Francesc de Paula José Goya i Lucientes

Museus, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,
Vicente López Portaña de Francisco de Goya
Vicente López Portaña de Francisco de Goya

Un pintor aragonès a Madrid per a la cort il•lustrada dels Borbons

Un 30 març 1746 Fuendetodos, un insignificant poblet del sud de la província de Saragossa, comença la seva marxa històrica. En aquesta data va néixer allà, de forma casual, un dels grans mestres de la pintura espanyola del s. XVIII: Goya. La seva mare, que pertanyia a la petita noblesa aragonesa, i el seu pare, que exercia de daurador de retaules, es van traslladar a aquesta població mentre restauraven el seu habitatge de Saragossa on residien i tornarien un any més tard. Aquest gran pintor va viure a cavall de 2 segles com en Shakespeare o en Cervantes i altres grans personatges il•lustres. A ser sincer, el nostre artista va tenir també influència enorme en l’època avantguardista del segle XX. Els seus inicis no van ser massa optimistes; per dues vegades va entrar en el concurs de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (1763 i 1766), però en cap d’ells va obtenir èxit,i per tant és evident que els seus primers contactes amb Madrid es poden considerar d’autèntics fracassos: si volia anar a Itàlia ho hauria de pagar de la seva butxaca, i així va ser.

De la seva infància poc se sap, i això ens està dient que seria la d’un nen com tants que va cursar els seus primers estudis en un col•legi religiós. El 1760 el trobem exercitant les seves primeres experiències en l’art de la pintura al taller d’un modest pintor de la cambra de Felip V anomenat José Luzán i Martínez, qui el va orientar cap a la còpia de gravats; sembla ser que els seus pares passaven penúries econòmiques i ell va voler contribuir amb el seu treball per ajudar la seva família. Potser va tenir petits encàrrecs en esglésies locals, on ornamentaria altars, sagraris, … treballs que coneixia per experiència familiar per una banda i per una altra d’una dimensió gens extraordinària que fes preveure la maduresa explosiva d’un autèntic i enginyós pintor. A Goya li van atreure potser les perspectives tan seductores dels artistes de la cort de Carles III, i sobretot la lluita discrepant dels que persistien en el barroquisme i rococó decadents, entre ells Tiépolo, i els iniciadors del neoclassicisme comandat pel famós pintor de retrats el bohemi Anton Raphael Mengs, que a més de ser un bon pintor era també un personatge important i influent a Madrid.

Dels treballs realitzats a l’Acadèmia de dibuix de Saragossa dirigida per Luzán, no es coneix o no es conserva pràcticament res; encara que se li atribueixen alguns quadres de temàtica religiosa com la “Sagrada Família amb Sant Joaquim i Santa Anna davant l’Etern en la glòria” en un barroc tardà a l’estil de Nàpols i de data també incerta. No és estrany que els seus contemporanis deixessin en l’oblit les seves creacions de joventut, i això era degut a que Goya progressava molt lentament, tant que ningú esperava d’ell que arribés a ser un geni en la pintura.

Si el 1970 el trobem a Roma, Venècia, Bolonya i a Parma per entrar al concurs d’aquella Acadèmia amb resultat de menció honorífica, el 1971 el trobem ja a Saragossa pintant els murals al fresc de la Glòria dins la capella de la Mare de Déu del Pilar , amb una llibertat d’impulsos que ens fan pensar en la pintura francesa de l’època. A partir d’aquí, el seu estil es desenvolupa amb més facilitat tal com es mostra a la cartoixa d’Aula Dei: grans pinzellades, impuls vertical i figures que emanen fora de les normes del neoclassicisme.

Va saber aprofitar per encaminar la seva economia la influència que el seu cunyat, el pintor Francisco Bayeu, tenia a la Cort de Madrid, qui a proposta de Mengs estava decorant el Palau Reial. Ja en 1775 havia rebut l’encàrrec d’executar uns cartrons per a la Real Fábrica de Tapices destinats a El Escorial. Aquest treball el va fer a l’estil de Bayeu i va durar fins a 1792, on la narrativa de Goya en treballs anteriors va haver de deixar pas a l’academicisme. Mentre, entre les dates esmentades, realitzava també cartrons per a Mengs amb temes de tipus popular on s’hi va trobar dins d’una atmosfera més propera a la seva interpretació, però amb signes evidents de Tiepolo i Velázquez, de qui va copiar a l’aiguafort la seva “Fugida a Egipte “. En 1780 va ser elegit “membre de mèrit” per la Real Academia de Bellas Artes amb el “Crist crucificat”, una pintura freda a l’estil de Francisco Bayeu i que es conserva al Museu del Prado. A partir d’aquest moment, es deixa portar per les seves extraordinàries dots del colorit i es va apartant del neoclassicisme per endinsar-se en el naturalisme de creació folklòric com es mostra en els quadres de la “Anunciación” per als Osuna, o els llenços sobre “La vida de Sant Francesc de Borja” per a Santa Anna a Valladolid, o els més místics per a la catedral de València, que alguns comparen amb el mateix Zurbarán. Al Museo del Prado poden contemplar-se amb aquest estil “La pradera de San Isidro”, “El columpio” i “La cucaña”.

El 1785 va obtenir el càrrec de vicedirector de l’Academia de San Fernando i després de pintor del rei; d’aquí es pot deduir que va ser el període més gratificant de la seva carrera en quant a reconeixements i honors rebuts. Una gran part de la cort va voler ser retratada pel Pintor, ja que veuen en ell que sap captar l’essència humana dels seus personatges, sobretot els femenins. Destaquen els retrats de la “Duquesa de Osuna” i la “Marquesa de Pontejos” per la refinada sensibilitat i la gamma de grisos platejats entre reflexos lluminosos.

El 1789 va ser nomenat per Carlos IV “pintor de cambra” i retratista reial; és l’època que coincideix amb la seva sordesa a causa d’una malaltia contreta a Cadis. La sordesa li va produir una mutació important que va contraposar la realitat a la seva imaginació; es va sentir inquiet políticament davant la caiguda en desgràcia del seu amic Jovellanos. La seva pintura està d’acord amb la rebel•lia que sent en el seu interior, saltant-se els cànons tradicionals per donar curs a la “invenció i al caprici”: vegeu a La Academia “El entierro de la sardina”, “La corrida de toros en un pueblo”, “El manicomio” o “La escena de la inquisición “, ja que en tots ells es posa de manifest el fanatisme, la violència i la superstició; els colors neutres es barregen amb altres pastosos entre els quals destaquen els vermells, blaus i grocs. El punt culminant es troba entre els 72 gravats dels “Caprichos” com un compendi de vigília, son i raó. L’intimisme es relaciona amb la caricatura, la imatge a una simple aparença; és l’època de les transparències com les manifestades en diversos retrats de la “Duquesa de Alba”.

Tot el que s’ha dit pot resumir-se en el “Retrat de la família de Carles IV”, ja a inicis del segle XIX. En ell Goya assumeix el paper de Quevedo o Valle Inclán en la pintura, és un despietat amb els personatges que pinta, matisant els seus rostres decadents i viciosos amb un cromatisme impiu i caricatura cruel. Serà el seu últim retrat de la reialesa, la política espanyola també cau en els abismes de les urpes franceses. Goya se sent angoixat en ser testimoni dels afusellaments realitzats per les tropes franceses en el “dos de mayo” madrileny. A partir d’aquesta data es fa necessari crear un segon Bloc dedicat a Francesc de Paula José Goya i Lucientes.

Obres importants de l’època descrita:

“La maja y los embozados” Es pot veure al Museo del Prado. És un oli sobre llenç. Pertany a la sèrie de 10 cartrons per als tapissos destinats al Palacio del Pardo, fets entre 1776 i 1778. Són d’un naturalisme molt encertat, on els personatges estan d’acord amb el paisatge.

