Tag Archives: MNAC

Viladomat, un pintor de l’11 de setembre de 1714

El Pg. de Lluís Companys, conegut abans amb el nom de Víctor Pradera i també Pg. de Sant Joan, acaba a L’Arc de Triomf que ha quedat com a símbol històric i porta d’accés al recinte on es va fer l’Exposició Universal de 1888 de Barcelona. Aquest passeig és un dels indrets més bonics de la Ciutat Comtal; està ubicat davant mateix del Parc de la Ciutadella i ornamentat amb fanals modernistes del barceloní Pere Falqués i Urpí; aquest arquitecte potser sigui més conegut pels fanals del passeig de Gràcia, però se’l coneix també, entre altres obres, pel monument a Rius i Taulet on s’inicia aquesta avinguda. A banda i banda del monument dedicat a tan insigne personatge i promotor de la Barcelona universal, podem admirar les estàtues del gran cavaller i aventurer Roger de Flor i la de l’artista barroc Antoni Viladomat i Manald. Qui no coneix la pintura d’en Viladomat i vol gaudir d’ella, pot fer-ho perquè aquest any se li està dedicant una exposició múltiple  al Museu d’Art de Girona, al Museu Diocesà i Comarcal de Lleida, al Museu de Mataró i al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Antoni Viladomat gaudeix  des del darrer quart del segle XIX d’una amplia bibliografia i ocupa lloc a la Galeria de Catalans Il·lustres dins la Reial Acadèmia de Bones Lletres. A la seva època va ser famós, essent elogiat per l’acadèmic  del segle XVIII Anton Raphael Mengs. Viladomat va entrar d’aprenent del pintor Joan Baptista Perramon als nou anys d’edat, quan encara Catalunya era un estat. Més tard va col·laborar amb el pintor italià Ferdinando Galli “Bibiena” decorant l’església de Sant Miquel, avui desapareguda; ja que Bibiena era l’artista més destacat de la cort de l’arxiduc Carles III a Barcelona, aquesta col·laboració va ser molt positiva tant per a la seva formació com també per a la seva economia, doncs la seva producció va anar creixent. També el seu prestigi va anar en augment degut als litigis amb èxit que va mantenir amb el Col·legi de Pintors de Barcelona perquè el cosiderava d’un esperit gremial i menestral. Aquesta circumstància féu que el seu taller es consolidés i fos lloc de formació per a molts pintors i artistes.

La seva producció com a pintor fou molt abundant, però una bona part important de la seva obra s’ha perdut. Malgrat tot, es conserva una quantitat important com per catalogar la seva personalitat artística. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) es recull un conjunt de dibuixos de qualitat excel·lent; els quadres de les “Estacions”, de natures mortes i altres de temàtica religiosa, especialment els quadres sobre Sant Francesc, pintats per al convent dels franciscans de Barcelona. A la capella dels Dolors de Santa Maria de Mataró, es pot trobar un conjunt de quadres representatius del barroquisme català: els “Dolors de la Mare de Déu” formant un tema únic amb àngels i apòstols, evangelistes i sants que es complementen amb pintures murals al tremp que recobreixen la volta i les parets laterals de la capella. Viladomat en els quadres de vida religiosa ens mostra una inspiració sòbria, quasi mística, amb una severitat impròpia del barroquisme peninsular; vol defugir dels sentimentalismes exagerats amb una tècnica expressiva, natural i elegant.

El pintor català va assolir aquesta tècnica tan acurada gràcies al seu treball, utilitzant esbossos, dibuixos i un estudi acurat de la composició en escena. El seu dibuix demostra un fort coneixement del natural, formant part de l’ambient i paisatge català, i de la llum mediterrània. Les seves excel·lents qualitats artístiques s’han vist potser una mica disminuïdes a causa de les seves possibilitats econòmiques. Hi ha peces que ens parlen del geni que portava a dins, mentre que altres ens parlen de la necessitat del pa de cada dia.

Viladomat fou un gran i excel·lent pintor barceloní; el millor pintor català del seu temps: Barcelona el reconeix així i li dedica un gran carrer de l’Eixample. Va ser un home marcat pels fets del 1714, doncs va néixer en una terra plena d’institucions, llengua i lleis pròpies, però va morir en una simple província. “Viladomat va tenir les virtuts i els defectes que podia tenir qualsevol artista” dins de l’època que li va tocar viure. Les institucions actuals catalanes recullen l’obra de l’artista més rellevant del seu temps, dins del marc del “Tricentenari dels Fets”.

Antoni Tàpies, màxim representant català de l’informalisme.

