Quan Cristóbal Colón va descobrir les “Índies” existien en el continent americà tres grans cultures indígenes: la cultura asteca a Amèrica del Nord (Mèxic), la cultura maia a Amèrica Central (sud de Mèxic, Guatemala, Belize, Hondures i El Salvador), la cultura inca a la zona andina i marítima del Pacífic d’Amèrica del Sud (Bolívia, Perú i Xile). Crida l’atenció que de les tres cultures solament la maia no va formar imperi ni tan sols un estat homogeni; en aquest aspecte coincideix moltíssim amb la cultura clàssica de Grècia: ciutats-estat independents units per enllaços de tipus polític, religiós o lingüístic-cultural. Els primers pobladors d’origen maia (1.500 aC) es van establir a les fèrtils terres altes i ben regades de Guatemala, procedien de la parteix nord del golf de Mèxic: és l’època preclàssica, sent la seva cultura l’equivalent a la del neolític europeu que va evolucionar cap a una autèntica civilització amb petits poblats urbans; construïen piràmides escalonades per a temples, treballaven la ceràmica, tenien escriptura jeroglífica, calendari i sistemes de numeració (des de de el s.III aC al s.III dC).

L’època clàssica oscil·la entre els ss. IV i X i el seu centre principal va ser Petén. Va ser un període esplendorós en el qual es van construir grans ciutats (Tikal, Palenque, Pedres Negres, Yaxchilán, Quiriguá, Copán i Riu Blau); magnífics palaus i temples piramidals, camps de jocs de pilota, deixants de pedra amb relleus i figures decoratives i commemoratives (com els deixants de Quiriguá, per exemple), perfeccionament de la ceràmica i calendari, etc. Cap al s. IX tot aquest esplendor decau sense que se sàpiga un motiu cert (terratrèmol?, Pestes?, revolució popular?, guerres de religió com en l’antic Egipte?,…).

L’època postclásica s’inicia en el s. X en el Yucatán on havien estat fundades ja algunes ciutats durant l’època clàssica; nous emigrants tolteques (“nòmades”) procedents del nord (Tula) es va establir a l’antiga ciutat maia de Chichén (“pou d’aigua”); aquests formaven una altra ètnia maia trucada “Itzá”, d’aquí el nom de Chichén-Itzá. Era un poble de costums molt similars a la dels grecs d’Esparta: guerrers entrenats en campaments militars i disciplinats per a la crueltat; tenien “cenotes” (llacs) de sacrificis, on eren llançats joves i nens de fins a deu anys per indagar la providència de les divinitats (eren politeistes): és famós el cenote Chen-Kú consistent en un estany profund en un clar inesperat del bosc de 30 metres de diàmetre, amb parets gairebé verticals, aigües cobertes d’algues microscòpiques que li donen un color verd; roques amb forats per l’erosió nien iguanes i altres rèptils que s’encimbellen fins a les pròpies vores. Al cenote dels sacrificis acudien, com en un romiatge, gents de totes la ciutats maies i existeixen proves que es van continuar practicant aquests ritus encara després de la conquesta espanyola, quan els Itzá havien abandonat definitivament Chichén. (Tot això em recorda l’ofrena de donzelles que els cretenses oferien al Minotaure i que de forma tan magistral es pot llegir en la novel·la històrica de Mika Waltari “Sinuhé l’Egipci”).

Els maies Itzá tenien una cultura inferior, però va fer reviure amb saba nova la cultura decadent de la societat anterior. Els Itzá van establir aliances amb les ciutats veïnes de Uxmal i Mayapán. Els maies de Mayapán van dominar les 12 principals ciutats del Yucatán i van formar un imperi de 150 anys (Macedònia amb Filip i el seu fill Alejandro Magne va fer el mateix amb les “polis” gregues, però va durar poc temps, fins a la mort d’Alejandro que va succeir als 36 anys d’edat); les lluites internes, l’afany de poder i potser els enfrontaments religiosos van desunir una altra vegada les ciutats: les tropes espanyoles les van conquistar fàcilment en 1525 ocupant també Guatemala, doncs no van poder contrarestar les armes militars dels invasors.