“El quitasol” (Museo del Prado). Oli sobre llenç. És el cartró més elogiat de la sèrie pel seu cromatisme i espontaneïtat de les figures.

“La cometa” (Museo del Prado). Oli sobre llenç. Representa un fragment de la vida popular. La composició va des d’un primer pla fosc per anar guanyant claredat a mesura que s’allunya cap al cel.

“El ciego de la guitarra” (Museo del Prado). Oli sobre llenç en 1778. És una composició molt elaborada; en el rostre del guitarrista pot observar-se trets pictòrics de facció expressionista. Va ser encarregat per adornar al Palacio del Pardo la alcova de la cambra dels prínceps d’Astúries. Sobre el mateix tema hi ha un precedent al Metropolitan Museum of Art de Nova York.

“El cacharrero” (Museo del Prado). Oli sobre llenç. Destinat també per l’alcova de la cambra dels prínceps d’Astúries. Podem observar la precisió de la llum sobre les figures; així mateix la llibertat de pinzellades àmplies, com també les imperfeccions corregides en les rodes del carruatge per la rapidesa en què va ser realitzat.

“La vendimia” (Museo del Prado). Oli sobre llenç en 1786. Amb aquest cartró s’estrenà com a “pintor del rei” per adornar el menjador del Palacio del Pardo. La lluminositat ambiental es barreja en el grup figuratiu ideat com una piràmide. Pot notar-se com es difon una tècnica diferent.

“La maja desnuda” (Museo del Prado). Oli sobre llenç realitzat l’últim any del segle XVIII. Es desconeix la model, encara que hi ha qui suposen que es tracta de la duquessa d’Alba; també es creu que va ser encarregat per Godoy. És el segon nu femení de la pintura espanyola, ja que el primer se li atribueix a Velázquez en el seu “Venus del espejo”. Hi ha una diferència abismal entre les dues models; si en Velázquez es mostra una figura idealitzada, Goya confecciona la seva com una dona plena de vitalitat i amb un cos sensual i provocatiu. La seva pintura va ser considerada obscena en la seva època i fins i tot matèria de denúncia per a la Inquisició.

“El pelele” (Museo del Prado). Oli sobre llenç. Una ironia sarcàstica que se’ns presenta en un joc amb el qual Goya vol posar de manifest la malícia femenina: el pelele és un ninot de palla llançat a l’aire per quatre noies les expressions de les quals ho diuen tot.

“Retrato de mujer” (Museo del Prado). Oli sobre llenç. Un de tants quadres femenins que Goya va pintar, portat aquí perquè alguns crítics consideren que la model podria ser l’esposa de Goya, Josefa Bayeu; encara que altres afirmen que no pot ser-ho, per raons d’edat. Destaquen la lluminositat, la intensitat de la seva mirada i l’expressió de la resta de la seva cara amb un cert pudor.

ISTANBUL, PARADIGMA D’UNA CIUTAT BELLA, EXÒTICA, PERÒ DE SENSACIÓ CAÒTICA

Musguide, Rutes, , , , , , , , , , , , , ,

Quan l’any 324 de l’era cristiana l’emperador romà Constantino I va voler construir la “Nova Roma” sobre l’antiga ciutat de Bizanci perquè fos la Capital de l’Imperi d’Orient, emulant Roma, la va dotar d’una urbanització tal que pogués arribar a ser centre administratiu, cultural i religiós; els estigmes propis i naturals d’una capital imperial sorgida en terres hel·lèniques. La “Nova Roma” va deixar molt aviat de dur aquest nom, ja que va canviar-lo pel de Constantinoble en honor del gran Emperador. També va deixar molt aviat la difícil romanització que Constantí va voler imposar-li; amb la divisió definitiva de l’Imperi l’any 395 es va hel·lenitzar tornant als seus orígens de ciutat grega. Per la seva situació estratègica en el món romà oriental fou fortificada, en primer lloc per Constantí i després per Teodosi, amb les muralles que encara avui podem contemplar. Si Constantinoble havia quintuplicat en extensió ja des dels seus orígens a Bizanci, amb l’emperador Justinià va arribar al seu màxim esplendor en habitants, en palaus i monuments civils i religiosos, entre ells el temple patriarcal de Santa Sofia (Aga Sofia actual); immenses obres d’enginyeria, biblioteques, aqüeductes, monuments artístics i lúdics han arribat fins a nosaltres malgrat els grans avatars que la Ciutat va haver de suportar al llarg de tants segles. El món islàmic va voler deixar la seva empremta, va embellir encara més la Ciutat i la islamitzà: era l’any 1453 quan el sultà Mehmet II es va apoderar de Constantinoble al comandament de l’exèrcit turc. Aquest fet va fer canviar el rumb de la Història, de la Societat, de la Humanitat. A partir de llavors els temps futurs descobririen avenços, enigmes i descobriments. El 29 de maig d’aqueix any va desaparèixer l’últim reducte de l’Imperi Romà d’Orient, Bizanci, cremat en nom de l’Imperi Turc: a partir de llavors Constantinoble es dirà Istanbul (el nom ve del grec “eis ten polin” “cap a la ciutat” , istenpoli, istambol, Istanbul).

Istanbul continuarà sent la capital d’un altre imperi, l’otomà, fins a l’any 1923 en què es va fundar la ciutat d’Ankara en temps de Ataturk. En successius califats otomans, Istanbul és orlada de majestuoses edificacions civils, militars i sobretot religioses. Pràcticament hem de dir que la majoria dels monuments anteriors a la conquesta otomana es van conservar transformats per les noves creences, es van mudar de credo, es van imitar rendint culte a les cultures que van formar la Ciutat, excepte en alguns casos: la Mesquita del sultà Ahmet , més coneguda com la “Mezquita Azul” a causa del color de les seves impressionants rajoles, va ser construïda sobre els fonaments del palau dels emperadors bizantins; aquest mateix Sultà va voler la construcció d’una mesquita que superés a la inigualable Santa Sofia. Totes dues són un exponent admirable de l’art en versió geomètrica; uns models al natural pels arquitectes renaixentistes d’Itàlia.

L’antiga i populosa capital de Turquia està repartida en tres zones ben delimitades: dues europees, separades per una petita cala punxeguda anomenada “Banya d’Or”, i una altra asiàtica. Entre les seves costes es tanca el mar de Màrmara (marbre); dos paisatgístics estrets guarden aquest mar: el Bòsfor el separa del mar Negre, mentre que el Dardanelos de l’Egeu.

La zona europea del nord ocupa la part més històrica, turística i antiga de la Ciutat, correspon a l’antiga Bizanci grega sobre la qual es va construir Constantinoble: va des del Bòsfor fins a les muralles de Teodosi o “bizantines” com allí es diuen. Comença al Palau de Topkapi, una mena de alcàsser meravellós que tanca una ciutat medieval, un complex de salons i dependències múltiples on el luxe i l’opulència són testimonis d’una societat senyorial; tot està distribuït, segons el gust islàmic, per patis; fins i tot les cuines parlen de l’esplendor senyorial. Aquest Palau, parc inclòs, es troba als voltants de l’estació ferroviària de Sirkeci. Propers al Palau Topkapi es troben els monuments de Santa Sofia, la Mesquita Blava, el Museu d’Art Turc i Islàmic, la Mesquita i la Torre de Beyazit. La Cisterna Yerebatan o Cisterna Basílica és un enorme aljub de 336 columnes amb capitells corintis del s. VI, destaquen les bases de marbre de dues d’elles-que van formar part d’una altra edificació- perquè els seus relleus estan representats per meduses clàssiques i estan col·locades en posicions diferents per ocupar el buit. Més allunyades trobem les Mesquites de Solimà i Rustem Passa, propera aquesta al pont de Gàlata. També trobem l’aqüeducte de Valens, el Gran Basar i el Basar de les Espècies o Egipci, entre molts edificis notables que es reparteixen en els més de 6 km. de longitud que ocupa la zona. Cal visitar el monestir bizantí, ara Museu Kariye, de Sant Salvador de Chora, pels seus mosaics i frescos que s’hi conserven. Al costat de la Mesquita Blava trobem l’Hipòdrom romà construït al 203 per Septimi Sever. L’emperador Teodosi va portar del Temple de Karnak el monòlit de granit vermell amb 30 metres d’altura per en aquest lloc erigir-lo, el monolit pertany a l’època del faraó Tutmosis III; destaquen en ell els relleus de l’Emperador i els seus fills Arcadi i Honori, entre els quals repartirà definitivament l’Imperi Romà. A la part sud del Hipòdrom també es pot contemplar la columna de bronze del s. X, el metall daurat va ser fos pels croats i avui només es conserva la seva estructura de pedra en forma de tosc obelisc. Crida l’atenció la columna Serpentina, feta en bronze per celebrar la victòria dels grecs sobre els perses en el 479 abans de Crist; estava dedicada a Apol·lo en el santuari de Delfos, la imatge representava 3 serps enroscades que simbolitzaven Apol·lo Pitó, només es conserva el cap d’una d’elles al Museu Arqueològic d’Istanbul. Palaus, mesquites, esglésies i moltes altres edificacions es poden observar per aquesta zona, al llarg de l’estret del Bòsfor.

