Així titulava Ramón Suñé en la secció VIURE del diari LA VANGUARDIA (dijous, 20 de febrer de 2014). Les excavacions que s’estan duent a terme en el subsòl que ocupava la Barcino Romana, aquesta vegada prop del que havia estat el fòrum, ens donen a conèixer descobriments a quin més fascinant. La Basílica dedicada als sants Just i Pastor, sota el regnat del ostrogode Teudis, va tenir una rellevància extraordinària, doncs l’any 540 es va celebrar a Barcelona -per segona vegada capital del regne visigot- un concili presidit pel metropolità de Tarragona. El tema primordial d’aquest Concili Tarragoní va ser el d’intentar que els bisbes arrians i catòlics llimessin les seves diferències per obtenir la unitat religiosa. En aquest Concili no van arribar a cap acord.
L’arrianisme va néixer al segle IV com a doctrina professada per Arrio en l’Imperi Romà d’Orient; fonamentalment, creien en la unitat de Déu en el Pare, negaven la divinitat de Jesucrist i també la inexistència de l’Esperit Sant; el concili de Nicea de l’any 325 va afirmar contra la tesi arriana que el Fill va ser engendrat, però no creat, i que era de la mateixa natura que el Pare.
Assassinat el rei Teudis l’any 548, Barcelona va deixar de ser la capital del regne visigot; aquesta es va desplaçar al centre d’Hispània sota el regnat d’Atanagildo, però va quedar com a governador de la Hispània Citerior (capital Tarraco) el germà d’aquèst, Leovigildo. El nou governador va fer oficial a la seva província el cristianisme arrià; per aquest motiu va fer donació als seus bisbes d’alguns dels béns catòlics, però no va imposar la creença en la doctrina arriana a tota la població, a pesar que Leovigildo professava l’arrianisme i que quan va ser rei a la mort del seu germà va intentar escampar la seva doctrina per Hispània; fins a tal punt ho va fer que va crear una guerra civil contra el seu fill Hermenegildo, al que, vençut, va condemnar a mort en Tarraco. L’arrianisme va sobreviure en la Península fins que Recaredo, fill i successor de Leovigildo, es va convertir al catolicisme en el tercer Concili de Toledo a inicis del segle VII.
Entre els béns cedits pel bisbe catòlic, el més important va ser la Basílica de la Santa Creu que el bisbe arrià va convertir en la seva catedral; mentre que la basílica dels Sants Just i Pastor va ser la catedral catòlica. Ambdues serien destruïdes, saquejades i incendiades per la fúria d’Almanzor i els seus seguidors. Les restes romanen en el subsòl. Uns anys més tard, Ramón Berenguer I i Almodis, sobre la catedral de la Santa Creu, van aixecar una altra romànica; després Jaume II faria construir l’actual d’estil gòtic.
L’església actual dels Sants Just i Pastor és l’última de les grans esglésies gòtiques que es van construir a Barcelona. L’any 965 va ser donada a la Catedral barcelonina perquè funcionés com a parròquia. El Palau Reial i moltes monumentals cases de nobles importants pertanyien a la seva demarcació; aquests últims van contribuir a l’edificació del temple gòtic, els seus escuts els podem avui contemplar a l’interior de la basílica l’edificació de la qual data de 1345 pel mestre d’obres Pere Arús. Dos segles es va trigar en la seva construcció.
Segons l’article de Ramón Suñé, en fer-se un sondeig sota la nau central de l’església s’ha trobat un carner del segle XVIII excavada en argiles naturals, i ens porta a la conclusió que es va poder utilitzar tant per a conservació d’aliments com d’amagatall d’objectes valuosos en temps hostils. L’autor ens dóna tot tipus d’explicació de com es va poder arribar fins a allí. L’inici de l’excavació es va fer en un pou de dos metres construït per a un antic ascensor, on una llosa tapava un forat cobert d’enderrocs i donava accés àdhuc espai subterrani més profund. Els especialistes es van introduir i van confirmar que un passadís amb esglaons anava descendint fins a arribar a un replà: a la seva dreta hi havia una estada semicircular amb tres fornícules, una olla de ceràmica del s. XVIII i restes de sobrants de menjar cremats; en la part esquerra de l’estada van trobar una altra escala major que baixava a una altra estada més petita i un got campaniforme del s. XVIII utilitzat per servir xocolata. Acaba l’article que els arqueòlegs estimen que es tracta d’una cambra frigorífica de gairebé tres-cents anys, similar a la qual es va trobar en les excavacions de la catedral dels frares dominics de Santa Catalina, l’espai de la qual ocupa avui un meravellós mercat municipal.
És famosa la basílica dels sants Just i Pastor per aquestes institucions:
– El Testament Sacramental diu que si una persona expressa la seva última voluntat en qualsevol lloc de Barcelona davant testimonis i aquests si al cap de sis mesos de la seva estada juren sobre l’altar de Sant Félix (que es troba en aquesta Basílica) davant notari la voluntat del moribund, es dóna validesa al testat. (Aquest Testament, com a institució, és vàlid actualment, però està en desús).
– El Judici de Déu havia estat una institució medieval romanent del dret germànic que consistia a sotmetre a una sèrie de proves a un acusat o a dues parts litigants a fi de desxifrar qui deia la veritat o falsedat i qui tenia raó o no. L’Església va haver de reprovar aquesta institució temps després a causa de la seva temeritat teològica.
– El Jurament dels Jueus era similar al Judici de Déu, però aquesta institució només era emprada quan el plet es donava entre jueus i cristians; per tant ja fa segles que ha quedat invalidat.