Monthly Archives: de juliol 2014

Jackson Pollock

Museus, Musguide, , , , , ,

La majoria dels artistes segueixen l’estil propi de l’època en la qual es troben. Però això no sempre succeeix així; és més, molts prefereixen seguir el de l’època anterior i inclús els que tenen una personalitat molt forta, creen el seu propi estil. Aquest és el cas de Paul Jackson Pollock, més conegut com Jackson Pollock (Wyoming, EUA 28/1/1912 – Nova York, EUA 11/8/1956).

Va ser un important i influent pintor americà i una destacada figura en el moviment de l’Expressionisme abstracte.
Va començar la seva carrera artística pintant obres de petit format tancat en un taller, com molts altres artistes de l’època, fins que es va adonar que en aquestes petites obres no podia expressar tot el que volia, i així va començar a realitzar obres de gran format, fent servir tot el seu cos com a instrument de pintura encara que també la paleta i el pinzell. D’aquesta manera, tota l’energia i força del seu cos quedava expressada en els seus llenços.

El seu estil ràpid va ser reconegut pel fet d’anar esquitxant la pintura. Així es va introduir en l’ús de pintura líquida, utilitzant com a tècnica la d’abocar-la com una tècnica sobre els seus llenços de principis de 1940. Va començar a utilitzar a més com a instruments pinzells endurits, vares i xeringues; potser per primera vegada, va fer servir pintures de resina sintètica, anomenada vernís alkyd, que era nova en aquella època.

En les seves obres no hi existia un centre de fuga, com a punt principal de referència en el qual fixar-se; sinó que eren ratlles i taques, unes damunt de les altres, mescles de colors i esquitxades sense cap objectiu en concret. Pollock anava pintant fins a aconseguir un bon resultat.
La tècnica de Pollock d’abocar i esquitxar pintura és reconeguda com un dels orígens de l’action painting (pintura d’acció) ja que involucrava tot el cos, d’aquesta manera l’artista es podia expressar al màxim.

Pollock va signar un contracte amb Peggy Guggenheim al juliol de 1943. Va rebre una comissió per crear Mural (1943), de 8 peus d’altura i 20 peus de longitud, per implantar-ho en l’entrada de la nova casa de Guggenheim. A suggeriment del seu amic i conseller Marcel Duchamp, Pollock va pintar aquesta obra en un llenç en lloc de la paret perquè fos portàtil.
Aquest gran artista va creure convenient el fet de deixar unes obres sense títol i unes altres de deixar-les simplement enumerades, com per exemple –una de les més importants- la “Número 1”. D’aquesta forma, l’autor aconseguia evadir la cerca d’elements figuratius per part de l’espectador. Pollock preferia que cadascú deixés volar la imaginació fins a trobar la seva própia explicació, en comptes de tenir tots una mateixa sensació de l’obra i buscar un mateix sentit. L’autor creia que els nombres eren neutrals, i per això permetien a les persones veure la pintura pel que és – pintura pura.

Pollock va destacar al món de l’art; gràcies al seu propi estil, a la seva gran imaginació i al valor del colorit. L’estiu es presenta propici per buscar algunes de les seves obres i deixar volar la nostra imaginació.

Antoni Tàpies, màxim representant català de l’informalisme.

Museus, Musguide, , , , , , , , , ,

Molts de nosaltres hem vist obres d’aquest autor i ens hem preguntat; Què representa?, Quin és el seu significat real?…I és que a vegades és difícil saber què és el que ens està intentant transmetre, ja que segons l’estil de l’obra o segons ell mateix, el significat pot arribar a ser més o menys complex. Això passa sovint amb Antoni Tàpies (Barcelona 13 de desembre del 1923–6 de febrer de 2012).

Tàpies està considerat com un dels principals exponents a nivell mundial de l’informalisme que, amb la seva formació autodidacta, va crear un estil propi dins del vanguardisme del segle XX, en el qual es combinaven en un estil abstracte la tradició i la innovació, ple de simbolisme, donant gran rellevància al substrat material de l’obra. Tàpies es va situar dins de la denominada “pintura matèrica” , també coneguda com “art brut”, que es caracteritza per una gran varietat de materials heterogenis en les seves pintures, en les seves escultures,… amb les quals va crear una tècnica mixta, moltes vegades amb materials de reciclatge com si de Jujol es tractés: paper, tela, draps i fins a trossos de mobiliari com en el monument a Picasso…barrejats amb materials tradicionals de l’art per buscar un nou llenguatge d’expressió artística, i tal vegada per això es diu que Tàpies es basava en el predomini del collage.