La zona europea del sud d’aquesta enorme Metròpolis està separada de l’anterior, com ja s’ha dit, per la “Banya d’Or”. Aquesta terra antigament la ocupaven les poblacions de Gàlata i de Pera, transformades ara en dos enormes barris rics, puixants i comercials d’Istanbul. En aquesta zona es troba la part més moderna, amb els serveis propis de qualsevol ciutat d’Europa, amb carrers ben traçats que convergen en el centre urbanístic de la plaça de Taksim; d’elles Istiklal Caddesi és la principal, on podem trobar edificis comercials de marques nacionals i multinacionals i també transports públics moderns. Barris importants conformen aquesta zona; entre ells cal destacar el de Besiktas pel seu famós Palau Dolmabache situat a la vora del Bòsfor; és un Palau fastuós per la seva immensa ornamentació en tones d’or i plata; de façana barroca, recoberta amb marbres i dividit en tres zones, el centre l’ocupa el saló del tron, les ales són per a l’harem i dependències oficials. És increïble l’enorme fortuna que s’hi troba a l’interior d’aquest monumental edifici.

Altres edificacions interessants són: la Torre Gàlata, que data de temps de l’emperador Justinià; el monestir Mevlevi, edificat al s. XVIII i avui convertit en Museu de Música; la neogòtica església cristiana en actiu de Sant Antoni de Pàdua; les mesquites de Kiliç Ali Passa i la d’Ortaköy, per citar algunes. Hotels, Centre Cultural de Ataturk, la Torre Saphire, … Dos ponts connecten la Zona Nord amb la Sud: el d’Atatürk i el de Gàlata, aquest últim acull, de principi a fi, un seguit de restaurants per ambdues ribes, això sí, per a turistes, no cal dir; travessar representa un rosari de recitals de cartes i delícies de cada un d’ells, per si es pica, … amb insistència ininterrompuda, però suportable quan t’acostumes. Al costat del pont Gàlata, cuiners, en unes barques cridaneres per la seva decoració i pintat, van aixecant castells de peix rostit, mentre els cambrers preparen al mateix temps entrepans d’aquest saborós menjar condimentat amb salses i amanida, a preu mòdic.

La zona asiàtica és l’equivalent a l’extraradi d’Istanbul, o centre de connexió amb la península d’Anatolia. Està a l’altra banda del Bòsfor; ponts i ferrocarril l’enllacen amb la resta metropolitana. La major part de la població és d’origen turc i viuen als barris de Üscüdar i Kadiköy. No està considerada com una zona d’atracció turística, ja que no té monuments destacables. Però, diuen que és la zona d’ambient més genuí i autèntic d’Istanbul. Entre els seus monuments es pot citar: la Mesquita del Port o de Mihrimah Sultan que és del segle XVI i va ser construïda per a la filla de Solimà el Magnífic; la Mesquita Nova del s. XVIII, més coneguda com la de Yeni Valide; la Universitat de Màrmara, l’estació de ferrocarril Haydarpasa, el Palau Beylerbeyi que es va construir per a residència dels caps d’estat estrangers, l’església de Pammakaristos del s. XII, etc

La primera sensació que Istanbul pot produir als occidentals, potser sigui la d’una ciutat enormement populosa, invertebrada, sorollosa, que no es pot fer un pas sense que no tinguis algú darrere dient excel·lències o intentant vendre’t alguna cosa encara que sigui nímia. Si a això se li afegeix la peculiaritat que quan menys t’ho pensis et prendran la jaqueta, especialment quan diuen al comprador tímid “posa el preu”, arriben a aclaparar i atabalar en excés. La nostra cultura ja no sap discutir el valor d’una compra, ni tan sols d’ajustar el preu d’un taxi, ja que estem acostumats que els preus marcats són fixos. A Istanbul això no és així, de tot i per tot s’ha de regatejar, i encara fent-ho, sempre et queda allò de si l’has encertat o no. En restaurants, bars, comerços, etc., sempre hi ha algú darrere nostre que volent ser servicial no et deixa ni respirar, tant que et fa pensar: aquesta Ciutat és un caos, ni tan sols et donen l’oportunitat d’estar tranquils asseguts en una terrassa. Quan s’està allí diversos dies aquesta sensació desapareix.

Viladomat, un pintor de l’11 de setembre de 1714

Museus, Musguide, Rutes, , , , , , , , , , , , , , , , , ,

El Pg. de Lluís Companys, conegut abans amb el nom de Víctor Pradera i també Pg. de Sant Joan, acaba a L’Arc de Triomf que ha quedat com a símbol històric i porta d’accés al recinte on es va fer l’Exposició Universal de 1888 de Barcelona. Aquest passeig és un dels indrets més bonics de la Ciutat Comtal; està ubicat davant mateix del Parc de la Ciutadella i ornamentat amb fanals modernistes del barceloní Pere Falqués i Urpí; aquest arquitecte potser sigui més conegut pels fanals del passeig de Gràcia, però se’l coneix també, entre altres obres, pel monument a Rius i Taulet on s’inicia aquesta avinguda. A banda i banda del monument dedicat a tan insigne personatge i promotor de la Barcelona universal, podem admirar les estàtues del gran cavaller i aventurer Roger de Flor i la de l’artista barroc Antoni Viladomat i Manald. Qui no coneix la pintura d’en Viladomat i vol gaudir d’ella, pot fer-ho perquè aquest any se li està dedicant una exposició múltiple  al Museu d’Art de Girona, al Museu Diocesà i Comarcal de Lleida, al Museu de Mataró i al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Antoni Viladomat gaudeix  des del darrer quart del segle XIX d’una amplia bibliografia i ocupa lloc a la Galeria de Catalans Il·lustres dins la Reial Acadèmia de Bones Lletres. A la seva època va ser famós, essent elogiat per l’acadèmic  del segle XVIII Anton Raphael Mengs. Viladomat va entrar d’aprenent del pintor Joan Baptista Perramon als nou anys d’edat, quan encara Catalunya era un estat. Més tard va col·laborar amb el pintor italià Ferdinando Galli “Bibiena” decorant l’església de Sant Miquel, avui desapareguda; ja que Bibiena era l’artista més destacat de la cort de l’arxiduc Carles III a Barcelona, aquesta col·laboració va ser molt positiva tant per a la seva formació com també per a la seva economia, doncs la seva producció va anar creixent. També el seu prestigi va anar en augment degut als litigis amb èxit que va mantenir amb el Col·legi de Pintors de Barcelona perquè el cosiderava d’un esperit gremial i menestral. Aquesta circumstància féu que el seu taller es consolidés i fos lloc de formació per a molts pintors i artistes.