Cada ciutat-estat estava dirigida per un personatge anomenat “halach-huinic” ( sacerdot- rei); tenia sota les seves ordres als “batabood” (sacerdots de menor categoria) que governaven petits nuclis urbans. Totes les restants classes socials, formades per la població lliure camperola i artesanal (constructors d’obres públiques i privades, per exemple) i els esclaus que feien de peons al servei dels anteriors, estaven dominats pels sacerdots que, com en l’edat mitjana europea, eren els únics que tenien accés a la cultura científica, tècnica i religiosa. Davant qualsevol adversitat social, els esclaus podien ser reus de sacrifici per aplacar als déus clàssics que corresponien a elements de les forces naturals: el déu Itzamná, el Cel, era el pare del Sol (Kinich-Ahau) i de la Lluna (Ixchel), etc. A cada divinitat li corresponia un temple propi dirigit pel gran sacerdot, qui oficiava el ritu i els sacrificis corresponents al déu. Als déus clàssics se li van ser afegint altres toltecas com per exemple Kukulkán.

La cultura maia va adquirir un nivell molt desenvolupat en matèria intel·lectual i especulativa: un sistema d’escriptura ideogràfica amb elements sil·làbics i un calendari, basat en l’observació dels astres, amb una precisió fora del normal. No obstant això desconeixien la roda, els metalls -excepte l’or-, els abonaments de cultiu i animals per a càrrega. La llengua maia septentrional era la culta o literària, mentre que la meridional era la comuna o dialectal; es conserven manuscrits des del s. X , però hi ha una placa que es remunta al s. IV. S’estima que actualment parlen la llengua maia unes 30.000 persones en els estats de Yucatán i Campeche.

El seu art en arquitectura és meravellós. Quan s’admira Uxmal i Chichén ens vénen a la memòria Olimpia i Delfos, doncs Olimpia es va extingir amb Zeuspiter i només és un santuari per als grecs de l’antiguitat, mentre que Delfos continua encara que Apol·lo s’hagi marxat del lloc. Uxmal pot reconstruir-se per complet encara que els seus artífexs siguin analfabets o no, doncs coneixen les pedres, una per una, escampades pel sòl. A Uxmal no passa com en tantes ciutats de l’antic Imperi Romà, els blocs de pedra dels quals van servir per a altres edificis; a Uxmal, per fortuna, no van arribar els frares constructors d’esglésies i convents perquè mancava d’aigua, i així no va poder proveir, com si fos una pedrera, els seus preuats blocs de pedra per a altres edificacions sagrades.

El panorama de Chichén és diferent perquè conserva encara tres cenotes d’aigua en el seu interior i té el desavantatge de ser una metròpolis plana; Usmal és accidentada dins del que es pot ser en Yucután. Si la infiltració de la cultura mexicana o tolteca s’observa en Chichén-Itzá, Uxmal es conserva genuïnament maia.

En totes les poblacions maies existeixen edificis coneguts com “Les Monges de + el nom de la ciutat”; dit així, “Les Monges d’Uxmal” o “Les monges de Chichén”, etc. El concepte “monges” no ha d’entendre’s com a nominació cristiana, sinó que té un equivalent al final de vestal romana (dona verge consagrada a les funcions del temple: a Roma la vestal tenia la cura de conservar el foc sagrat al que recorrien tots els lars romans).

A la vasta àrea de Chichén-Itzá podem distingir entre les seves runes dos grups de monuments: els de el primer període d’ocupació maia i els essencialment toltecs; els primers pertanyen als que estan al costat del cenote d’aprovisionament d’aigua, mentre que els segons són els que estan en el cenote sagrat (dels sacrificis). En el grup més antic trobem El Caragol o monument dedicat al déu de l’Aire per ser la divinitat predilecta dels Itzá: Quetzalcoatl-Kukulcán; a aquest grup pertany també el “Temple dels Relleus” que destaca sobretot l’altre construït en estil i tècnica. A tot aquest conjunt monumental se li crida Grup de les Monges. El Palau de les Monges, situat en el fons d’una plaça, té a un costat El Caragol i el Temple dels Relleus, i en l’altre “La Casa Colorida o “Chichan-Chob”; consta de tres pisos i tot l’edifici no forma un conjunt homogeni, doncs sembla construït en etapes diferents: va començar com un edifici primitiu d’un pis i façana de 35 metres; més tard es va ampliar amb un segon pis i una monumental escala, fent el ja construït de base; la façana està decorada amb taulers en disposició geomètrica; el tercer pis és de construcció simplíssima. Al costat del Palau de les monges hi ha com un petit edifici annexe que se li ha anomenat L’Església: és de planta gairebé quadrada amb obertura única que és la porta. Els indis diuen, com a única superstició, que cada Divendres Sant se sent música a l’Església; en la decoració de la cornisa destaquen uns grans mascarons gairebé grotescs amb ulls grans, nas llarg i aguileny, boca amb dentadura enorme, orelles amb pendents; no obstant això cadascun representa maneres de ser diferents: tolerants, violents, maliciosos, bondadosos,…Els Itzá apaivaguen els “xacs” o esperits dels boscos amb encens i fruits, amb oracions i salmòdies, amb xiulades i melodies perquè bufin i els siguin propicis en els seus cultius. Aquestes edificacions són imponents, però manquen de la capacitat d’allotjaments i de la unitat estructural dels quals formen els monuments maies de Sayil. No obstant això el temple de Quetzalcoatl “El Caragol”, de planta circular és de bellesa impressionant.