També podríem afegir que era partidari de l’ús de colors purs i figures geomètriques en les seves obres per estar d’acord amb la seva filosofia principal: fer de l’insignificant el més important.

Podem considerar que les seves obres més característiques són les que aplica la seva mixtura de diversos materials en murs o parets, a les quals afegeix diferents signes amb els seus significats diferents, similars en cert aspecte a l’art popular conegut avui dia com el “grafiti”.

Les obres de Tàpies contenen signes d’una diversitat insaciable, com creus, llunes, asteriscos, lletres, nombres, figures geomètriques, etc. Per a aquest autor aquests elements tenen un significat al·legòric relacionat amb el món interior de l’artista; i així pot evocar temes tan transcendentals com la vida i la mort o com la solitud, la incomunicació o la sexualitat. Dóna a cada figura un significat concret: les lletres A i T tant poden ser les inicials del seu nom i cognom (Antoni Tàpies) com la lletra principal d’Antoni i Teresa (la seva dona); la X com a misteri (incògnita) o símbol de les coordenades de l’espai o la lluita de dues forces oposades i com és habitual per a tothom el signe de ratllar alguna cosa; la M l’explica de la següent manera:

“Tots tenim una M dibuixada en les línies del palmell de la mà, la qual cosa remitent a la mort, i en el peu hi ha unes arrugues en forma de S; tot combinat era Mort Segura”.

D’altra banda, sabem que Tàpies es basava en cromatisme molt auster, a causa que generalment es movia en gammes de colors purs, freds, terrosos, com l’ocre, marró, gris, beix o negre.

La temàtica de la seva obra reflecteix una gran preocupació pels problemes de l’ésser humà: la malaltia, la mort, la solitud, el dolor o el sexe; lloc que es va basar en la seva pròpia experiència de la vida. Ens va donar una nova visió de la realitat, sent aquesta més senzilla i quotidiana, però mostrant sempre la seva veritable espiritualitat, difícil de definir. La concepció vital de Tàpies es basava en la filosofia existencialista, que remarca la condició material i mortal de l’home, l’angoixa de l’existència, la solitud, la malaltia, la pobresa, etc. L’existencialisme assenyala la destinació tràgica de l’home, però també reivindica la seva llibertat, la importància de l’individu, la seva capacitat d’acció enfront de la vida; així, Tàpies pretenia amb el seu art fer-nos reflexionar sobre la nostra pròpia existència.

Més tard, influenciat pel pop-art, va començar a utilitzar objectes més sòlids en les seves obres, com a parts de mobles ja anteriorment esmentats. No obstant això, la utilització d’elements quotidians en l’obra d’aquest autor no té el mateix objectiu que en el pop-art, en Tàpies sempre està present el substrat espiritual, la significació dels elements senzills com a evocadors d’un major ordre universal i no la banalització de la societat de consum i els mitjans de comunicació de masses propis del pop-art.

Així doncs, les obres de Tàpies a simple vista són difícils de comprendre, però una vegada coneixem el seu significat tenen molta lògica. El problema és que costa entendre el seu estil i les seves característiques, la seva idea del que volia transmetre i la seva veritable filosofia de la vida. Per poder saber tot això i més, MusGuide ens proporciona tota la informació necessària amb la qual després podem anar a la Fundació Antoni Tàpies o al MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya) coneixent i entenent les seves obres.

Antoni Tàpies és un gran artista.