La seva producció com a pintor fou molt abundant, però una bona part important de la seva obra s’ha perdut. Malgrat tot, es conserva una quantitat important com per catalogar la seva personalitat artística. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) es recull un conjunt de dibuixos de qualitat excel·lent; els quadres de les “Estacions”, de natures mortes i altres de temàtica religiosa, especialment els quadres sobre Sant Francesc, pintats per al convent dels franciscans de Barcelona. A la capella dels Dolors de Santa Maria de Mataró, es pot trobar un conjunt de quadres representatius del barroquisme català: els “Dolors de la Mare de Déu” formant un tema únic amb àngels i apòstols, evangelistes i sants que es complementen amb pintures murals al tremp que recobreixen la volta i les parets laterals de la capella. Viladomat en els quadres de vida religiosa ens mostra una inspiració sòbria, quasi mística, amb una severitat impròpia del barroquisme peninsular; vol defugir dels sentimentalismes exagerats amb una tècnica expressiva, natural i elegant.

El pintor català va assolir aquesta tècnica tan acurada gràcies al seu treball, utilitzant esbossos, dibuixos i un estudi acurat de la composició en escena. El seu dibuix demostra un fort coneixement del natural, formant part de l’ambient i paisatge català, i de la llum mediterrània. Les seves excel·lents qualitats artístiques s’han vist potser una mica disminuïdes a causa de les seves possibilitats econòmiques. Hi ha peces que ens parlen del geni que portava a dins, mentre que altres ens parlen de la necessitat del pa de cada dia.

Viladomat fou un gran i excel·lent pintor barceloní; el millor pintor català del seu temps: Barcelona el reconeix així i li dedica un gran carrer de l’Eixample. Va ser un home marcat pels fets del 1714, doncs va néixer en una terra plena d’institucions, llengua i lleis pròpies, però va morir en una simple província. “Viladomat va tenir les virtuts i els defectes que podia tenir qualsevol artista” dins de l’època que li va tocar viure. Les institucions actuals catalanes recullen l’obra de l’artista més rellevant del seu temps, dins del marc del “Tricentenari dels Fets”.

Jackson Pollock

Museus, Musguide, , , , , ,

La majoria dels artistes segueixen l’estil propi de l’època en la qual es troben. Però això no sempre succeeix així; és més, molts prefereixen seguir el de l’època anterior i inclús els que tenen una personalitat molt forta, creen el seu propi estil. Aquest és el cas de Paul Jackson Pollock, més conegut com Jackson Pollock (Wyoming, EUA 28/1/1912 – Nova York, EUA 11/8/1956).

Va ser un important i influent pintor americà i una destacada figura en el moviment de l’Expressionisme abstracte.
Va començar la seva carrera artística pintant obres de petit format tancat en un taller, com molts altres artistes de l’època, fins que es va adonar que en aquestes petites obres no podia expressar tot el que volia, i així va començar a realitzar obres de gran format, fent servir tot el seu cos com a instrument de pintura encara que també la paleta i el pinzell. D’aquesta manera, tota l’energia i força del seu cos quedava expressada en els seus llenços.

El seu estil ràpid va ser reconegut pel fet d’anar esquitxant la pintura. Així es va introduir en l’ús de pintura líquida, utilitzant com a tècnica la d’abocar-la com una tècnica sobre els seus llenços de principis de 1940. Va començar a utilitzar a més com a instruments pinzells endurits, vares i xeringues; potser per primera vegada, va fer servir pintures de resina sintètica, anomenada vernís alkyd, que era nova en aquella època.

En les seves obres no hi existia un centre de fuga, com a punt principal de referència en el qual fixar-se; sinó que eren ratlles i taques, unes damunt de les altres, mescles de colors i esquitxades sense cap objectiu en concret. Pollock anava pintant fins a aconseguir un bon resultat.
La tècnica de Pollock d’abocar i esquitxar pintura és reconeguda com un dels orígens de l’action painting (pintura d’acció) ja que involucrava tot el cos, d’aquesta manera l’artista es podia expressar al màxim.

Pollock va signar un contracte amb Peggy Guggenheim al juliol de 1943. Va rebre una comissió per crear Mural (1943), de 8 peus d’altura i 20 peus de longitud, per implantar-ho en l’entrada de la nova casa de Guggenheim. A suggeriment del seu amic i conseller Marcel Duchamp, Pollock va pintar aquesta obra en un llenç en lloc de la paret perquè fos portàtil.
Aquest gran artista va creure convenient el fet de deixar unes obres sense títol i unes altres de deixar-les simplement enumerades, com per exemple –una de les més importants- la “Número 1”. D’aquesta forma, l’autor aconseguia evadir la cerca d’elements figuratius per part de l’espectador. Pollock preferia que cadascú deixés volar la imaginació fins a trobar la seva própia explicació, en comptes de tenir tots una mateixa sensació de l’obra i buscar un mateix sentit. L’autor creia que els nombres eren neutrals, i per això permetien a les persones veure la pintura pel que és – pintura pura.

Pollock va destacar al món de l’art; gràcies al seu propi estil, a la seva gran imaginació i al valor del colorit. L’estiu es presenta propici per buscar algunes de les seves obres i deixar volar la nostra imaginació.

Antoni Tàpies, màxim representant català de l’informalisme.

Museus, Musguide, , , , , , , , , ,

Molts de nosaltres hem vist obres d’aquest autor i ens hem preguntat; Què representa?, Quin és el seu significat real?…I és que a vegades és difícil saber què és el que ens està intentant transmetre, ja que segons l’estil de l’obra o segons ell mateix, el significat pot arribar a ser més o menys complex. Això passa sovint amb Antoni Tàpies (Barcelona 13 de desembre del 1923–6 de febrer de 2012).

Tàpies està considerat com un dels principals exponents a nivell mundial de l’informalisme que, amb la seva formació autodidacta, va crear un estil propi dins del vanguardisme del segle XX, en el qual es combinaven en un estil abstracte la tradició i la innovació, ple de simbolisme, donant gran rellevància al substrat material de l’obra. Tàpies es va situar dins de la denominada “pintura matèrica” , també coneguda com “art brut”, que es caracteritza per una gran varietat de materials heterogenis en les seves pintures, en les seves escultures,… amb les quals va crear una tècnica mixta, moltes vegades amb materials de reciclatge com si de Jujol es tractés: paper, tela, draps i fins a trossos de mobiliari com en el monument a Picasso…barrejats amb materials tradicionals de l’art per buscar un nou llenguatge d’expressió artística, i tal vegada per això es diu que Tàpies es basava en el predomini del collage.

També podríem afegir que era partidari de l’ús de colors purs i figures geomètriques en les seves obres per estar d’acord amb la seva filosofia principal: fer de l’insignificant el més important.

Podem considerar que les seves obres més característiques són les que aplica la seva mixtura de diversos materials en murs o parets, a les quals afegeix diferents signes amb els seus significats diferents, similars en cert aspecte a l’art popular conegut avui dia com el “grafiti”.

Les obres de Tàpies contenen signes d’una diversitat insaciable, com creus, llunes, asteriscos, lletres, nombres, figures geomètriques, etc. Per a aquest autor aquests elements tenen un significat al·legòric relacionat amb el món interior de l’artista; i així pot evocar temes tan transcendentals com la vida i la mort o com la solitud, la incomunicació o la sexualitat. Dóna a cada figura un significat concret: les lletres A i T tant poden ser les inicials del seu nom i cognom (Antoni Tàpies) com la lletra principal d’Antoni i Teresa (la seva dona); la X com a misteri (incògnita) o símbol de les coordenades de l’espai o la lluita de dues forces oposades i com és habitual per a tothom el signe de ratllar alguna cosa; la M l’explica de la següent manera:

“Tots tenim una M dibuixada en les línies del palmell de la mà, la qual cosa remitent a la mort, i en el peu hi ha unes arrugues en forma de S; tot combinat era Mort Segura”.

