic.
En el plateresc s’assimilen dos estils amb tendències alguna cosa antagòniques: la germànica i la mudèjar amb sensibilitat exotèrica i universal. El record de la grandesa històrica medieval recentment passada va fer que els nostres artistes rebutgessin la força serena de les formes renaixentistes i s’adherissin a les germàniques, perquè els permetien un caràcter d’autenticitat nacional en introduir la passió, el gigantisme, l’exaltació i el desmesurament del que estaven freturosos Flandes, la Borgonya i Alemanya; l’art mudèjar serà el segon element a fusionar per formar un conjunt d’unitat: el plateresc.
Efectivament, el morisc a les ciutats andaluses, llevantines i aragoneses estava de moda i no menys podem dir de Toledo; la tradició mudejarista en totes elles es va fer voler. La fusió entre el gòtic flamíger i el mudèjar es fon en les decoracions en guix que revesteixen els murs i els relleus d’interpretació musulmana. És propi de l’estètica morisca el ritme de repetició, l’exemple de la qual ho trobem en els escuts repetits dels Reis Catòlics en Sant Joan dels Reis, també a la Casa de les Petxines a Salamanca, en les puntes que decoren el palau de l’Infantat a Guadalajara.
Una altra característica del plateresc la podem trobar en les voltes de creueria en les quals es dóna la sublimació de la tècnica de tancament abovedat a l’estil de les cordoveses amb arcs creuats i buit central. Hem de dir que en l’art musulmà d’Alhaquén II (s. X) ja existia la volta nervada; aquesta va passar a ser inserida en pedra valorant els nervis gòtics com a element viu; avui podem trobar un exemple fascinant en el cimborri de la catedral de Burgos o en el de la seu de Saragossa, en tots dos casos es dóna la fusió del germànic amb el musulmà o viceversa.
Podem admirar l’art plateresc en la Capella Real on jeuen els Reis Catòlics, el monestir de Sant Jerònim, la Catedral i l’església de l’Alhambra a Granada; l’església dels Sants Màrtirs a Màlaga; a Sevilla, el convent de Santa Clara; la capella dels Santos Justo i Pastor a Toledo; la Universitat d’Alcalá d’Henares i la de Salamanca; l’Hostal dels Reis Catòlics de Santiago de Compostel·la; les façanes de les esglésies de Sant Pablo i Sant Gregorio i el col·legi de Santa Creu a Valladolid; el pati del palau de l’Infantat a Guadalajara.
Als Països de parla catalana va quallar moltíssim el gòtic flamíger, però molt poc el plateresc. No obstant això, podem trobar-ho en les portes de la Casa de l’Ardiaca a Barcelona, en Torre Pallaresa en Santa Coloma de Gramanet (Barcelona); en els finestrals de la Casa Vilallonga a Palma de Mallorca i alguna altra petita obra també a Palma com el púlpit de la Catedral.