Sorolla, la llum del sol i el mar

Museus, Musguide, , , , , , , , , , , , , , , , ,

sorolla

Quan es va a contemplar una exposició d’una obra pictòrica d’algun autor considerat famós o que a un li omple l’esperit, pot succeir, alguna vegada, que els afegitons no sempre coincideixen amb el visor de la nostra vista quan es tracta colors. I un es pregunta si l’apreciació cromàtica en les diferents graduacions que cada color té és similar, no idèntica, en totes les persones; de vegades es pot qüestionar aquesta apreciació del crític en relació a la de l’autor. El perquè d’aquest inici ve donat com a conseqüència de la fantàstica i extraordinària exposició que la CaixaForum li dedica a Joaquín Sorolla al seu Centre Social i Cultural de Barcelona; exposició que podrà ser visitada fins al 14 de setembre.

Sorolla és un amant de la mar, del seu color canviant com la llum solar en cada moment del dia. El pintor valencià té ànima de mariner mediterrani, el de la seva terra; però lluny d’acomodar­se en el costumisme històric, com així va ser en la seva època de formació interpretant les modalitats acadèmiques; aviat abandonà la tècnica de dibuixant d’interiors per llançar­se a la pintura naturalista que li oferia l’exterior, a l’aire lliure, on dóna forma a una tècnica fluida i de pinzellada llarga, a l’estil de Jules Bastien­Lepage i de l’alemany Adolf von Menzel; aquests pintors gaudien de paleta clara, factura solta i pinzellada llarga, plasmant així amb gran mestria els efectes lumínics, que tant impressionaran a Joaquim Sorolla.

En els seus anys de formació admira profundament per Velázquez perquè el considerava proper a la seva sensibilitat avantguardista tan aviat el descobreix al Museu del Prado. També els pintors modernistes catalans, coetanis seus, Ramon Casas i Santiago Rusiñol, interessats com Sorolla en representar els efectes de la llum a l’aire lliure, es deien ser els autèntics hereus dels ensenyaments del gran pintor barroc.

El seu sogre, Antonio García que era fotògraf de professió, coneix al jove pintor valencià a través del seu fill Juan Antonio quan tots dos estudiaven a l’Escola de Belles Arts; coneixedor del seu talent com a pintor, no dubta en protegir­lo donant­li treball en el seu estudi i ensenyant­li simultàniament els sistemes de manejar la llum, l’enquadrament de la imatge i tots els recursos expressius que podem admirar en els quadres de platja.

Destaquen d’aquesta època de pintura històrica: “Una altra Margarita”, “I encara diuen que el peix és car” i “Trista herència” entre d’altres.

Va arribar la seva projecció internacional quan va obtenir el “Grand Prix” del Pavelló d’Espanya i Portugal a l’Exposició Universal de París de 1900. A partir d’aquesta data, museus de Luxemburg, Berlín, Londres, Nova York, … s’interessen per la seva obra; tot i rebre certes crítiques controvertides, arriba al cim de la seva fama i èxit després d’exposar a Chicago i a Saint Louis.

En quadres com “Pescadors valencians”, “Menjant a la barca”, “Cosint la vela” o “Trista herència” comença a manifestar el seu amor per la pintura a l’aire lliure, tot i pintar­hi quadres de costums; però determinades facetes estan dominades pel sol recreant­se en el luminisme que li farà cèlebre anys més tard. De vegades una simple ombrel∙la marca l’enquadrament o serveix per filtrar la llum poderosa del sol, del qual cal protegir­se, com succeeix en el quadre “Migdia a la platja de València”, pintat com un mosaic de petites pinzellades i contrallums. Altres vegades és la figura la que ocupa la major part del llenç per donar una visió més fotogràfica, com apareix en “Jugant a l’aigua” o en “Nenes al mar” o en “Sortint del bany”, …

La seva plenitud com a pintor es troba especialment en els quadres pintats a les platges valencianes de Xàbia i El Cabanyal, on nois formen l’enfocament principal i fotogràfic sota un sol abrasador.