D’altra banda, sabem que Tàpies es basava en cromatisme molt auster, a causa que generalment es movia en gammes de colors purs, freds, terrosos, com l’ocre, marró, gris, beix o negre.

La temàtica de la seva obra reflecteix una gran preocupació pels problemes de l’ésser humà: la malaltia, la mort, la solitud, el dolor o el sexe; lloc que es va basar en la seva pròpia experiència de la vida. Ens va donar una nova visió de la realitat, sent aquesta més senzilla i quotidiana, però mostrant sempre la seva veritable espiritualitat, difícil de definir. La concepció vital de Tàpies es basava en la filosofia existencialista, que remarca la condició material i mortal de l’home, l’angoixa de l’existència, la solitud, la malaltia, la pobresa, etc. L’existencialisme assenyala la destinació tràgica de l’home, però també reivindica la seva llibertat, la importància de l’individu, la seva capacitat d’acció enfront de la vida; així, Tàpies pretenia amb el seu art fer-nos reflexionar sobre la nostra pròpia existència.

Més tard, influenciat pel pop-art, va començar a utilitzar objectes més sòlids en les seves obres, com a parts de mobles ja anteriorment esmentats. No obstant això, la utilització d’elements quotidians en l’obra d’aquest autor no té el mateix objectiu que en el pop-art, en Tàpies sempre està present el substrat espiritual, la significació dels elements senzills com a evocadors d’un major ordre universal i no la banalització de la societat de consum i els mitjans de comunicació de masses propis del pop-art.

Així doncs, les obres de Tàpies a simple vista són difícils de comprendre, però una vegada coneixem el seu significat tenen molta lògica. El problema és que costa entendre el seu estil i les seves característiques, la seva idea del que volia transmetre i la seva veritable filosofia de la vida. Per poder saber tot això i més, MusGuide ens proporciona tota la informació necessària amb la qual després podem anar a la Fundació Antoni Tàpies o al MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya) coneixent i entenent les seves obres.

Antoni Tàpies és un gran artista.

Sorolla, la llum del sol i el mar

Museus, Musguide, , , , , , , , , , , , , , , , ,

sorolla

Quan es va a contemplar una exposició d’una obra pictòrica d’algun autor considerat famós o que a un li omple l’esperit, pot succeir, alguna vegada, que els afegitons no sempre coincideixen amb el visor de la nostra vista quan es tracta colors. I un es pregunta si l’apreciació cromàtica en les diferents graduacions que cada color té és similar, no idèntica, en totes les persones; de vegades es pot qüestionar aquesta apreciació del crític en relació a la de l’autor. El perquè d’aquest inici ve donat com a conseqüència de la fantàstica i extraordinària exposició que la CaixaForum li dedica a Joaquín Sorolla al seu Centre Social i Cultural de Barcelona; exposició que podrà ser visitada fins al 14 de setembre.

Sorolla és un amant de la mar, del seu color canviant com la llum solar en cada moment del dia. El pintor valencià té ànima de mariner mediterrani, el de la seva terra; però lluny d’acomodar­se en el costumisme històric, com així va ser en la seva època de formació interpretant les modalitats acadèmiques; aviat abandonà la tècnica de dibuixant d’interiors per llançar­se a la pintura naturalista que li oferia l’exterior, a l’aire lliure, on dóna forma a una tècnica fluida i de pinzellada llarga, a l’estil de Jules Bastien­Lepage i de l’alemany Adolf von Menzel; aquests pintors gaudien de paleta clara, factura solta i pinzellada llarga, plasmant així amb gran mestria els efectes lumínics, que tant impressionaran a Joaquim Sorolla.

En els seus anys de formació admira profundament per Velázquez perquè el considerava proper a la seva sensibilitat avantguardista tan aviat el descobreix al Museu del Prado. També els pintors modernistes catalans, coetanis seus, Ramon Casas i Santiago Rusiñol, interessats com Sorolla en representar els efectes de la llum a l’aire lliure, es deien ser els autèntics hereus dels ensenyaments del gran pintor barroc.

El seu sogre, Antonio García que era fotògraf de professió, coneix al jove pintor valencià a través del seu fill Juan Antonio quan tots dos estudiaven a l’Escola de Belles Arts; coneixedor del seu talent com a pintor, no dubta en protegir­lo donant­li treball en el seu estudi i ensenyant­li simultàniament els sistemes de manejar la llum, l’enquadrament de la imatge i tots els recursos expressius que podem admirar en els quadres de platja.

Destaquen d’aquesta època de pintura històrica: “Una altra Margarita”, “I encara diuen que el peix és car” i “Trista herència” entre d’altres.

Va arribar la seva projecció internacional quan va obtenir el “Grand Prix” del Pavelló d’Espanya i Portugal a l’Exposició Universal de París de 1900. A partir d’aquesta data, museus de Luxemburg, Berlín, Londres, Nova York, … s’interessen per la seva obra; tot i rebre certes crítiques controvertides, arriba al cim de la seva fama i èxit després d’exposar a Chicago i a Saint Louis.

En quadres com “Pescadors valencians”, “Menjant a la barca”, “Cosint la vela” o “Trista herència” comença a manifestar el seu amor per la pintura a l’aire lliure, tot i pintar­hi quadres de costums; però determinades facetes estan dominades pel sol recreant­se en el luminisme que li farà cèlebre anys més tard. De vegades una simple ombrel∙la marca l’enquadrament o serveix per filtrar la llum poderosa del sol, del qual cal protegir­se, com succeeix en el quadre “Migdia a la platja de València”, pintat com un mosaic de petites pinzellades i contrallums. Altres vegades és la figura la que ocupa la major part del llenç per donar una visió més fotogràfica, com apareix en “Jugant a l’aigua” o en “Nenes al mar” o en “Sortint del bany”, …

La seva plenitud com a pintor es troba especialment en els quadres pintats a les platges valencianes de Xàbia i El Cabanyal, on nois formen l’enfocament principal i fotogràfic sota un sol abrasador.

La llum solar és l’única vestimenta que dóna vitalitat als seus cossos, mentre el blau canviant del mar, segons la profunditat de les seves aigües o el moment del dia, acull la seva nuesa com a part integrant de la natura. A vegades Sorolla ens porta cap a una mostra contemplativa del fons marí sota unes aigües nítides i transparents i els cossos de nens “Nedadors”, els moviments i color es dilueixen i queden subtilment difuminatsats en tons més o menys violacis i en contrast amb les carns envermellides entre taques blanques de les seves espatlles exposades al sol. “Em seria impossible pintar a l’aire lliure a poc a poc tot i que volgués”, ja que veia que el sol estava en continu moviment canviant­li el color de les coses, i, per això, sentia necessitat de “pintar de pressa”. Els nens per Sorolla estan sempre relacionats amb el mar, ja per expressar un complex lluminós de blaus i blancs, ja per mostrar imatges ben enfocades o desenfocades com contrallums.

Són fabulosos els quadres pintats a les platges de Biarritz i de Sant Sebastià, en què el vent i el mar semblen rivalitzar en la gamma dels blancs, com en el llenç “Instantània, Biarritz”: el vent a ratxes agita un mar escumós i un vel que envolta la imatge central. En aquests llenços és quan s’associa la pintura a l’aire lliure amb els grans formats reservats per a pintura de taller; la llum és l’encarregada de delimitar la profunditat espacial perquè els elements del quadre apareguin en primer pla, tal com va aprendre al taller fotogràfic del seu sogre. Sorolla s’aparta a la vegada de l’impressionisme francès ja que la llum per a ell no és un element que conforma els objectes, sinó com a espectacle d’una naturalesa desbordant i plena de vida.

