Una part de la burgesia barcelonina va reaccionar amb ulls especulatius davant l’enginy d’Ildefons Cerdà, quan va presentar el seu projecte guanyador d’una trama quadriculada que permetés fer de Barcelona el suprem ideal d’una ciutat jardí; aquests burgesos eren els propietaris dels terrenys on havia de dur-se a terme el gran projecte de L’Eixample i per això van voler treure el màxim profit possible.

El pastís va haver de repartir-se perquè una altra part de la societat burgesa va acceptar amb valentia i fins a entusiasmada la idea de crear una Barcelona com el gran geni de Cerdà va proposar; però també desitjava ardentment sortir de l’estrenyiment que les obsoletes muralles havien creat a la zona antiga i també de la humitat del port; a més a Catalunya era un moment d’economia potent que procedia de la Revolució Industrial i del seu comerç. No obstant això, es conserven dos exemples representatius que s’adapten al pla del gran urbanista: El pasaje de Méndez Vigo i el pasaje de Permanyer; en ells podem trobar edificis baixos amb jardins exteriors.

El Modernisme no va voler deixar escapar l’ocasió i va esquitxar amb les seves obres els terrenys que havien a la Ciutat per urbanitzar; però aquest fenomen artístic tampoc entrava en el gran projecte de Cerdà perquè proposava pomes d’edificis baixos amb només dues façanes en angle recte, deixant l’interior visible i amb abundant vegetació. El Modernisme és amant de les corbes, dels espais plens, amplis i alts per obrir-se a la llum; els seus arquitectes pensaven en projectes grans i en espais amplis per d’alguna manera deixar constància que tenien ànima d’artista.

Les autoritats municipals van intentar navegar a dues aigües: d’una banda veien amb bons ulls les excel·lents edificacions del nou art i els aires de modernitat que s’estaven donant a la Ciutat; també amb certs retocs no deixava de complir-se la quadrícula urbanística que Cerdà havia projectat; certament Barcelona no era un jardí, no obstant això els seus amplis carrers permetien omplir-les d’arbres frondosos a l’estiu perquè donessin ombra reconfortant, però de fulla caduca perquè a l’hivern deixessin passar els rajos solars: els plàtans van ser els arbres triats. En alguns carrers fins as van posar bancs per a descans i per donar la sensació de que si ben no era un jardí, sí podia tenir la similitud amb un parc. No hem d’oblidar que l’Ajuntament va comprar terrenys per a grans projectes urbanístics com va succeir en la construcció de l’actual plaça de Catalunya.

Aleshores es reunien a Barcelona genis de l’art i de fama internacional les obres de la qual són avui un embadaliment turístic mundial. Era impossible contenir l’impuls creador de tan grans personalitats, perquè estaven disposats tant a deixar les seves petjades en edificis habitables com a aventurar-se en espais no edificables per convertir la urbanització en un autèntic art. Grans mecenes tampoc van faltar perquè es duguessin a terme aquests projectes; així doncs, podem gaudir del Parc Güell, de l’Hospital de Sant Pau o de l’encant del Parc de Montjuïc, seu permanent d’exposicions universals.

Es va trair el pla Cerdà, o aquest veuria amb bons ulls els resultats del grup del que formava part?