La llum solar és l’única vestimenta que dóna vitalitat als seus cossos, mentre el blau canviant del mar, segons la profunditat de les seves aigües o el moment del dia, acull la seva nuesa com a part integrant de la natura. A vegades Sorolla ens porta cap a una mostra contemplativa del fons marí sota unes aigües nítides i transparents i els cossos de nens “Nedadors”, els moviments i color es dilueixen i queden subtilment difuminatsats en tons més o menys violacis i en contrast amb les carns envermellides entre taques blanques de les seves espatlles exposades al sol. “Em seria impossible pintar a l’aire lliure a poc a poc tot i que volgués”, ja que veia que el sol estava en continu moviment canviant­li el color de les coses, i, per això, sentia necessitat de “pintar de pressa”. Els nens per Sorolla estan sempre relacionats amb el mar, ja per expressar un complex lluminós de blaus i blancs, ja per mostrar imatges ben enfocades o desenfocades com contrallums.

Són fabulosos els quadres pintats a les platges de Biarritz i de Sant Sebastià, en què el vent i el mar semblen rivalitzar en la gamma dels blancs, com en el llenç “Instantània, Biarritz”: el vent a ratxes agita un mar escumós i un vel que envolta la imatge central. En aquests llenços és quan s’associa la pintura a l’aire lliure amb els grans formats reservats per a pintura de taller; la llum és l’encarregada de delimitar la profunditat espacial perquè els elements del quadre apareguin en primer pla, tal com va aprendre al taller fotogràfic del seu sogre. Sorolla s’aparta a la vegada de l’impressionisme francès ja que la llum per a ell no és un element que conforma els objectes, sinó com a espectacle d’una naturalesa desbordant i plena de vida.

En l’exposició de la CaixaForum “SOROLLA. EL COLOR DEL MAR”, es poden trobar tots aquests efectes tractats aquí sobre la llum i el color. L’exposició presenta a Sorolla en les tres etapes de la seva producció. Des del nostre punt de vista és una bona ocasió per acostar­se a l’obra del gran pintor valencià: l’anàlisi crítica, la temàtica dels quadres i els apunts dedicats a cada un d’ells mereixen una bona visita.

Un balcó sobre la Mediterrània

Rutes, , , , ,

Anfiteatro de Tarragona

Tarragona enamora

El seu present és fascinant; el seu passat, embriagador; entre l’un i l’altre, l’intermedi o la lluita per subsistir. No totes les ciutats de l’antiguitat van saber aguantar la corba vital gravada des dels seus orígens. Tarragona va florir en els seus temps remots amb un llegat històric impressionant, va caure sota el pes dels temps i davant de noves civilitzacions, que la van modelar al seu gust i caprici; totes les ideologies polítiques, religioses i filosòfiques van tenir lloc a les seves terres; homes famosos i importants de cada època es van aixoplugar en elles; temples politeistes i capitolins van deixar les seves pedres per aixecar altres més humils, però santificats amb les palmes del martiri: sant Fructuós i els seus diaques van regar amb la seva sang les arenes de l’amfiteatre romà entre d’altres cristians; sant Hermenegildo va ser decapitat per ordre del seu pare al no acceptar l’eucaristia de bisbes arrians; el seu germà, el rei Recaredo, va saber recollir el seu martiri testimonial decretant els famosos Concilis de Toledo, aconseguint així la unificació total en el regne visigot, i en contra de l’obcecació del seu pare Leovigildo. No ha d’estranyar, doncs, la religiositat tarragonina en totes les etapes de la seva vida, arribant a ser seu metropolitana d’una gran part d’Hispània. Es dóna gairebé com a segur que l’apòstol Paulo de Tarso va trepitjar les seves terres per predicar el cristianisme, ja que en una ciutat romana tan important com Tàrraco havia d’estar en el primer pla de l’actualitat imperial; va ser ni més ni menys que capital de l’Imperi en el mandat d’August.

Ens explica la Història que Octavi August, digne hereu i successor de Juli Cèsar, va desembarcar a Tàrraco l’any 27 anterior al naixement de Crist per dirigir des d’allí les operacions militars per a la conquesta total d’Hispània. Tàrraco va ser per a Roma una ciutat molt important i estimada. Important, perquè va representar el lloc estratègic ideal per a les pretensions romanes a Hispània: aquí es van dirimir les diferències amb Cartago per apoderar-se del comerç mediterrani; aquí Juli Cèsar es va imposar a la República i al Senat destruint la seva legalitat defensada per Pompeu; aquí August imposaria “La Pax Romana” a asturs i càntabres conquistant i pacificant tota rebel • lió. La Ciutat va ser estimada fins al punt d’haver convertit en la Capital de l’Imperi, dignificant amb tot tipus d’ornamentació i edificis públics. Tots els monuments, sense excepció, ens en parlen: les Muralles megalítiques dels Escipions, els Fòrum provincial i local, el Circ, l’Amfiteatre, el Teatre, el primer Temple dedicat a August, les viles, l’Aqüeducte, la Torre dels Escipions, l’Arc de Triomf, … Tàrraco va ser gran i bonica: el mirall on Roma es mirava. Quan aquesta va sucumbir, Tàrraco també.