En l’exposició de la CaixaForum “SOROLLA. EL COLOR DEL MAR”, es poden trobar tots aquests efectes tractats aquí sobre la llum i el color. L’exposició presenta a Sorolla en les tres etapes de la seva producció. Des del nostre punt de vista és una bona ocasió per acostar­se a l’obra del gran pintor valencià: l’anàlisi crítica, la temàtica dels quadres i els apunts dedicats a cada un d’ells mereixen una bona visita.

Un balcó sobre la Mediterrània

Rutes, , , , ,

Anfiteatro de Tarragona

Tarragona enamora

El seu present és fascinant; el seu passat, embriagador; entre l’un i l’altre, l’intermedi o la lluita per subsistir. No totes les ciutats de l’antiguitat van saber aguantar la corba vital gravada des dels seus orígens. Tarragona va florir en els seus temps remots amb un llegat històric impressionant, va caure sota el pes dels temps i davant de noves civilitzacions, que la van modelar al seu gust i caprici; totes les ideologies polítiques, religioses i filosòfiques van tenir lloc a les seves terres; homes famosos i importants de cada època es van aixoplugar en elles; temples politeistes i capitolins van deixar les seves pedres per aixecar altres més humils, però santificats amb les palmes del martiri: sant Fructuós i els seus diaques van regar amb la seva sang les arenes de l’amfiteatre romà entre d’altres cristians; sant Hermenegildo va ser decapitat per ordre del seu pare al no acceptar l’eucaristia de bisbes arrians; el seu germà, el rei Recaredo, va saber recollir el seu martiri testimonial decretant els famosos Concilis de Toledo, aconseguint així la unificació total en el regne visigot, i en contra de l’obcecació del seu pare Leovigildo. No ha d’estranyar, doncs, la religiositat tarragonina en totes les etapes de la seva vida, arribant a ser seu metropolitana d’una gran part d’Hispània. Es dóna gairebé com a segur que l’apòstol Paulo de Tarso va trepitjar les seves terres per predicar el cristianisme, ja que en una ciutat romana tan important com Tàrraco havia d’estar en el primer pla de l’actualitat imperial; va ser ni més ni menys que capital de l’Imperi en el mandat d’August.

Ens explica la Història que Octavi August, digne hereu i successor de Juli Cèsar, va desembarcar a Tàrraco l’any 27 anterior al naixement de Crist per dirigir des d’allí les operacions militars per a la conquesta total d’Hispània. Tàrraco va ser per a Roma una ciutat molt important i estimada. Important, perquè va representar el lloc estratègic ideal per a les pretensions romanes a Hispània: aquí es van dirimir les diferències amb Cartago per apoderar-se del comerç mediterrani; aquí Juli Cèsar es va imposar a la República i al Senat destruint la seva legalitat defensada per Pompeu; aquí August imposaria “La Pax Romana” a asturs i càntabres conquistant i pacificant tota rebel • lió. La Ciutat va ser estimada fins al punt d’haver convertit en la Capital de l’Imperi, dignificant amb tot tipus d’ornamentació i edificis públics. Tots els monuments, sense excepció, ens en parlen: les Muralles megalítiques dels Escipions, els Fòrum provincial i local, el Circ, l’Amfiteatre, el Teatre, el primer Temple dedicat a August, les viles, l’Aqüeducte, la Torre dels Escipions, l’Arc de Triomf, … Tàrraco va ser gran i bonica: el mirall on Roma es mirava. Quan aquesta va sucumbir, Tàrraco també.

Visigots i jueus van prendre el relleu; noves manifestacions culturals i ideològiques van haver d’adaptar a una civilització de molt temps admirada, però ja en decadència. La Ciutat va canviar i també va haver de adaptar-se als nous temps, i … qui no, la van abandonar … i va disminuir la població; va mantenir el prestigi de ser capital religiosa, política i militar sota els inicis de la invasió visigoda; però la Tàrraco dels Escipions i emperadors iniciava el camí a una transformació total, de la metamorfosi naixeria la Tarragona dels bisbes, dels comtes i dels abats. L’èxode no va ser excessiu si es compara amb el hagut en el segle vuitè. Mahoma va enviar els seus creients, com anteriorment Crist els seus apòstols, a estendre el seu missatge per tota la terra coneguda; uns i altres van complir el mandat, no hi va haver tros intermedi on albergar ambdós, encara que a la seva manera es van suportar perquè estaven destinats a conviure junts amb alguna que una altra algara. El Temple d’August segurament va ser canviant, segons l’època, de llogater; però tots van resar en ell en llatí, en àrab o en cristià. No crec que el Déu Universal s’hagi enfadat massa ni que fos el culpable de tantes pestes negres, grogues o de qualsevol altre color. La diàspora per la invasió de l’Islam va accentuar durant gairebé quatre-cents anys el procés de despoblament que fou baixant en picat. Repoblar una altra vegada Tarragona va resultar molt difícil tot i l’esforç que van posar per a aquest assumpte els comtes de Barcelona i els bisbes catalans.

La reconquesta es va iniciar amb el comte Borrell II i es va autoproclamar príncep de la Ciutat l’any 960. El bisbe de Vic, Berenguer Sunifred, va intentar la seva repoblació, però va fracassar. En 1118 es va alliberar del domini musulmà i sant Oleguer, bisbe de Barcelona, va ser nomenat alhora arquebisbe de Tarragona, on mai va residir. Sota el regnat del comte Berenguer IV, casat amb la reina na Peronella d’Aragó, Tarragona va tornar a néixer com a seu episcopal de l’església catalana, encara que tan sols arribava gairebé els 4000 habitants. Repoblar volia dir també reconstruir; els materials que van embellir la Tàrraco romana van ser base essencial de la nova edificació. Els arquebisbes, Hug de Cervelló i Rocaberti, van deixar una fortuna immensa per construir la Catedral; es va iniciar i va quedar gairebé acabada al segle XIII, que va coincidir també amb un poder marítim important, base de la recuperació econòmica. Tarragona mira cap al Mediterrani i el Mar li retorna la vida, ja que tot torna a funcionar.

La Catedral està en el lloc que va ocupar el Temple d’August i es van emprar les seves pedres per ser construïda primer com a temple romànic, propi d’un cenobi de l’orde del císter, i sobre ell un inici del nou estil gòtic. La conjunció és magnífica i val la pena veure-la per gaudir d’aquest contrast, doncs s’eleva majestuosa a la part alta de la ciutat, com a punt etern de referència. Són moltes les edificacions medievals escampades pels seus carrers fent honor als monuments romans, visigots i jueus.

Avui Tarragona és una ciutat moderna, acollidora i atractiva. Des Rambla Nova s’accedeix al Balcó del Mediterrani per veure les seves platges, el seu Serrallo, el seu port i la seva mar, que va ser i seguirà sent la seva pròpia vida.

(Per a més informació poden accedir a “Musguide” i per adquirir la “Ruta de Tarragona” amb text i fotografies dels monuments més interessants de totes les etapes històriques).

La Sagrada Família, les seves vicissituds i avatars, i els seus arquitectes

Musguide, Rutes, , , , , , , , ,
Sagrada Familia de Barcelona
Sagrada Família de Barcelona

Qui coneixeran Antoni Gaudí afirmen d’ell que, tot iniciant la seva carrera com a arquitecte, considerava que no s’arribava al cim de l’arquitectura mentre no s’aconseguís edificar una gran església. En això coincidia bastant amb la novel·la. “Els pilars de la terra” de Ken Follet i, possiblement també, amb tots aquells grans mestres que a l’Edat Mitjana van rebre l’encàrrec del seu somni daurat: construir una catedral. Pere Montagut va ser un d’ells, ja que se li va cridar a construir la gran basílica del barri barceloní de la Ribera “Santa Maria del Mar” o com Ildefonso Falcones la titulà en la seva preciosa novel·la “L’Església del Mar”. Per si algú sentís interès per conèixer més a fons la seva història, els seus carrers i places, i els palaus d’aquesta zona barcelonina, Musguide té la ruta cultural “Santa Maria del Mar i la Ribera” que ens dóna tot tipus de detalls, sobre aquest edifici gòtic, considerat amb escreix el millor temple català en aquest estil, com així mateix dels edificis senyorials i palaus dels voltants. Tots els que van emprendre una obra de tal dimensió, sabien en consciència que ells eren els iniciadors, però que la seva obra tindria continuïtat gràcies a altres arquitectes que vindrien després; encara que fossin tan joves com l’arquitecte de Reus a qui el 1883, cinc anys després d’obtenir el seu títol d’arquitecte, li van proposar continuar el projecte d’un temple neogòtic que un any abans havia iniciat D. Francisco de Paula del Villar en honor de la Sagrada Família. Gaudí va acceptar sense fer un altre projecte nou, no calia, el portava en la seva ment privilegiada, en el seu esperit d’artista, en la seva ànima cristiana.

