Qui coneixeran Antoni Gaudí afirmen d’ell que, tot iniciant la seva carrera com a arquitecte, considerava que no s’arribava al cim de l’arquitectura mentre no s’aconseguís edificar una gran església. En això coincidia bastant amb la novel·la. “Els pilars de la terra” de Ken Follet i, possiblement també, amb tots aquells grans mestres que a l’Edat Mitjana van rebre l’encàrrec del seu somni daurat: construir una catedral. Pere Montagut va ser un d’ells, ja que se li va cridar a construir la gran basílica del barri barceloní de la Ribera “Santa Maria del Mar” o com Ildefonso Falcones la titulà en la seva preciosa novel·la “L’Església del Mar”. Per si algú sentís interès per conèixer més a fons la seva història, els seus carrers i places, i els palaus d’aquesta zona barcelonina, Musguide té la ruta cultural “Santa Maria del Mar i la Ribera” que ens dóna tot tipus de detalls, sobre aquest edifici gòtic, considerat amb escreix el millor temple català en aquest estil, com així mateix dels edificis senyorials i palaus dels voltants. Tots els que van emprendre una obra de tal dimensió, sabien en consciència que ells eren els iniciadors, però que la seva obra tindria continuïtat gràcies a altres arquitectes que vindrien després; encara que fossin tan joves com l’arquitecte de Reus a qui el 1883, cinc anys després d’obtenir el seu títol d’arquitecte, li van proposar continuar el projecte d’un temple neogòtic que un any abans havia iniciat D. Francisco de Paula del Villar en honor de la Sagrada Família. Gaudí va acceptar sense fer un altre projecte nou, no calia, el portava en la seva ment privilegiada, en el seu esperit d’artista, en la seva ànima cristiana.

El temple expiatori de la Sagrada família va necessitar arquitectes amb la genialitat i l’esperit sensible, senzill, humil, similar al del gran arquitecte Antoni Gaudí. És més, ell era conscient que la seva vida era limitada, i per això va posar tot el seu esforç a intentar deixar als seus continuadors un portal acabat del tot perquè els servís d’exemple; no el va poder acabar íntegrament a causa del seu malaurat accident mortal. Els arquitectes que van seguir la seva obra van respectar el seu projecte i la interioritat religiosa del Mestre. A la Façana del Naixement, Gaudí havia deixat el seu testament i el seu ajudant i deixeble: l’arquitecte Domènech Sugranyes, va complir amb tota fidelitat el seu llegat i tant ell com els seus successors portaren a terme la seva visió arquitectònica.

Tots ells van haver de salvar problemes i dificultats no previstos, com si es volgués complir al peu de la lletra el que sovint repetia Gaudí “a la Sagrada Família tot és providencial”: problemes econòmics, dues guerres, incendis, incògnites tècniques, .. . que s’anaren solucionant amb l’aparició d’un fragment d’una maqueta original, uns documents inèdits, aportacions generoses en moments de greus dificultats econòmiques, i un llarg etc. Gaudí ja va tenir molts problemes en vida amb les ordenacions urbanístiques, doncs ja el 1916 va haver de presentar una al · legació documentada davant l’Ajuntament de Barcelona per les remodelacions que poc a poc s’anaven efectuant a l’entorn del futur temple. Aquests problemes van continuar i continuen existint, encara que de moment es callin, com per exemple el túnel de l’AVE que passa a quatre metres de distància dels fonaments al carrer Mallorca; l’Ajuntament ho va disposar malgrat l’opinió de la UNESCO i del Ministeri d’Obres Públiques; quan va intervenir la Justícia el túnel ja s’havia consumat.

Sugranyes continuaria fent-se càrrec del Temple com arquitecte director fins a 1936. Amb la Guerra Civil Espanyola es van aturar les obres fins 1944 que es va fer càrrec d’elles Francesc de Paula Quintana; aquest, a més d’haver dirigit l’exposició d’homenatge a Gaudí a la Sala Parés, li va tocar reorganitzar la Junta del Temple i va haver de recompondre tots els desperfectes ocasionats el 1936, que van afectar sobretot a les maquetes. El 1957 la Junta Constructora va celebrar el 75 aniversari de la primera pedra de la Basílica amb un viatge de peregrinació a Roma; va ser rebuda per Pius XII i va donar el seu suport a continuar les obres. Es va decidir construir la Façana de la Passió i fer una col·lecta anual per intentar tenir construïts els quatre campanars el 1976. Primer, Isidre Puig va prendre l’encàrrec de tirar endavant les obres fins 1974 i després Lluís Bonet i Garí les va continuar. Per a la construcció de la Façana es van basar en un dibuix de Gaudí i en les explicacions que els havia donat ja que van ser deixebles seus. Hi va haver campanyes en contra de la continuïtat de l’obra; contra tot i contra tots, tant fossin nacionals com estrangers, van seguir construint el Temple, tot i la penombra i incertesa econòmica, amb voluntat fèrria, tirant endavant el gran projecte d’un geni, d’un arquitecte que va voler construir la primera catedral d’un nou estil, que potser és també l’última. Cal destacar que un mexicà de pares catalans va oferir a la Junta del Temple una quantitat anual equivalent a la que es recollís en cada col·lecta; sent nen va acompanyar al seu pare a visitar les obres de la Sagrada Família.

El 1983 l’arquitecte Francesc de Paula Cardoner va dirigir la construcció, després d’haver estat elegit per Lluís Bonet i Armengol que ocupava el càrrec de director general de Patrimoni Cultural i Artístic de la Generalitat de Catalunya. Es triaria el 1986 el gran escultor Josep M ª Subirachs per decorar tota la nova Façana integrant la seva escultura a l’arquitectura de Gaudí, però amb les característiques del seu propi estil i creació: va fer en pedra una autèntica tragèdia grega narrativa sobre els últims moments de la vida de Crist; fins i tot aprofitar les portes de bronze per donar major realç a la seva narració. La Junta Constructora l’any 2009 li va encarregar les set portes de la Façana de la Glòria. Per aquest llavors ja era l’arquitecte Jordi Bonet i Armengol, fill de Lluís Bonet, qui dirigia les obres, posant tota la seva força en enllestir-les  perquè estiguessin a punt per tal que el papa Benet XVI celebrés l’eucaristia de la consagració de Basílica Menor el 7 de novembre de 2010.

Per a més informació sobre el Temple Expiatori de la Sagrada Família poden acudir a Musguide ruta “Temple Expiatori de la Sagrada Família”.

Nota: les basíliques poden ser majors o menors. Les majors només estan a Roma, ja que únicament en elles el celebrant ho és el papa. Abans els papes no es movien de la Ciutat Eterna.