Visigots i jueus van prendre el relleu; noves manifestacions culturals i ideològiques van haver d’adaptar a una civilització de molt temps admirada, però ja en decadència. La Ciutat va canviar i també va haver de adaptar-se als nous temps, i … qui no, la van abandonar … i va disminuir la població; va mantenir el prestigi de ser capital religiosa, política i militar sota els inicis de la invasió visigoda; però la Tàrraco dels Escipions i emperadors iniciava el camí a una transformació total, de la metamorfosi naixeria la Tarragona dels bisbes, dels comtes i dels abats. L’èxode no va ser excessiu si es compara amb el hagut en el segle vuitè. Mahoma va enviar els seus creients, com anteriorment Crist els seus apòstols, a estendre el seu missatge per tota la terra coneguda; uns i altres van complir el mandat, no hi va haver tros intermedi on albergar ambdós, encara que a la seva manera es van suportar perquè estaven destinats a conviure junts amb alguna que una altra algara. El Temple d’August segurament va ser canviant, segons l’època, de llogater; però tots van resar en ell en llatí, en àrab o en cristià. No crec que el Déu Universal s’hagi enfadat massa ni que fos el culpable de tantes pestes negres, grogues o de qualsevol altre color. La diàspora per la invasió de l’Islam va accentuar durant gairebé quatre-cents anys el procés de despoblament que fou baixant en picat. Repoblar una altra vegada Tarragona va resultar molt difícil tot i l’esforç que van posar per a aquest assumpte els comtes de Barcelona i els bisbes catalans.

La reconquesta es va iniciar amb el comte Borrell II i es va autoproclamar príncep de la Ciutat l’any 960. El bisbe de Vic, Berenguer Sunifred, va intentar la seva repoblació, però va fracassar. En 1118 es va alliberar del domini musulmà i sant Oleguer, bisbe de Barcelona, va ser nomenat alhora arquebisbe de Tarragona, on mai va residir. Sota el regnat del comte Berenguer IV, casat amb la reina na Peronella d’Aragó, Tarragona va tornar a néixer com a seu episcopal de l’església catalana, encara que tan sols arribava gairebé els 4000 habitants. Repoblar volia dir també reconstruir; els materials que van embellir la Tàrraco romana van ser base essencial de la nova edificació. Els arquebisbes, Hug de Cervelló i Rocaberti, van deixar una fortuna immensa per construir la Catedral; es va iniciar i va quedar gairebé acabada al segle XIII, que va coincidir també amb un poder marítim important, base de la recuperació econòmica. Tarragona mira cap al Mediterrani i el Mar li retorna la vida, ja que tot torna a funcionar.

La Catedral està en el lloc que va ocupar el Temple d’August i es van emprar les seves pedres per ser construïda primer com a temple romànic, propi d’un cenobi de l’orde del císter, i sobre ell un inici del nou estil gòtic. La conjunció és magnífica i val la pena veure-la per gaudir d’aquest contrast, doncs s’eleva majestuosa a la part alta de la ciutat, com a punt etern de referència. Són moltes les edificacions medievals escampades pels seus carrers fent honor als monuments romans, visigots i jueus.

Avui Tarragona és una ciutat moderna, acollidora i atractiva. Des Rambla Nova s’accedeix al Balcó del Mediterrani per veure les seves platges, el seu Serrallo, el seu port i la seva mar, que va ser i seguirà sent la seva pròpia vida.

(Per a més informació poden accedir a “Musguide” i per adquirir la “Ruta de Tarragona” amb text i fotografies dels monuments més interessants de totes les etapes històriques).