El temple expiatori de la Sagrada família va necessitar arquitectes amb la genialitat i l’esperit sensible, senzill, humil, similar al del gran arquitecte Antoni Gaudí. És més, ell era conscient que la seva vida era limitada, i per això va posar tot el seu esforç a intentar deixar als seus continuadors un portal acabat del tot perquè els servís d’exemple; no el va poder acabar íntegrament a causa del seu malaurat accident mortal. Els arquitectes que van seguir la seva obra van respectar el seu projecte i la interioritat religiosa del Mestre. A la Façana del Naixement, Gaudí havia deixat el seu testament i el seu ajudant i deixeble: l’arquitecte Domènech Sugranyes, va complir amb tota fidelitat el seu llegat i tant ell com els seus successors portaren a terme la seva visió arquitectònica.

Tots ells van haver de salvar problemes i dificultats no previstos, com si es volgués complir al peu de la lletra el que sovint repetia Gaudí “a la Sagrada Família tot és providencial”: problemes econòmics, dues guerres, incendis, incògnites tècniques, .. . que s’anaren solucionant amb l’aparició d’un fragment d’una maqueta original, uns documents inèdits, aportacions generoses en moments de greus dificultats econòmiques, i un llarg etc. Gaudí ja va tenir molts problemes en vida amb les ordenacions urbanístiques, doncs ja el 1916 va haver de presentar una al · legació documentada davant l’Ajuntament de Barcelona per les remodelacions que poc a poc s’anaven efectuant a l’entorn del futur temple. Aquests problemes van continuar i continuen existint, encara que de moment es callin, com per exemple el túnel de l’AVE que passa a quatre metres de distància dels fonaments al carrer Mallorca; l’Ajuntament ho va disposar malgrat l’opinió de la UNESCO i del Ministeri d’Obres Públiques; quan va intervenir la Justícia el túnel ja s’havia consumat.

Sugranyes continuaria fent-se càrrec del Temple com arquitecte director fins a 1936. Amb la Guerra Civil Espanyola es van aturar les obres fins 1944 que es va fer càrrec d’elles Francesc de Paula Quintana; aquest, a més d’haver dirigit l’exposició d’homenatge a Gaudí a la Sala Parés, li va tocar reorganitzar la Junta del Temple i va haver de recompondre tots els desperfectes ocasionats el 1936, que van afectar sobretot a les maquetes. El 1957 la Junta Constructora va celebrar el 75 aniversari de la primera pedra de la Basílica amb un viatge de peregrinació a Roma; va ser rebuda per Pius XII i va donar el seu suport a continuar les obres. Es va decidir construir la Façana de la Passió i fer una col·lecta anual per intentar tenir construïts els quatre campanars el 1976. Primer, Isidre Puig va prendre l’encàrrec de tirar endavant les obres fins 1974 i després Lluís Bonet i Garí les va continuar. Per a la construcció de la Façana es van basar en un dibuix de Gaudí i en les explicacions que els havia donat ja que van ser deixebles seus. Hi va haver campanyes en contra de la continuïtat de l’obra; contra tot i contra tots, tant fossin nacionals com estrangers, van seguir construint el Temple, tot i la penombra i incertesa econòmica, amb voluntat fèrria, tirant endavant el gran projecte d’un geni, d’un arquitecte que va voler construir la primera catedral d’un nou estil, que potser és també l’última. Cal destacar que un mexicà de pares catalans va oferir a la Junta del Temple una quantitat anual equivalent a la que es recollís en cada col·lecta; sent nen va acompanyar al seu pare a visitar les obres de la Sagrada Família.

El 1983 l’arquitecte Francesc de Paula Cardoner va dirigir la construcció, després d’haver estat elegit per Lluís Bonet i Armengol que ocupava el càrrec de director general de Patrimoni Cultural i Artístic de la Generalitat de Catalunya. Es triaria el 1986 el gran escultor Josep M ª Subirachs per decorar tota la nova Façana integrant la seva escultura a l’arquitectura de Gaudí, però amb les característiques del seu propi estil i creació: va fer en pedra una autèntica tragèdia grega narrativa sobre els últims moments de la vida de Crist; fins i tot aprofitar les portes de bronze per donar major realç a la seva narració. La Junta Constructora l’any 2009 li va encarregar les set portes de la Façana de la Glòria. Per aquest llavors ja era l’arquitecte Jordi Bonet i Armengol, fill de Lluís Bonet, qui dirigia les obres, posant tota la seva força en enllestir-les  perquè estiguessin a punt per tal que el papa Benet XVI celebrés l’eucaristia de la consagració de Basílica Menor el 7 de novembre de 2010.

Per a més informació sobre el Temple Expiatori de la Sagrada Família poden acudir a Musguide ruta “Temple Expiatori de la Sagrada Família”.

Nota: les basíliques poden ser majors o menors. Les majors només estan a Roma, ja que únicament en elles el celebrant ho és el papa. Abans els papes no es movien de la Ciutat Eterna.

Catalunya i la Biennal Internacional d’arquitectura de Venècia

Rutes, , , , , , ,
La Biennal Internacional de Venecia
La Biennal Internacional de Venecia

Des d’el dia 5 de juny i durant sis mesos Catalunya tindrà per segona vegada un pavelló oficial a Venècia, on se celebra la catorzena Biennal Internacional d’Arquitectura. Aquest any s’ha presentat una mostra de “Les arquitectures empeltades”; podríem dir d’elles que és com una expressió equivalent a l’art de recuperar obres velles amb creativitat nova. La Casa Bofarull representa el component més  exemplar; va ser rehabilitada pel jove arquitecte modernista català, gran amic i col·laborador d’Antoni Gaudí, Josep Mª Jujol entre els anys 1914 i 1931.

Jujol era un artista senzill, afable, íntim i molt religiós. Li agradava tot el que fos artesanal. Sentia una sensibilitat especial per tot allò que signifiqués una representació de la natura o un paisatge rural i obert com el del Camp de Tarragona, on va néixer un 16 de setembre de 1879. Fou el creador de la tècnica catalana del “trencadís”, fent servir materials de rebuig. Va fer ús d’aquesta tècnica al Parc Güell, a la Casa Batlló, a la Casa Milà,…perquè Gaudí li permetia plena llibertat en l’ús de les formes i els colors. No hem d’oblidar que Jujol era un excel·lent dibuixant i aquarel·lista; i, potser, el primer pintor abstracte; diuen que Gaudí quedava meravellat i sorprès quan veia al seu amic, amb el qual va compartir vivenda, llençant la pintura des d’una certa distància.

Com a pintor va obtenir fama pel domini dels colors i del disseny; la singularitat de la seva pintura va escandalitzar el clergat de la Catedral de Mallorca quan va ser cridat per pintar el cadiram gòtic de la Seu en col·laboració d’en Gaudí, tant que aquest va exclamar que “a casa tenia dos gats, un es deia Sugranyes que treballava on CALIA treballar, i l’altre, Jujol, que ho feia on precisament NO hauria de treballar, i què puc fer jo?”. Són admirables els dibuixos de flors i ocells.

