Els alcaldes de la recentment estrenada democràcia espanyola van haver de posar-se a treballar de debò; encara que en alguns llocs més que en uns altres, tots van intentar esmenar problemes l’origen dels quals va ser el conformisme o tal vegada la falta d’iniciativa o potser la ineptitud dels triats a dit en èpoques anteriors.
Narcís Serra va sortir triat com a primer alcalde demòcrata per Barcelona en les urnes; així s’iniciava la seva fulgurant carrera política dins del socialisme català. Va ser tot un repte per a ell com l’hagués estat para un altre qualsevol. A Barcelona hi havia un enorme lapse en què gairebé gens es va fer i el jove alcalde ho sabia. Una de les primeres accions del seu govern va consistir a treure fora de la Ciutat l’escorxador municipal i en el seu lloc destinar l’espai que ocupava per a gaudi i esplai dels barcelonins i especialment pels de la zona: per fi un parc en la quadrícula de l’Eixample d’Ildefons Cerdà.
Entre un bon grup de celebritats famoses l’equip municipal de Narcís Serra va triar per a l’envergadura d’aquesta obra a un gairebé nonagenari Joan Miró. L’artista sabia perfectament que el Consistori mancava de disponibilitat econòmica, però va voler fer bona la seva famosa frase “Com més treball, més ganes tinc de treballar” i a la seva edat treballar era viure. No es va fer pregar per a la seva col·laboració en aquest projecte.
Va dividir el terreny en dues parts: va idear la zona més elevada per convertir-la en paviment i la que ocupava un plànol més baix per a zona verda. Era una solució ràpida, barata, però genial. En la seva ment es materialitzava la realitat amb el somni i el tema “Dona, ocell, estel” en una nit de Sant Joan naixeria per fi de la culminació de l’Artista.
Sobre la zona pavimentada va disposar esculpir la “Dona i ocell”, una escultura que sobrepassa els 20 metres d’altura; buscant una alineació precisa i extraordinària que havia nascut en ell tant en la joieria del seu pare com en l’ebenisteria del seu avi matern. Amb aquesta suggestiva visió deixa en el fons una plaça de toros d’estil modernista “Les Sorres” com a escenari.
Miró ja havia creat una altra estàtua similar durant la seva estada a París, però només rondava 3,5 metres d’alt i que el seu gran amic Salvador Artigas va transformar en ceràmica; però la “Femme et oiseau” es va trencar, encara que va quedar la maqueta.
La “Dona i ocell”, feta de material adequat per a la intempèrie -formigó armat- va ser decorada seguint la tècnica pròpia de Catalunya, “la del trencadís”, doncs permet recobrir a la perfecció qualsevol tipus de superfície.
Aquesta escultura és un formidable poema artístic: un autèntic símbol del surrealisme oníric de l’amor, un cant sublim al sexe reproductor. L’escultura porta l’estigma característic de l’Artista: en la seva forma fàl·lica, pot observar-se la incisió allargada i fosca amb vorells de color carn per a la simbologia de dona receptiva al poder de l’amor. L’ocell amb les seves ales obertes, com si no volgués entrar en el joc amorós del que forma part, trenca amb tot el que pogués semblar d’eròtic i per això es troba en el barret de la dona.
L’espai que ocupa l’estàtua és real; no obstant això fa l’efecte que aquest fos especialment creat per a ella. S’eleva en un estany d’aigua i es complementa amb una graella, com si volgués deixar Joan Miró per a la posteritat un homenatge rotund en cremar de les fogueres la revetlla de Sant Joan com és tradicional per aquests pagaments catalans, sota el cel estavellat d’un equinocci estiuenc en el Mediterrani.
