Quan es va a contemplar una exposició d’una obra pictòrica d’algun autor considerat famós o que a un li omple l’esperit, pot succeir, alguna vegada, que els afegitons no sempre coincideixen amb el visor de la nostra vista quan es tracta colors. I un es pregunta si l’apreciació cromàtica en les diferents graduacions que cada color té és similar, no idèntica, en totes les persones; de vegades es pot qüestionar aquesta apreciació del crític en relació a la de l’autor. El perquè d’aquest inici ve donat com a conseqüència de la fantàstica i extraordinària exposició que la CaixaForum li dedica a Joaquín Sorolla al seu Centre Social i Cultural de Barcelona; exposició que podrà ser visitada fins al 14 de setembre.

Sorolla és un amant de la mar, del seu color canviant com la llum solar en cada moment del dia. El pintor valencià té ànima de mariner mediterrani, el de la seva terra; però lluny d’acomodar­se en el costumisme històric, com així va ser en la seva època de formació interpretant les modalitats acadèmiques; aviat abandonà la tècnica de dibuixant d’interiors per llançar­se a la pintura naturalista que li oferia l’exterior, a l’aire lliure, on dóna forma a una tècnica fluida i de pinzellada llarga, a l’estil de Jules Bastien­Lepage i de l’alemany Adolf von Menzel; aquests pintors gaudien de paleta clara, factura solta i pinzellada llarga, plasmant així amb gran mestria els efectes lumínics, que tant impressionaran a Joaquim Sorolla.

En els seus anys de formació admira profundament per Velázquez perquè el considerava proper a la seva sensibilitat avantguardista tan aviat el descobreix al Museu del Prado. També els pintors modernistes catalans, coetanis seus, Ramon Casas i Santiago Rusiñol, interessats com Sorolla en representar els efectes de la llum a l’aire lliure, es deien ser els autèntics hereus dels ensenyaments del gran pintor barroc.

El seu sogre, Antonio García que era fotògraf de professió, coneix al jove pintor valencià a través del seu fill Juan Antonio quan tots dos estudiaven a l’Escola de Belles Arts; coneixedor del seu talent com a pintor, no dubta en protegir­lo donant­li treball en el seu estudi i ensenyant­li simultàniament els sistemes de manejar la llum, l’enquadrament de la imatge i tots els recursos expressius que podem admirar en els quadres de platja.

Destaquen d’aquesta època de pintura històrica: “Una altra Margarita”, “I encara diuen que el peix és car” i “Trista herència” entre d’altres.

Va arribar la seva projecció internacional quan va obtenir el “Grand Prix” del Pavelló d’Espanya i Portugal a l’Exposició Universal de París de 1900. A partir d’aquesta data, museus de Luxemburg, Berlín, Londres, Nova York, … s’interessen per la seva obra; tot i rebre certes crítiques controvertides, arriba al cim de la seva fama i èxit després d’exposar a Chicago i a Saint Louis.

En quadres com “Pescadors valencians”, “Menjant a la barca”, “Cosint la vela” o “Trista herència” comença a manifestar el seu amor per la pintura a l’aire lliure, tot i pintar­hi quadres de costums; però determinades facetes estan dominades pel sol recreant­se en el luminisme que li farà cèlebre anys més tard. De vegades una simple ombrel∙la marca l’enquadrament o serveix per filtrar la llum poderosa del sol, del qual cal protegir­se, com succeeix en el quadre “Migdia a la platja de València”, pintat com un mosaic de petites pinzellades i contrallums. Altres vegades és la figura la que ocupa la major part del llenç per donar una visió més fotogràfica, com apareix en “Jugant a l’aigua” o en “Nenes al mar” o en “Sortint del bany”, …

La seva plenitud com a pintor es troba especialment en els quadres pintats a les platges valencianes de Xàbia i El Cabanyal, on nois formen l’enfocament principal i fotogràfic sota un sol abrasador.

La llum solar és l’única vestimenta que dóna vitalitat als seus cossos, mentre el blau canviant del mar, segons la profunditat de les seves aigües o el moment del dia, acull la seva nuesa com a part integrant de la natura. A vegades Sorolla ens porta cap a una mostra contemplativa del fons marí sota unes aigües nítides i transparents i els cossos de nens “Nedadors”, els moviments i color es dilueixen i queden subtilment difuminatsats en tons més o menys violacis i en contrast amb les carns envermellides entre taques blanques de les seves espatlles exposades al sol. “Em seria impossible pintar a l’aire lliure a poc a poc tot i que volgués”, ja que veia que el sol estava en continu moviment canviant­li el color de les coses, i, per això, sentia necessitat de “pintar de pressa”. Els nens per Sorolla estan sempre relacionats amb el mar, ja per expressar un complex lluminós de blaus i blancs, ja per mostrar imatges ben enfocades o desenfocades com contrallums.

Són fabulosos els quadres pintats a les platges de Biarritz i de Sant Sebastià, en què el vent i el mar semblen rivalitzar en la gamma dels blancs, com en el llenç “Instantània, Biarritz”: el vent a ratxes agita un mar escumós i un vel que envolta la imatge central. En aquests llenços és quan s’associa la pintura a l’aire lliure amb els grans formats reservats per a pintura de taller; la llum és l’encarregada de delimitar la profunditat espacial perquè els elements del quadre apareguin en primer pla, tal com va aprendre al taller fotogràfic del seu sogre. Sorolla s’aparta a la vegada de l’impressionisme francès ja que la llum per a ell no és un element que conforma els objectes, sinó com a espectacle d’una naturalesa desbordant i plena de vida.

En l’exposició de la CaixaForum “SOROLLA. EL COLOR DEL MAR”, es poden trobar tots aquests efectes tractats aquí sobre la llum i el color. L’exposició presenta a Sorolla en les tres etapes de la seva producció. Des del nostre punt de vista és una bona ocasió per acostar­se a l’obra del gran pintor valencià: l’anàlisi crítica, la temàtica dels quadres i els apunts dedicats a cada un d’ells mereixen una bona visita.