Molts de nosaltres hem vist obres d’aquest autor i ens hem preguntat; Què representa?, Quin és el seu significat real?…I és que a vegades és difícil saber què és el que ens està intentant transmetre, ja que segons l’estil de l’obra o segons ell mateix, el significat pot arribar a ser més o menys complex. Això passa sovint amb Antoni Tàpies (Barcelona 13 de desembre del 1923–6 de febrer de 2012).

Tàpies està considerat com un dels principals exponents a nivell mundial de l’informalisme que, amb la seva formació autodidacta, va crear un estil propi dins del vanguardisme del segle XX, en el qual es combinaven en un estil abstracte la tradició i la innovació, ple de simbolisme, donant gran rellevància al substrat material de l’obra. Tàpies es va situar dins de la denominada “pintura matèrica” , també coneguda com “art brut”, que es caracteritza per una gran varietat de materials heterogenis en les seves pintures, en les seves escultures,… amb les quals va crear una tècnica mixta, moltes vegades amb materials de reciclatge com si de Jujol es tractés: paper, tela, draps i fins a trossos de mobiliari com en el monument a Picasso…barrejats amb materials tradicionals de l’art per buscar un nou llenguatge d’expressió artística, i tal vegada per això es diu que Tàpies es basava en el predomini del collage.

També podríem afegir que era partidari de l’ús de colors purs i figures geomètriques en les seves obres per estar d’acord amb la seva filosofia principal: fer de l’insignificant el més important.

Podem considerar que les seves obres més característiques són les que aplica la seva mixtura de diversos materials en murs o parets, a les quals afegeix diferents signes amb els seus significats diferents, similars en cert aspecte a l’art popular conegut avui dia com el “grafiti”.

Les obres de Tàpies contenen signes d’una diversitat insaciable, com creus, llunes, asteriscos, lletres, nombres, figures geomètriques, etc. Per a aquest autor aquests elements tenen un significat al·legòric relacionat amb el món interior de l’artista; i així pot evocar temes tan transcendentals com la vida i la mort o com la solitud, la incomunicació o la sexualitat. Dóna a cada figura un significat concret: les lletres A i T tant poden ser les inicials del seu nom i cognom (Antoni Tàpies) com la lletra principal d’Antoni i Teresa (la seva dona); la X com a misteri (incògnita) o símbol de les coordenades de l’espai o la lluita de dues forces oposades i com és habitual per a tothom el signe de ratllar alguna cosa; la M l’explica de la següent manera:

“Tots tenim una M dibuixada en les línies del palmell de la mà, la qual cosa remitent a la mort, i en el peu hi ha unes arrugues en forma de S; tot combinat era Mort Segura”.

D’altra banda, sabem que Tàpies es basava en cromatisme molt auster, a causa que generalment es movia en gammes de colors purs, freds, terrosos, com l’ocre, marró, gris, beix o negre.

La temàtica de la seva obra reflecteix una gran preocupació pels problemes de l’ésser humà: la malaltia, la mort, la solitud, el dolor o el sexe; lloc que es va basar en la seva pròpia experiència de la vida. Ens va donar una nova visió de la realitat, sent aquesta més senzilla i quotidiana, però mostrant sempre la seva veritable espiritualitat, difícil de definir. La concepció vital de Tàpies es basava en la filosofia existencialista, que remarca la condició material i mortal de l’home, l’angoixa de l’existència, la solitud, la malaltia, la pobresa, etc. L’existencialisme assenyala la destinació tràgica de l’home, però també reivindica la seva llibertat, la importància de l’individu, la seva capacitat d’acció enfront de la vida; així, Tàpies pretenia amb el seu art fer-nos reflexionar sobre la nostra pròpia existència.

Més tard, influenciat pel pop-art, va començar a utilitzar objectes més sòlids en les seves obres, com a parts de mobles ja anteriorment esmentats. No obstant això, la utilització d’elements quotidians en l’obra d’aquest autor no té el mateix objectiu que en el pop-art, en Tàpies sempre està present el substrat espiritual, la significació dels elements senzills com a evocadors d’un major ordre universal i no la banalització de la societat de consum i els mitjans de comunicació de masses propis del pop-art.

Així doncs, les obres de Tàpies a simple vista són difícils de comprendre, però una vegada coneixem el seu significat tenen molta lògica. El problema és que costa entendre el seu estil i les seves característiques, la seva idea del que volia transmetre i la seva veritable filosofia de la vida. Per poder saber tot això i més, MusGuide ens proporciona tota la informació necessària amb la qual després podem anar a la Fundació Antoni Tàpies o al MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya) coneixent i entenent les seves obres.

Antoni Tàpies és un gran artista.