Creava i dissenyava tot tipus d’objectes, des dels balcons de ferro i de tot el que es pot veure de la Casa Milà, fins els mobles, llums ascensors i altres complements que li demanaven arquitectes famosos contemporanis, com Antoni Mª Gallissà i Josep Font i Gumà. Va participar en la façana, decoració i mobiliari de la Casa Batlló. Però Jujol també fou arquitecte d’una sèrie d’obres extensíssima i entre elles cal destacar la “Torre de la Creu” i la “Torre Jujol” a Sant Joan Despí, la “Font de la plaça d’Espanya” a Barcelona, “Can Camprubí” a Cornellà de Llobregat,…

En l’Escola d’Arquitectes de Barcelona va tenir com a professors a Francesc de Paula del Villar, qui va ser el primer projectista neogòtic de la Sagrada Família, a l’arquitecte modernista Domènech i Montaner, creador del Palau de la Música Catalana i de l’Hospital de Sant Pau, i a Antoni Mª Gallissà i Soqué, que va ser responsable directe dels obradors artesanals instal·lats al “Castell dels Tres Dragons” del Parc de la Ciutadella. Jujol també va ser professor de la mateixa Escola i va tenir com alumnes a Oriol Bohigas i Guardiola i a Josep Antoni Coderch i de Sentmenat entre altres.

La Biennal de Venècia és una exposició de diverses arts plàstiques que fou instituïda en 1895. Té la finalitat d’enriquir els coneixements dels joves artistes en contrastar les direccions estètiques d’altres països. L’any 2012 Catalunya i Balears van presentar el projecte “Vogadors”, que es pot veure exposat al Centre d’Art Fabra i Coats; aquest projecte de fa dos anys va tenir un gran èxit de públic i de crítica, per la qual cosa torna a tenir pavelló. Aquesta vegada, l’arquitecte Josep Torrents és el comissari que representa a Catalunya amb el projecte “Del fragment i del tot”. Per a aquest esdeveniment parteix de l’obra de Jujol la “Casa Bofarull”, situada als Pallaresos Tarragonès. La Casa Bofarull és una grandiosa casa rural  del segle XVII que, reformada per Jujol, es va convertir en una mansió modernista, del carrer Major, còmoda vistosa i elegant. Josep Torrents vol presentar com a fonamental la capacitat de l’arquitectura catalana de fusionar el nou amb el vell; cap altra obra més apropiada que l’empeltada per Jujol als Pallaresos i que serà el fil conductor de les altres 15 obres posteriors que es presenten; perquè, segons Torrents, “l’actitud de Jujol es pot aplicar en alguns arquitectes actuals, no com a deixebles, sinó senzillament per la manera de treballar i entendre l’arquitectura” i “ens referim a la idea de l’empelt com a diàleg fecund entre els elements preexistents i els nous”.

L’arquitecte comissari de l’arquitectura catalana ens continua dient que “és difícil separar el tot del fragment, i per tant és indissociable també del lloc. Es fusiona el nou i el vell i dóna lloc a una cosa nova”; i és per això que diem que Jujol va recrear la seva creativitat quan va fer una edificació nova (el nou), però amb el component del passat (el vell) que es pot reconèixer en el tot.

N’hi ha tres més que han estat acabades al segle XX: els apartaments a les golfes de la Casa Milà per l’arquitecte Barba Corsini; la restauració de l’església eivissenca de l’Hospitalet per J.A. Martínez Lapeña i Elías Torres; l’IES La Llauna per Enric Miralles i Carme Pinós.

Les dotze restants són del segle XXI.

La nit dels museus oberts

Museus, Musguide, Rutes, , , , , , , , ,

Existeixen iniciatives que val la pena conservar i especialment aquelles que estan relacionades amb la cultura.

La nit dels museus oberts. La noche de los museos abiertos. The night of the museums. Nuit européenne des musées.
La nit dels museus oberts.
La noche de los museos abiertos.
The night of the museums.
Nuit européenne des musées.

La Nit dels Museus Oberts, és digna d’elogi; i, precisament per això, estaria molt bé que es convertís ja en un costum i servís d’exemple a altres poblacions on encara no han provat aquesta iniciativa. Veure les cues que es formen pacientment per entrar en un o altre museu, fa que un se senti agraït a les persones que van tenir una idea tan feliç. És un respir per somiar que no tota la societat es mou per inèrcia del materialisme ni tampoc per les novetats tecnològiques exclusivament, que d’això molt hi ha.

En una nit així neixen moltes oportunitats en una ciutat amb tanta història a coll com Barcelona. Es pot un moure entre els anys d’or de la Corona d’Aragó i xopar-se del llegat medieval que hem rebut com a herència. Els qui visiten, per exemple, el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, no només tenen l’oportunitat de conèixer els seus orígens o les importantíssimes peces que allí es guarden, sinó també de gaudir de l’entorn del lloc on es troba; però sobretot d’una sèrie d’edificacions on està instal·lat i que ens obre les seves portes perquè puguem contemplar el seu interior. Així doncs, l’accés es realitza per una mansió que s’havia construït al segle XV i XVI en un lloc aliè al que ara ocupa, però que, en ser traslladat pedra a pedra, va donar origen al descobriment de la Barcino romana i visigoda; (els qui sentin curiositat per conèixer com vivien els hispanoromans, com eren els seus establiments comercials, etc. a Barcino, poden entrar a Musguide (www.musguide.net) i triar la ruta “La Catedral de Barcelona i els seus Voltants”). A les seves instal·lacions pertanyen també l’elegant capella de Santa Àgata de l’any 1302, el famós Saló del Tinell construït en només 3 anys pel rei Pere el Cerimoniós entre 1359 i 1362, com així també el Palau Reial.

Va haver-hi una època en què Barcelona va ser capital d’un dels majors imperis comercials del Mediterrani. Es van crear grans fortunes entre la població burgesa; la Ciutat, emmurallada, mancava de terreny edificable; grans comerciants i navegants de la població civil i de la noblesa van buscar en els poblats propers llocs on edificar els seus palaus, competint entre ells per aconseguir el palau més sumptuós. Van triar el carrer de Montcada pertanyent a la població de la Ribera o de Santa María del Mar. La Nit dels Museus ofereix l’oportunitat de poder visitar varis d’aquests palaus per dins, al mateix temps que es visita el Museu Picasso que ocupa 5 dels edificis allí aixecats amb els diners de les grans fortunes burgeses. (Recomanem entrar a Musguide (www.musguide.net) i triar la ruta “Santa María del Mar i la Ribera”).

En els monestirs sempre es respira la pau i la tranquil·litat del que va anar la vida cenobial. Els segles cauen damunt dels qui els visiten. La Nit dels Museus permet conèixer un monacat d’estil gòtic català situat al barri de Sarrià, en la part alta de la ciutat Comtal. Durant gairebé set segles i fins a fa molt poc van viure en aquest Monestir les monges de clausura les germanes Clarisses. Una vida de silenci dedicada a l’oració. Aquest silenci impregna les seves pedres, el seu claustre, les seves cel·les, la seva capella, i fins al carrer que condueix fins a ell. Val la pena visitar les seves dependències com la sala capitular, la cuina, el refetor, el celler, les cel·les,…per tenir una idea de com era la vida de tan admirades monges.

Museuming
Museuming all the day!

Són tants i tants els museus a visitar segons els gustos de cadascú que no tindríem espai per dedicar-nos a tots ells. L’objectiu d’avui és el de donar a conèixer una iniciativa municipal que a tots els que estimem la cultura ens ha de semblar lloable i aprofitar la bellesa que ens ofereix la seva arquitectura i interiors de molts museus.

I si voleu fer Museuming sempre tots els dies de l’any, no dubteu a entrar a Musguide i a disfrutar!

El 17 de maig de 19h a 1h els continguts seran gratuïts, recolzant la iniciativa de la Nit dels museus.

I si us agrada feu un Muslike a facebook i comenteu.