A tres quilòmetres del Conjunt de les Monges, pertanyent al seu grup, trobem “El Temple de les Tres Llindes”; és tal la seva bellesa que es podria comparar amb un temple “in antis” grec o amb un altre d’estil romànic; el seu nom ve donat perquè en les seves tres portes hi ha llindes decorades. Es va trobar destruït, encara que totes les seves pedres estaven allí ; es conservava en peus un fragment d’un angle, prou per seguir la pauta de reconstrucció. Consisteix en un edifici de tres naus cobertes amb voltes. L’edifici de AkabDzib (Akab foscor; Dzib escriptura) és curiós perquè en una de les seves llindes ens trobem a un personatge, envoltat de jeroglífics i que està assegut al costat d’un braser; sembla que ens estigui dient alguna cosa important, però no sabem què perquè no s’ha aconseguit desxifrar el llenguatge.

Una altra edificació de tipus completament tolteca ho trobem en “El Temple dels Taulers amb Relleus”: té sales per a reunions militars que es cobreixen amb voltes i en el seu interior hi ha una escala per pujar a la terrassa on es troba un temple petit; les pilastres del templet tenen forma de serps plomadas invertides; a més trobem dos taulers esculpits en relleu amb escenes semblants a una cerimònia d’iniciació. Aquests relleus semblen indicar-nos històries mitològiques dels maies Itziá: una barraca coberta amb palla amb dos personatges dins, acollits un per un jaguar i per una serp l’altre, que estan rebent un tercer que els saluda a l’estil maia tocant-se l’espatlla esquerra. Els personatges porten una cama enfundada per simbolitzar que pertanyen a l’Ordre de Tezcatlipoca (Óssa Major) que en el tròpic està mutilada perquè un estel desapareix en l’horitzó, com a pansa en els frescs asteques que a Tizatlán també se li representa mutilat o coix, etc.

El Castell de Chichén, cridat així per ser una mole enorme, és d’estil dels toltecas que van crear a la Vall Central de Mèxic un estat civil; però com el seu esperit era aventurer i colonitzador van ser a parar a països llunyans. Avui se’ls compara amb els víkings escandinaus que van imposar a Normandia i a Sicília una cultura superior a la de la seva terra d’origen. Per les troballes que es van trobar en Tula es pot afirmar que l’ètnia Itzá era tolteca. Aquest castell es troba en el pla de Yucatán; és una piràmide de base quadrada i escalonada en nou cossos, arribant a una altura de 24 metres. En la plataforma superior hi ha un temple serpentí, és a dir, pilastres en forma de serp amb el cap a la base i la cua al capdamunt perquè es recolzi la biga o la volta. Al Castell a més es troba la Càmera del Jaguar: representa el descobriment més sensacional de l’arqueologia americana; dins del Castell es va trobar un altre edifici anterior que estava enterrat i intacte, a través d’un túnel s’accedeix a la càmera on estan els ídols dels Itzá tal com ells els van deixar i entre ells una escultura monolítica de jaguar, pintada de vermell amb ulls i taques de la pell fetes amb peces de jade. Al costat del jaguar es troba el “Xac Mool” (tigre o jaguar vermell), és un personatge tendit amb el cap tombat per mirar cap a un costat i descansa les seves mans sobre l’abdomen i amb les prenguis indumentàries segons la moda de Tula.

Podríem enumerar moltíssims dels monuments que es troben en Chichén-Itzá, com el Temple dels Guerrers, el Temple de les Àligues o el de Tzompantli; però preferim acabar aquest breu relat desitjant despertar simplement una mica de curiositat per una cultura humana d’origen americà, però no tan diferent a unes altres que es van desenvolupar en els vells continents.